"No vull que la meva mare sàpiga que dormo al carrer de Barcelona"

Fa dos mesos que no parla amb la seva mare, que viu a Larache (Marroc). És mare soltera, i va ser ella qui li va pagar el viatge en pastera quan tenia 14 anys perquè estudiés a Espanya. No hi contacta, no perquè no sàpiga com fer-ho, sinó perquè no vol. "No vull que em vegi així, no vull que sàpiga que dormo als carrers de Barcelona". 

Es diu Achraf. Ara, als 16 anys, té la cara i el cos ple de talls i cicatrius. Una, li creua tota la galta. Conserva uns ulls blaus preciosos, oberts com plats, i els rínxols rebels se li amaguen sota un barret de palla.

Ell és un dels nens que dormen en un parc del Raval. Al costat d’un amic que diu tenir 15 anys, s’amaguen de la calor en una tenda de campanya. N’hi ha tres més que jeuen en un matalàs, al costat. Un cau, i continua dormint a terra. Achraf diu que tenen 15 anys i que són "els nous". "Es van escapar d’un centre de Madrid i van venir a Barcelona”. El sisè, el més baixet, ronca a sobre d’un altre matalàs, una mica més lluny, descalç. "És el petit, té 12 anys", diu Achraf. 

Explica que el grup no està complet: "Normalment som 13", i fa un gest amb la mà com dient 'més o menys’. No són els únics. En un carreró pròxim a la plaça de Catalunya van ser albirats més menors, segons va publicar el digital 'El Caso' dijous passat. I uns treballadors de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona asseguren a aquest diari que n’hi ha alguns més en altres parcs de Ciutat Vella. 

Achraf era un dels molts menors que passaven el dia als carrers de Barcelona i la nit a Montjuïc. Avui, el campament està desert. "Hi ha molts grans que viuen a la muntanya: venien, ens robaven... i vam decidir anar-nos-en", explica ell. La seva última nit la recorda perquè era el final del Ramadà, el 3 de juny.

¿Estàs bé aquí? ¿No preferiries anar a un centre? "Ja hi he estat, a Estrep (Manresa), però em van voler portar a un altre i em vaig escapar". Passava a finals del 2018. Li van dir que se l’emportaven a Can Rubió, a Esparreguera (Baix Llobregat), i s’hi va negar. "El carrer no m’agrada, però si no torno a Estrep no me n’aniré a cap altre lloc", exclama.

El carrer no li agrada, però "és el que hi ha". Quan va sortir d’aquest centre de Manresa va estar vagarejant fins que la policia el va detenir i va ingressar diversos mesos en un centre de justícia juvenil. Fa un parell de mesos que va sortir en llibertat, i segueix al carrer. Nega que hagi robat, i menys encara haver utilitzat cap tipus d’arma. 

Al cap d’una hora, accedeix a parlar dels talls que té als braços, cara i cames. "Alguns me’ls he fet jo", diu capbaix. D’altres, "les baralles". En aquest parc, conviuen amb unes 30 persones que viuen de la ferralla, i almenys aquest diumenge, una parella s’injectava heroïna just davant d’ells. "Aquest lloc és un batibull, no ens agrada venir aquí", diuen els treballadors de Parcs i Jardins.

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

¿I tu, prens drogues? La primera vegada és un no. Al cap de poca estona, un dels nens es fuma un porro i Achraf es demana una calada. "Fumo una mica d’haixix". I més tard afegeix: "Un diumenge ja no trobaràs res de cola per aquí, ahir en vaig prendre per riure una estona". Així passen els dies, i els somnis de vida pròspera es van desfent, si no ho han fet ja. 

Achraf és un dels noms que hi ha en una llista compartida per la Conselleria d’Afers Socials i els educadors del carrer de l’Ajuntament de Barcelona. Se’n desconeixen xifres oficials tot i que algunes fonts el situen entre 50 o 70. Miren de convèncer-los a poc a poc que el seu lloc no és el carrer, sinó l’escola. Està previst que s’hi incorporin psicòlegs i psiquiatres en aquest equip de carrer. El ‘modus policial’ de detenir-los i ficar-los al centre no funciona, perquè a les hores es tornen a escapar. De moment, aquesta calorosa tarda de diumenge, Achraf té clar que seguirà al carrer. S’agafa una tovallola i se’n va cap a la platja.