Anar al contingut

CENS DE 1.195 PERSONES SENSE LLAR

La Fundació Arrels fa sentir les veus del carrer

Prop de 550 voluntaris de l'entitat localitzen 1.195 persones que dormen als carrers de Barcelona (l'any passat eren 831)

Somriures, ràbia i esperança, algunes de les reaccions de les persones al ser preguntades per la seva vida i les seves necessitats

Elisenda Colell

Alguns somriuen al veure que algú els escolta; d’altres s’arriben a enfadar, i en algun cas hi ha qui opta per demanar desitjos a la verge. Aquestes són algunes de les reaccions que van captar 549 voluntaris de la Fundació Arrels durant la nit d’aquest dimecres entrevistant persones que dormen al carrer. Almenys per una nit van prendre la paraula. “Podria ser jo”, comentava un voluntari. Tot i que al final, la gran sorpresa és el nombre de respostes obtingudes. “Pensava que ningú voldria explicar-nos la seva història, potser és que mai ningú els escolta”, comenta un grup de noies a l’acabar.

Al voltant de la mitjanit, els diferents voluntaris van començar a recórrer els carrers de Barcelona comandats per la Fundació Arrels, que ajuda a persones sense llar. Van comptar 1.195 persones, un 20% més que l’any passat. Però l’objectiu era parlar amb ells, saber el que els preocupa, el que necessiten.

El Carlos és un dels voluntaris que van decidir passar aquesta nit lluny del seu llit i i el seu pijama. “M’he vist en aquesta línia fina, he estat a punt d’acabar així, realment podríem ser tu, o jo”, explica al recordar els seus pitjors anys de la crisi. Aquest veí del Prat de Llobregat va estar sis mesos a l’atur i va poder anar pagant la hipoteca gràcies a l’ajuda dels seus pares. Ara col·labora amb la Fundació Arrels, i juntament amb la Cristina, s’ocupa d’una zona del barri Gòtic. “Les persones que tenim més comoditats hem d’ajudar a fer el món una mica més just”, reflexiona ella.

Un llit per hores

El Carlos, voluntari d’Arrels, parlant amb un home indi que viu al carrer / LAURA GUERRERO

No són ni la una i ja troben una persona. És un home, d’origen indi, que intenta reposar entre cartrons a la zona infantil de la plaça George Orwell. Està despert i, amb un somriure, accedeix a fer l’enquesta. Es diu Navdeepsingh. Explica que fa 15 anys que és a Espanya, i fa dos mesos que dorm al carrer de Barcelona. La seva família tenia un restaurant, però ha fet fallida. Ara té feines esporàdiques quan el truquen: cuiner o dependent de botigues. Si té diners, dorm en un ‘llit calent’. És a dir, un llit que lloga per hores. Li costa 150 euros al mes. Això sí, només el pot fer servir quan està lliure. En el seu cas, des de les 5 de la matinada fins al migdia.

Té targeta sanitària i no ha patit cap agressió ni robatori. A l’acabar l’entrevista, dona les gràcies i els desitja bona nit. No ho serà, almenys per a ell. Al cap de pocs minuts apareixen dos agents de la Guàrdia Urbana i l’expulsen del parc. L’Eugenia, una altra voluntària, no pot evitar defensar l’home. “¿T’agradaria que t’ho fessin a tu? Aquest home no té res”, li etziba a l’agent. El policia li explica les ordenances, li assenyala la llauna de cervesa que hi ha a terra i li recorda que es tracta d’un parc infantil. És igual, perquè ell ja se n’ha anat. Silenciosament, s’ha endut la seva motxilla i els seus cartrons a un altre costat de la plaça. Per allà passa el servei de neteja ruixant amb aigua. I al cap de pocs minuts desapareix. Els voluntaris continuen discutint amb els agents, que els reconeixen que de vegades s’han de posar una cuirassa quan veuen persones que estan patint.

Avis al carrer

Una parella d’edat avançada expliquen les seves vivències al carrer / LAURA GUERRERO

Uns carrers més amunt, a Avinyó, dorm una parella romanesa. L’home, l’únic que parla espanyol, explica que tenen entre 70 i 80 anys. L’entrevista la fan la Carla, la Sandra i la Núria, tres estudiants d’integració social que aquesta nit empalmen el voluntariat amb la feina. L’home, amb els cabells blancs i visibles arrugues al front, assenyala que abans treballava en un servei de neteja. El van acomiadar i va optar per viure al carrer, fins i tot tenint una pensió. Beu cervesa i recorda les seves malalties: li fa mal el cor, l’esquena i té asma. Ha estat ingressat diverses setmanes a l’hospital. I, després, de nou al carrer.

El preu de la llibertat

Les noies continuen pujant. A la plaça de Sant Felip Neri es troben una persona que s’identifica com a dona malgrat tenir nom d’home al seu passaport. Té 56 anys i dorm amagada entre unes tanques i les parets, que tenen esculpides les marques de la metralla dels bombardejos de la Guerra Civil. Era periodista esportiu a la República Txeca, però no li pagaven. Va optar per viatjar: el Canadà, Àustria, Itàlia, Sud-amèrica... fins que els diners es van acabar. “Parlo 12 idiomes”, explica.

Amant del futbol i fan del Barça, el Barczi responent el cens d’Arrels a Sant Felip Neri / LAURA GUERRERO

De vegades viu en una casa ocupada a Blanes. Però la gran majoria de nits les passa al carrer de Barcelona, on ja fa gairebé sis anys que hi és. “És clar que preferia un pis, però m’agrada la llibertat de viure al carrer, no depenc de ningú”, assegura. Però la llibertat sempre té un preu. En el seu cas, un refredat que li provoca tos durant tota l’entrevista.

Un home dorm plàcidament davant un portal del carrer de la Boqueria mentre una voluntària, la Carla, intenta establir contacte amb ell / LAURA GUERRERO

Al carrer de la Boqueria s’hi entreveu un home travessat en un portal. S’entreveuen la seva calba, els texans i les sabatilles. La resta la cobreix un sac de dormir. L’acompanya una ampolla de vi, ja buida. Les noies l’intenten despertar. No hi ha manera. Al seu costat, uns turistes que surten d’un local es miren l’escena amb un cert esglai. “¿Estan parlant amb un indigent?”, li pregunta un a l’altre, amb el cigarret i la cervesa a la mà.

“¿De què em serveix la sort?”

A les quatre de la matinada, un jove demana perdó davant un altar del carrer de Santa Eulàlia / LAURA GUERRERO

Al pujar uns carrerons, veuen el terra ensangonat. Hi ha una xeringa utilitzada i una dosi del que podria ser heroïna. Al cap de pocs minuts apareix un noi sense samarreta que es toca el braç. “És ell”, diu una de les noies. Són les quatre de la matinada. Es prostra davant l’estatueta d’una verge, una espècie d’altar, al carrer de Santa Eulalia. "Dona, digues-li al teu fill que em perdoni", li implora a crits. Li parla de la seva mare i de les dones. Les voluntàries travessen el carrer. Ell els pregunta si volen demanar-li alguna cosa a la verge, que ell ja ho ha fet. “Que tinguis sort”, li contesten. “¿I de què em serveix a mi la sort?”. La pregunta queda suspesa en l’aire. Ningú sap ben bé què respondre. De vegades n’hi ha prou d’escoltar les veus del carrer.