barcelonejant

Joker contra el zoo de Barcelona

En el debat emocional sobre el futur del zoològic de la ciutat, la facultat de veterinària surt del cau de l'os i reclama rigor científic

zentauroepp50674547 zoo191031182032

zentauroepp50674547 zoo191031182032 / Manu Mitru

7
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Després de quatre anys d’hibernació, que no són pocs, el món acadèmic, no a títol individual, sinó com a institució, ha sortit per fi de l’amagatall per posar una mica de sentit comú científic en l’emocional debat sobre el zoo de Barcelona. La Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) acaba de celebrar unes jornades internacionals sobre l’ús i maneig dels parcs zoològics al segle XXI, quan els grups animalistes han estat a un pas de tancar el de Barcelona. No ho van aconseguir, però el ple de l’ajuntament va aprovar, a l’últim minut de l’anterior mandat un pla estratègic sobre el futur del zoo barceloní que, com a mínim, grinyola un cop vist i sentit el debat de la facultat de veterinària, amb un auditori, per cert, ple a vessar.

Les jornades de la UAB han posat sobre la taula alguns arguments que es van trobar a faltar en els debats de l’ajuntament

En aquestes línies es parlarà del més dissortat dels cetacis, la vaqueta marina, de l’Espartac dels lèmurs, l’indri, i fins i tot de Joaquin Phoenix, perquè els que creguin que ‘Joker’ és el seu treball més aterridor i tenebrós estan ben equivocats. Queden advertits. Abans de tot plegat cal fer un petit ‘flashback’. És un viatge breu però com un Dragon Khan.

La sorprenent arribada d’Ada Colau  a l’alcaldia el maig del 2014 va destapar desenes de debats latents. El front animalista, una macedònia de grups amb diferents propòsits, va ser convidat a participar en una taula per consensuar el futur del zoo. Aquí, els experts amb una titulació en la matèria eren una minoria. Va ser el primer contratemps. Quan es va equilibrar la balança, és clar, van saltar espurnes. Per posar una mica de salsa al relat, allò era un xoc entre l’ortodòxia científica i un contuberni veganohomeopàtic. Abans de prosseguir, demanem disculpes als ofesos.

Els debats van prosseguir sense gaire llum pública i, en la crisi més profunda, els animalistes més rotunds van renunciar al tancament del zoo a canvique només 11 espècies del parc tinguessin dret a la còpula i per tant a la reproducció. A l’equip de Colau no li semblava cap insensatesa. Aquesta caiguda del Dragon Khan es va remuntar amb un document final en què, en essència, s’aposta perquè el zoo se centri només en espècies amb un clar perill d’extinció, preferentment autòctones, però també d’altres llocs si hi ha opcions de reintroducció en el medi natural. Va ser una solució aparentment presentable. A la World Association of Zoos and Aquariums (WAZA), que agrupa més de 400 parcs animalistes del món, allò li va semblar un remei beneit. Li van enviar una carta a l’alcaldessa. La crisi climàtica, li van dir, dilatarà la llista d’espècies amenaçades a fronteres insospitades. Els laments quan ja sigui tard no serviran de res.

El Pedro, probablement l’últim rinoceront de Barcelona / MANU MITRU

La qüestió és que, tot i que sembli ensopit, aquest pla director aprovat ‘in extremis’ continua vigent. Serà en els pròxims pressupostos municipals i amb la lletra petita del Pla d’Actuació Municipal (PAM) que es veurà el propòsit de dur-lo a terme. El més simbòlic, si s’aconsegueix, serà el comiat dels últims quatre dofins que encara hi ha al zoo de Barcelona, AnakBlauNuik i Tumay. Si això és una guerra, la batalla pels dofins és el desembarcament de Normandia des de la perspectiva dels grups animalistes.

És amb tots aquests antecedents que la decisió de Maite Martín, degana de Veterinària de la UAB, d’afegir-hi punts de vista resulta més enriquidora que un ‘avecrem’. A l’auditori de la facultat van brillar, en el pla teòric, entre d’altres, el professor de Bioètica de la Universitat de Copenhaguen Peter Sandoe; el catedràtic de Ciència Animal Xavier Manteca; el president de l’Associació Ibèrica de Zoos i Aquaris, Javier Almunia, i en el pla pràctic, Miguel Ángel Quevedo, exemple de com un zoo petit, el de Jerez, és capaç d’impulsar amb èxit un programa de rescat d’una espècie al caire de l’extinció, com l’ibis eremita, una espècie bíblica, un programa en què col·labora Barcelona.

Els dofins són la clau de volta del debat animalista, i a Barcelona encara hi ha quatre exemplars

¿Què es va dir a les jornades? Molt i diferent del que s’ha dit els últims mesos. D’entrada, que el desafiament científic és conèixer quines espècies es poden criar en captivitat i quines no. Se’n sap menys del que seria aconsellable. Quan l’aventurer Douglas Burdenva portar els primers dracs de Komodo als Estats Units, es morien (llavors) inexplicablement. Els faltava una cosa tan simple com més sol. Per això els de Barcelona dormisquegen sota uns llums irradiants. Però de vegades, senzillament, és impossible. El lèmur de cua anellada sembla feliç i tan tranquil en captivitat. L’idri, el seu cosí, genèticament tan similar i molt escàs a les selves de Madagascar, mai s’ha reproduït en captivitat (ja es dona per impossible) i ni tan sols ha sobreviscut fora del seu entorn natural. És indòmit com Kirk Douglas a la pel·lícula de Kubrick.

Va ser en el transcurs d’aquest debat que es va arribar a la qüestió més difícil, la dels cetacis en captivitat, la muralla on percut l’ariet principal dels animalistes. Va ser llavors quan Almunia va nedar a contracorrent. Com a president de l’Associació Ibèrica de Zoos i Aquaris, va exposar el cas de la vaqueta marina, un cetaci emparentat en la llunyania amb els dofins. Hi haurà qui mai n’hagi sentit parlar abans que s’extingeixi, la qual cosa serà probablement molt aviat. Només en queden 15 exemplars. L’11 de setembre passat se’n va veure fugaçment un. És una extinció que els científics estan documentant gairebé en directe. Amb l’aspecte d’un dofí dibuixat per un nen, vaja, rabassut i amb un morro que sembla de broma, aquest mamífer marí que habita només en un racó del golf de Califòrnia és tan infortunat que ni tan sols té un nom en anglès, tan primmirats que han sigut els anglosaxons a explorar i batejar tot el regne animal. ‘The vaquita’, li diuen.

La vaqueta marina, una espècie que aviat s’haurà extingit

La qüestió és que la vaqueta marina desapareixerà com a víctima col·lateral de la pesca abusiva de la totoaba, un peix pel qual es paguen grans sumes a la Xina pels suposats efectes afrodisíacs de la seva bufeta natatòria, i la seva cria en captivitat és inviable perquè forma part d’aquest nucli d’espècies que pateixen l’anomenada cardiopatia de captura, un estrès mortal en cas de no ser lliure. El que recorda Almunia és que hi ha com a mínim unes altres cinc espècies de dofins amb més o menys perill d’extinció i que renunciar al seu coneixement a través de l’observació diària en un recinte tancat pot ser una cosa que es lamenti el dia de demà. És una lloa a la cria en captivitat, el que dèiem abans, que actualment neda a contracorrent.

El més inclement ariet dels grups animalistes és ‘Eartlings’, un dur documental narrat per Joaquin Phoenix

Notícies relacionades

En aquest sentit, va ser molt lluminosa la intervenció de Manteca, un catedràtic de prestigi, molt interessant a l’hora de precisar que el concepte de benestar animal (això que els grups animalistes neguen que existeixi en un zoològic) és un paràmetre mesurable, un combinat entre la bona salut de l’exemplar i l’anàlisi de si es satisfan les seves necessitats biològiques. L’esforç per obtenir menjar, per exemple, pot ser primordial per algunes espècies, però d’altres poden estar perfectament satisfetes amb el ‘deliveroo’ diari dels empleats del parc.

En essència, Manteca va plantejar que les emocions són males conselleres a l’hora de decidir el futur d’un recinte com el zoo de Barcelona. El mètode científic és un carril que mai s’hauria d’abandonar. Segons la seva opinió, els grups animalistes de vegades ho fan. I és així com s’arriba, com vam prometre al principi, a Joaquin Phoenix. Vegà fins a suar clorofil·la, l’ara actor de moda el 2005 va deixar la seva veu a ‘Earthlings’, un documental duríssim sobre la insana relació dels humans amb la resta d’animals del planeta allà on coincideixen, o sigui, als escorxadors, a les granges, a la indústria pelletera, als vivers de mascotes, als laboratoris d’investigació, al circ i, és clar, als zoològics. Amb una veu monocord, Phoenix va participar en un treball de denúncia insuportablement dur i que, certament, simbolitza que el xoc entre els animalistes i el ‘vell règim’ anirà a més. Que la degana Martín considerés necessari organitzar les jornades sobre els zoos és, en definitiva, un senyal més que la guerra ha començat.