El drac de la Casa dels Paraigües torna al seu emplaçament original

Aquest divendres, a primera hora del matí, les càmeres dels més matiners dels moltíssims turistes que diàriament recorren la Rambla enfocaven totes en la mateixa direcció. Concretament al número 82 del passeig. La imatge s’ho valia, el drac més icònic del bulevard sobrevolava la calçada. Hi havia truc, per descomptat, el de l’ajuda d’una grua. La peça, després d’un procés de restauració, ha tornat al seu lloc d’origen: a la façana de la casa Casa Bruno Cuadros ha tornat al seu lloc d’origen: a la façana de la casa Casa Bruno Cuadros (coneguda com la Casa dels Paraigües per la majoria de barcelonins); concretament, ha tornat al primer pis de l’angle que dibuixen la Rambla i el Pla de la Boqueria.  Els tres metres i 250 quilos de saure han aterrat sense sobresalts. I ja col·locat ha continuat sent el centre d’atenció. Tot el dia. També al capvespre. No en va el drac torna a escopir foc, una cosa que no passava des de no se sap quan. 

La peça de zinc pintat (tot i que molts pensin que és de ferro forjat) es va instal·lar el 1888 com a reclam publicitari de la botiga de paraigües, para-sols, ombrel·les i ventalls que va obrir Bruno Cuadros. D’allà el nom oficial de l’edifici, del popular en tenen la culpa les panòplies de paraigües que decoren la façana. I de l’aspecte xinès de la bèstia és responsable la passió per tot l’oriental, sobretot pel japonisme, que va recórrer Barcelona a finals del XIX. En algun moment, la seva funció d’anunci atractiu es va potenciar amb l’electricitat: el drac va passar a aguantar un fanal il·luminat amb les seves grapes i a fer llum a través de la gola i els ulls. Tot un esdeveniment en l’època (els setmanaris satírics donen fe d’això). I va ser així durant anys, fins que la flama es va apagar, ningú recorda exactament quan. 

«La meva àvia vivia aquí»

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

Però des d’avui torna a il·luminar. La idea és que ho faci diàriament, des del vespre fins a passada la mitjanit, però s’ha de veure (i negociar) si s’integra a l’enllumenat públic o no. De tot això no en sabien res els turistes que el retrataven. Disparaven per disparar, i a poc que un hi parés l’orella les paraules que s’entreoïen eren Gaudí o modernisme. Doncs res d’això. El tema, o sigui la casa i la seva decoració, està més aviat relacionat amb l’eclecticisme de l’arquitecte Josep Vilaseca, el seu autor. Una cosa que no ha fet falta explicar a l’Isabel Fournier, descendent de Bruno Cuadros i habitant ocasional de l’edifici fins que el negoci va tancar als 80. «La meva àvia vivia aquí i el meu pare portava la botiga. A la nit, abans de tancar, jo estava amb la meva àvia mentre el meu pare feia els números. Després ens en anàvem a casa. També hi passava llargues temporades durant les vacances», recorda mentre assegura que viure a la Rambla abans o ara és molt semblant: «El soroll és el mateix».  

Fournier té ganes de veure l’edifici acabat. Falta poc. Avui han tornat el drac al seu emplaçament i han tret les bastides dels pisos superiors. Ben aviat, es restaurarà tota l’ebenisteria que cobreix la planta baixa i l’entresol. Per a finals d’octubre estarà tot a punt i la Casa Bruno Cuadros tornarà a mostrar tota la seva esplendor, fins i tot el dels esgrafiats originals amb imatges japoneses inspirades a les estampes Ukiyo-e. Ara recuperats però encara tapats per poder donar el llustre que falta a la fusta.