Albert Soler no pot haver dit això, ¿veritat?

Confesso que he rigut. Dimarts a la nit algun rècord es va batre durant la presentació de la recopilació d’articles d’Albert Soler, aixafaguitarres oficial del procés des de la capital real de Catalunya, això diu Quim Torra, empaquetats tots aquests en un llibre i amb un títol que fa enveja de tan bé que defineix la cosa, ‘Estàvem cansants de viure bé’. És l’únic que no és de la seva collita. Va ser la reflexió d’un pescador de la Costa Brava sobre què ha portat a un país tan formidable per néixer i viure a ficar-se en aquest laberint cretenc. El primer rècord és que l’organització va haver d’anunciar per xarxes socials que la capacitat d’El Mama, l’espaiós local triat, estava sobrepassat per l’expectació, així que sense invitació no s’obria la porta. El segon rècord és que la presentació va durar més de dues hores, temps gairebé com per llegir mig llibre. Va ser un guirigall. Els espontanis del públic en van posar bastant de la seva part. «Soler a TV-3». «Visca el procés, en volem més». També se’l va proposar com pròxim Català del l’Any.

Que les columnes polítiques de Soler causin riure, en el bon sentit de l’expressió, se suposa que és motiu d’excomunió catalanista. Han aconseguit que una part dels lectors de premsa de l’antiga capital, Barcelona, se n’adonin periòdicament del ‘Diari de Girona’. Causa sorpresa aquí, a la metròpolis meridional, amb la imatge que de Girona es té, se suposa que monocromàticament groga, que algú publiqui tot allò i no temi per la seva integritat física. Deuria, però Soler es pren les amenaces com el procés, a broma. Quan en una paret apareix una pintada que li adverteix que vigili la seva esquena, no ho denuncia davant els Mossos, sinó que va al fisioterapeuta o a l’osteòpata.

Per si algú necessitava un brevíssim apunt de l’estil de l’autor, l’avantguardista Víctor Amela, teloner al costat de Ramón de España de la presentació, va fer una mica el que feia al ‘Saló de Lectura’ de Betevé, va llegir amb formidable veu de narrador un fragment d’un article publicat al maig d’aquest any, en què Soler explicava que a les perifèries obreres i immigrants de Girona ja els agradaria ser com aquestes famílies oprimides en les quals com més gran és la casa, més gran és el llaç groc, però que per falta de temps no s’ho poden permetre. «Els diumenges m’agrada passejar pel centre de Girona i veure tants oprimits amb el llaç groc pel carrer, vivint en pisos que mai podré comprar i conduint cotxes que mai podré ni tocar». En aquestes andanades, l’autor cola de vegades el seu fill Ernest (perdó per endavant per la comparació) igual que Ferran Monegal recorre al seu canari. «¿Veus, Ernest? Si estudies i et fas un home de profit, quan siguis gran potser podràs ser un oprimit».

Confesso que he rigut i que he disfrutat, perquè Soler, segons com es miri, ha acabat per ser el ‘satisfyer’ dels mal anomenats constitucionalistes. A El Mama no hi havia ni una bandera. Ell no es va definir així, com un ‘satisfyer’. Es veu més com Charles Chaplin a ‘Temps Moderns’, que recull el mocador vermell que li cau a un camió que transporta fustes, corre rere d’aquest per tornar-se’l i a la que es dona la volta descobreix que li segueix poc menys que la primera internacional socialista. ‘Estàvem cansats de viure bé’, no obstant, no és una xarlotada. La presentació va ser especialment interessant perquè Soler va revelar les claus del seu sorprenent èxit. Són tres. S’haurien d’ensenyar a les facultats de periodisme.

Primera. Tenir un guardaespatlles. El seu és Jordi Xargayó, director del ‘Diari de Girona’. No té l’aspecte de Walter Matthau a ‘Primera plana’, però sembla que admira a Soler tant com aquell director de ‘Chicago Examiner’ es desvivia, a la seva peculiar manera, per Jack Lemmon. Suporta pressions que, en el seu cas, s’haurien d’estudiar a la Facultat d’Enginyeria.

Segon. Ho va agrair expressament el propi Soler, una empresa ‘amb un parell’, en aquest cas Prensa Ibérica. D’acord, és també la propietària d’EL PERIÓDICO, així que hi haurà qui sospiti d’aquesta enèsima entrega de ‘barcelonejant’, com si fos un peatge, però si així fos, la firma seria en blanc.

Notícies relacionades

David Bote: "Les ciutats intermèdies són les grans oblidades"

Un home mor en un tiroteig al costat de l’estació de metro Maresme-Fòrum

Tercer i crucial. S’ha de tenir un far. El de Soler és la prematurament traspassada Molly Ivins, temible columnista dels Estats Units que al seu cim periodístic publicava simultàniament a 400 diaris del país. D’ella va entendre Soler que no hi ha millor arma contra els poderosos que el sarcasme i la sàtira. Opina que a Carles ‘Vivales’ Puigdemont i Quim ‘presidentorra’ Torra se la porta al paire tota crítica seriosa i ben argumentada, però que, al contrari, els treu de polleguera tota crònica clorhídrica deliciosament escrita. Prendre a Ivins com a referent, això sí, no està a l’abast de qualsevol. Quan l’ultraconservador Pat Buchanan va pronunciar el discurs amb què es presentava a la nominació presidencial pels republicans, Ivins va dir que «probablement sonava millor en l’alemany original». En una altra ocasió, d’un polític texà va afirmar que amb un parell de punts menys de quocient intel·lectual s’hauria de regar dues vegades al dia. Un lector va enviar una carta de queixa. «Molly Ivins no pot haver dit això, ¿veritat?». Allò li va agradar tant que va convertir aquesta frase en la capçalera de les seves recopilacions d’articles.

Soler va passar dimarts per Barcelona. «Terra d’oportunitats», va dir. Vas a una acampada, demanes per la caixa de resistència i surts corrents. Fins i tot pots violar algú. Albert Soler no pot haver dit això, ¿veritat? Doncs sí, i molt més, al ‘Diari de Girona’.