El COAC repassa la Barcelona que és i la que va poder ser

El misteri del genoma barceloní, el perquè la ciutat és com és urbanísticament parlant, es guarda al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). Concretament, al seu arxiu. El millor de la Península amb una biblioteca que figura a la segona plaça europea (el Royal Institute of British Architects, RIBA, de Londres, no té qui li faci ombra) i amb un fons que atresora el llegat sencer de 180 arquitectes. La reputació que té no es discuteix (tenim la donació, per exemple, de Fernando Higueras, creador amb ADN madrileny i sense edificis per aquestes contrades que va tenir clar on volia deixar els seus papers), i tampoc es posa en dubte la seva voluntat de desxifrar el conjunt de gens petris de Barcelona. Les seves exposicions són autèntiques joies que permeten descobrir les partícules recessives de la ciutat i les dominants.

L’última mostra organitzada, fins al mes de gener, recull part de totes dues i deixa clar, a més, que els arquitectes són grans mestres del dibuix, alhora que les seves obres sobre paper no són (només) avorrits plans

Per curiosos, per allò del que hauria pogut ser i no va ser, criden l’atenció, sobre tot, els gens recessius, els que van perdre la batalla en la guerra de l’urbanisme. Uns quants d’aquests van impedir que l’avinguda de Maria Cristina no sigui avui un carrer flanquejat d’immensos edificis monumentals d’estil historicista, com va proposar Jaume Torres i Grau. O que no llueixi grans gratacels de perfil punxegut, com volia Nicolau Maria Rubió i Tudurí. La proposta del GATPAC era molt més racionalista. Però cap de les tres va prosperar a la dècada dels 30, i en l’actualitat la via acull la Fira amb els edificis que van sobreviure a l’Exposició Internacional de 29. Tampoc va tenir molt recorregut la idea de Josep Maria Bosch i Aymerich de canviar l’‘skyline’ de la ciutat aixecant un gratacel a la plaça de Catalunya: 40 plantes, alguna cosa així com l’Hotel Arts, que l’alcalde José María Porcioles va vetar, amb l’argument que projectaria una ombra massa allargada.

La demolició de les muralles  

La demolició de les muralles de Barcelona va ser un altre dels moments epifànics urbanísticament parlant que va construir un bon tros de genoma barceloní: la desaparició de la fortificació va alliberar 25 milions de pams quadrats (uns 4,8 milions de metres quadrats) de terreny per edificar. Aquesta entrada d’espai al mercat va permetre la que passa per ser una de les primeres grans operacions urbanisticofinanceres de Barcelona (l’obertura de la Via Laietana és posterior). La disputa per la propietat del terreny (entre el consistori i el Ministeri de la Guerra) va propiciar un acord pel qual en els esmentats espais s’aixecarien només edificis públics. I allà tenim el gen dominant d’Elies Rogent i la seva Universitat de Barcelona, i el recessiu d’August Font i el seu projecte d’Institucions Provincials de la Diputació, que no va passar de ser un preciós dibuix sobre el que podria haver sigut la parcel·la que ara acull la Casa Burés, antany emblema del modernisme, i ara, pisos de luxe per a estrangers (aquest, gen dominant de l’urbanisme actual barceloní).

Després estan les mutacions, que la ciutat també les té. Així, l’actual façana de la catedral no és ni la que va proposar Oriol Mestres (va guanyar el concurs) ni la que va suggerir Joan Martorell, sinó una barreja dels dos projectes. I la casa Tecla Sala (o Sant Jordi per l’escultura que presideix la façana) de Francesc Folguera i Grassi va tenir diferents aspectes fins a convertir-se en el que se suposa és el primer edifici de Barcelona inspirat en els corrents racionalistes europeus del moment. Aquest dibuix, amb aires de còmic, i tots els esmentats i altres, com la preciosa aquarel·la d’estil expressionista alemany de Francesc Nebot i Torrens del seu disseny del cine Coliseum, brillen en l’exposició amb què el COAC celebra el 50è aniversari del seu arxiu, així com la distinció obtinguda amb l’entrega del Premi Nacional de Cultura.

El genoma barceloní

Notícies relacionades

BCN rebutja anul·lar la reforma en marxa de la ronda de Sant Antoni

Norma Comics celebra avui 40 anys com a temple de la cultura pop

El contenidor del genoma barceloní custodia, entre d’altres, llegats tan importants com el de Josep Maria Jujol, el GATPAC, Lluís Domènech i Montaner, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, Elies Rogent, el Grup R, Oriol Bohigas i Manuel de Solà-Morales. Vaja, que no hi ha moviment arquitectònic català que pugui estudiar-se sense passar pel COAC. Al col·legi són conscients del tresor que conserven, per això sempre hi han apostat: el seu pressupost, el de l’arxiu, és d’1,2 milions d’euros anuals, el 10% de tota la institució, i ni en els moments més crus de la crisi del 2008 (el col·lectiu d’arquitectes va ser un dels més afectats) se’n va disminuir la dotació. Aquest esforç té compensació: la institució no és només una nau d’abastament que va alimentant exposicions sobre arquitectura per tot el món, sinó que, a més, a finals d’any es convertirà en secció de l’Arxiu Nacional de Catalunya; això comporta, a més de subvenció, la seguretat que l’arxiu no es dispersarà ni destruirà.

«Amb tot el material atresorat es poden fer diversos relats de la construcció del territori català», i per tant barceloní, «des de 1830 (data de col·locació de la primera peça industrial a la ciutat i inici de l’època moderna) fins a l’actualitat», segons el parer de Fernando Marzá, director de l’arxiu. I un aperitiu d’aquestes innombrables narracions per explicar per què Barcelona és com és, és el que ofereix l’exposició.