Anar al contingut

la festa major de bcn

Beirut: resistència, caos i art

La capital del Líban, plena de contrastos, és la ciutat convidada aquest any a les festes de la Mercè

Ana Alba

Beirut: resistència, caos i art

ELISENDA PONS

L’edifici Barakat s’erigeix en l’encreuament dels carrers de Damasc i d’Independència, al barri de Sodeco de Beirut, des del 1924. D’estil neootomà, es trobava a l’antiga línia verda de la ciutat, que separava l’oest predominantment musulmà de l’est de majoria cristiana durant la guerra civil libanesa (1975-1990).

Llavors niu de franctiradors en ruïnes, amb l’ànima perforada, avui és un espai reservat a la memòria, sota el nom de Beit Beirut (Casa Beirut), un museu els murs del qual s’han rehabilitat conservant les empremtes de la guerra: orificis de bales i escrits en parets semidestruïdes. Les traces del conflicte són visibles en racons de Beirut, però moltes les han eliminat excavadores i grues que construeixen a preu fet arrasant edificis històrics per aixecar gratacels de luxe i moles de formigó.

El paradigma de la reconstrucció que intenta esborrar la identitat de la ciutat és la del centre històric, que va anar a càrrec de l’empresa Solidere, de Rafic Hariri, el primer cap de Govern del Líban després de la guerra, assassinat el 2005. Als mercats del centre es barrejaven els 18 grups religiosos reconeguts per l’Estat, però la reconstrucció els va arrasar i va implantar al seu lloc una mena de maqueta turística sumptuosa amb restaurants a preus prohibitius per delectar els rics.

El paisatge de Beirut, segurament la ciutat amb més contrastos de la regió llevantina de l’Orient Mitjà, ha passat de ser una exposició permanent de cartells polítics i retrats de màrtirs i herois de la guerra a cobrir-se d’eslògans que criden a la unitat i tracten temes allunyats del conflicte.

«Lliga la violència» es llegeix sota el grafiti d’una pistola amb el canó nuat en una paret del districte d’Ashrafiyeh. «L’amor és per als valents» o «L’amor ens uneix» són missatges que criden a acabar amb la divisió persistent a les ments i els cors de molts, a tancar les cicatrius d’una guerra que va causar gairebé 150.000 morts.

Art de carrer

Beirut i els seus carrers són ara plataformes d’expressió d’un art de carrer que va reaccionar a la sufocant pressió política i destil·la humor i crítica. Joves artistes, músics, escriptors, dissenyadors han emergit del caos, dels carrers embotellats i contaminats pels tubs d’escapament, foscos de nit pels talls d’electricitat i, en certs períodes, inundats d’escombraries.

Critiquen les elits dirigents corruptes, la cultura del suborn i la paràlisi d’un Estat fràgil que trampeja els temporals de la regió com pot, de vegades inundat per tempestes alienes, d’altres provocant tempestes. 

Nit de Beirut al parc de la Ciutadella, divendres passat. / ELISENDA PONS

Aquests artistes han heretat l’esperit de resistència de la guerra, d’una ciutat que mai dormia pel terrabastall de les bombes o la música dels bars, on la gent intentava seguir amb la seva vida quotidiana.

Amb ideologies minoritàries, els artistes barregen l’herència cultural i les tradicions amb els corrents avantguardistes i es revelen contra les convencions d’una societat conservadora on la censura, política i religiosa, els talla les ales, on cineastes com el francolibanès Ziad Doueiri són arrestats a l’aterrar a Beirut per haver rodat part d’una pel·lícula a Israel.

Libanesos i israelians estan tècnicament en guerra. Israel va envair el Líban el 1982 i fins al maig del 2000 no va retirar l’últim soldat. En l’època de la guerra civil, diverses milícies van lluitar contra els israelians, encapçalades per Hezbollah, que domina el sud del país.

Aquest grup xiïta es va enfrontar de nou a Israel en una guerra d’un mes, l’estiu del 2006, que va matar gairebé 1.200 libanesos.

Una rica convivència

La censura no només és per motius polítics. El mes passat, el Festival Internacional de Biblos va cancel·lar l’actuació del popular grup libanès Mashrou Leila per la pressió de grups cristians, que van amenaçar d’atacar-los en plena actuació per les seves lletres de contingut referit a l’homosexualitat, encara penada al Líban.

Tot i que la ciutat va celebrar la seva primera desfilada de l’orgull el 2018, el del 2019 es va suspendre. El col·lectiu LGTBI compta amb espais com ara associacions i certs clubs nocturns a Beirut, però encara no es pot expressar amb llibertat.

En aquesta capital cultural del món àrab, on et creues amb un grup de noies, les unes amb vel islàmic i les altres amb minifaldilla, abunden els clubs, bars i cafès en els quals es reuneixen joves de totes les comunitats, en zones bullicioses i acolorides, com els barris de Gemmayzeh i Mar Mikhael, i artèries com la transitada Hamra.

Aquests veïnats contrasten amb els del sud de Beirut, suburbis com Dahieh, conservadors, dominats per Hezbollah, i molt castigats per Israel el 2006.

Espectacle a càrrec d’una companyia de Beirut, a la Ciutadella, durant les festes de la Mercè. / ELISENDA PONS

També estan molt allunyats dels estrets carrers de Sabra i Shatila, els camps on es concentren milers de refugiats palestins, marginats per la llei i rebutjats per la societat. El setembre del 1982, les milícies falangistes libaneses van entrar a Sabra i Shatila, amb el beneplàcit d’Israel, i van matar 3.500 palestins.

L’última allau de refugiats al Líban ha sigut la dels sirians. Des del 2011, els libanesos acullen més d’un milió de persones d’un país veí amb el qual mantenen una relació complicada. Síria va envair el Líban el 1976 i no va retirar-ne el seu Exèrcit fins al 2005.

L’arribada d’artistes sirians ha contribuït a enriquir el panorama cultural de Beirut, la ciutat que mira al mar des de la seva famosa Corniche, aquest passeig marítim en el qual tots els credos, confessions i colors es dilueixen en un sol riu humà.