L'art del poble a la casa del poble

L’art del poble a la casa del poble. Ja avanço que l’art del poble no és cap altre, en aquest cas, que el que custodia el Museu Nacional, la col·lecció del qual és pública, és a dir, és de tots. Seva, meva i del veí però això no implica poder penjar un oli de Santiago Rusiñol al saló ni disfrutar d’un bronze de Miquel Blay al rebedor. És patrimoni. I el patrimoni té les seves regles que no passen per disfrutar de l’art a casa. I avanço també que la casa del poble no és cap altra que el Parlament, allà on resideix la sobirania popular, que vostè, jo i el veí exercim a través dels nostres representants. Però res de pujar-se de ‘motu proprio’ a la tribuna per reclamar més serveis socials o educació de qualitat, per a això ja estan els càrrecs electes, se suposa. El que dèiem, art del poble i casa del poble, però en transferit.

La peroració ve a tomb perquè dilluns es va firmar un conveni al Parlament que, malgrat la seva solemnitat, va ser «domèstic», segons el parer de Miquel Roca, president del Museu Nacional, perquè el que es va disposar és «una col·laboració entre el museu del poble i la casa del poble». Total, que allà estaven, ben vestits i encorbatats, el president de la cambra, Roger Torrent, i altres diputats a més dels responsables del Palau Nacional per oficialitzar el que ja era un fet: deu peces de les reserves del museu estaran durant una dècada en exposició als espais del Parlament. Ja ho afirmava Rovira i Virgili «la cultura és l’ànima dels pobles». I les obres d’art «reforcen l’ànima del Parlament», Torrent ‘dixit’.

Gairebé un retorn a casa

Entre les peces que enllustraran l’ànima de l’hemicicle figuren obres de Santiago Rusiñol, Modest Urgell, Alexandre Coll, Eliseu Meifrèn, Miquel Blay, Josep Llimona i Josep Clarà. A més de dues dones, Palmira Collell i Maria Llimona. L’elecció d’aquestes dues últimes no és fútil. Obeeix a un canvi de perspectiva de la història de l’art, ja no val només l’escrita i creada pels homes. A poc a poc (massa) vira cap al també existent talent femení. Allà hi ha la sortida de l’ostracisme que Lluïsa Vidal va protagonitzar al Museu Nacional el 2017, i la gran exposició que el Prado de Madrid estrenarà aquesta tardor sobre Sofonisba Anguissola i Lavinia Fontana. O sigui, malgrat el cànon, és un fet que hi va haver (i hi ha) dones que van esculpir i van pintar. Així que en la selecció a portar al Parlament, tothom va tenir clar que no només els homes han pintat i esculpit. Elles també ho han fet. 

Notícies relacionades

Porta i Bermúdez, renovadors de la marca BCN

El Govern fitxa l’assessoria del port de Rotterdam per al Prat

El viatge de les obres a la Ciutadella és gairebé un retorn a casa, doncs no molt lluny d’on ara hi ha plenaris durant un temps hi van haver, també, les sales del Museu d’Art Modern. Sense anar més lluny, les escultures lluien al pati on actualment s’entreguen les medalles d’or del Parlament. Les col·leccions modernistes i noucentistes van estar allà fins al 2004, moment en què tots els fons van pujar fins a Montjuïc. Al vestíbul, una de les peces que ha fet el camí de tornada: el marbre ‘Meditació’ de Clarà. El títol de la peça va donar joc perquè Torrent l’interpretés com «un missatge subliminar» i perquè Pepe Serra, director del museu, lloés l’obra com a «paradigmàtica» d’un autor que es va formar amb Auguste Rodin i tenia «una gran capacitat de sintetitzar el cos femení amb formes molt pures».

Els passos perduts

I de camí al bar de l’hemicicle el noucentisme i el modernisme es miren cara a cara. Clarà amb la robustesa i força de ‘Puixança’ davant ‘La bellesa’ de Josep Llimona, tot sensualitat. Una peça, aquesta última, pensada per formar part d’un conjunt escultòric que havia d’instal·lar-se al Palau Nacional, però que la guerra civil va truncar. Les teles (Rusiñol, Urgell, Coll i Meifrèn) llueixen a la sala de portaveus del Parlament. I a la galeria dels passos perduts s’ubiquen els bronzes de les dues dones i el de Blay. Tot a l’abast de les 60.000 visites anuals que rep la casa del poble més les dels convidats que, per treball, passegen els mateixos diputats.