Dos morts i una dotzena de sospitosos

D’aquest crim comès fa poc més de 80 anys a la zona alta de Barcelona res se’n sabia fins ara i, de sobte, ja tenim el més important perquè hi hagi cas, és a dir, dos cossos sense vida, de dos homes d’entre 30 i 40 anys. El crani d’un d’ells té un inequívoc orifici d’entrada d’una bala. Hi ha, doncs, crim, i (aquí voldríem veure Hércules Poirot) hi ha també com a mínim una dotzena de sospitosos, perquè els primers indicis apunten que són dues víctimes d’aquell Cluedo en què es va convertir la rereguarda barcelonina després de l’esclat de la guerra civil. Que es substitueixi la senyoreta Amapola amb el canelobre per un cenetista amb una pistola Star o per un falangista amb una Astra 300 per anar així situant el relat.

La troballa dels dos esquelets va tenir lloc el 27 de maig de forma fortuïta, arran de les obres de construcció de dues finques entre els números 10 i 20 del carrer Ràfols. Barcelona, i això no és cap secret, està construïda sobre milers de sepultures. Allò de la urbanització Costa Verda de ‘Poltergeist’ és una broma al seu costat. Només a la zona de la Sagrera, on diuen que algun dia hi haurà una estació de l’AVE, s’han trobat en menys 10 anys 440 restes humanes. L’última vegada, l’agost del 2018, va ser sonada. Més de 300 esquelets de la soldadesca que va assetjar la ciutat durant la guerra dels Segadors, però que no van morir en combat, sinó víctimes d’alguna epidèmia, probablement la pesta. Potser, que la Sagrera hagi agafat el relleu de la Sagrada Família com a obra sense fi té alguna cosa de paranormal.

Dos esquelets a Sarrià-Sant Gervasi semblaran poca cosa al costat d’aquests antecedents, però són, potser, un cas singular. Són, vistos amb una mica d’imaginació, les primeres víctimes palpables de la guerra dins de la guerra que es va desencadenar a Barcelona a partir de 1936 i, sobretot, a la primavera de 1937.

Tret

A Josep Pujades, responsable municipal d’intervencions arqueològiques, li ha tocat després de la troballa l’ingrat però assenyat paper d’evitar que aquí qualsevol s’apunti a trobar culpables pel seu compte. A les novel·les d’Agatha Christie apareix sovint aquest personatge que prova d’anar més de pressa que Poirot, sempre amb ridículs resultats. Pujades ha convidat a no lligar caps. Hi ha el que hi ha. La bala va entrar per l’occipital, o sigui, que, tret que es tracti d’un contorsionista circense, no es tracta d’un suïcidi. Les restes materials (botons, teixits, sivelles...) suggereixen que, efectivament, van morir a mitjans dels anys 30. La bala, això sí, no ha aparegut. Sobre un dels esquelets són ben visibles els cops de pala de calç que es van llançar per sepultar el cadàver, la qual cosa és una pista enganyosa. En un primer moment es va suposar que podien ser víctimes d’alguna malaltia infecciosa inhumades en les proximitats de l’església del Sagrat Cor. El tret característic d’una execució assenyala el contrari.

Notícies relacionades

BCN s’obre que la Guàrdia Urbana usi pistoles elèctriques des de l’estiu

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Pujades el que reclama és que s’eviti la temptació de superposar el mapa de la troballa amb el mapa de, per exemple, el mig centenar de txeques on es va dur a terme una guerra bruta de repressió ideològica. Demanant per endavant disculpes a Pujades, el cert és que aquests dos cadàvers han aparegut enmig d’un triangle en els vèrtexs de la qual hi ha tres txeques, un terme utilitzat molt alegrement, perquè els anarquistes mai les van anomenar així, ja que eren, amb aquest nom, un invent dels seus enemics soviètics. Fins al maig de 1937 n’hi va haver una de la CNT-FAI al número 1 del carrer de Canet, el comunista Servei d’Informació Militar (SIM) en va tenir una altra al número 10 de l’avinguda de Vallvidrera i en la confluència dels carrers d’Anglí amb el passeig de la Bonanova n’hi va haver una altra que la van inaugurar els anarquistes, però que la va heretar el SIM a partir dels Fets de Maig de 1937. Potser no va hi tenir res a veure la mort d’aquells dos homes amb aquest triangle de repressió. Potser va ser una venjança per altres causes, perquè en baixos fons, durant el primer terç del segle XX, Barcelona poc havia d’envejar de Chicago.

Les opcions de resoldre aquest cas, que n’hi ha, passen en realitat per la possibilitat que s’arribi a determinar la identitat de les víctimes, una tasca en la qual la direcció general de Memòria Democràtica de la Conselleria de Justícia està començant a obtenir resultats espectaculars. En col·laboració amb l’Hospital del Vall d’Hebron obtenen traces d’ADN de les víctimes i, gràcies al creixent banc de mostres que proporcionen les famílies que mai més van saber dels seus avantpassats, aconsegueixen en ocasions coincidències felices.