Els cinc fronts que decidiran l'alcaldia de Barcelona

En les eleccions municipals és més important si és possible quedar en primer lloc. Al contrari que en altres comicis, en aquests el vencedor es converteix en alcalde encara que no tingui majoria absoluta, sempre que els seus contrincants no uneixin forces per encimbellar un candidat alternatiu. Després ja se les apanyarà per governar. Amb Ernest Maragall i Ada Colau disputant-se la victòria a Barcelona, almenys en les enquestes, s’obren diversos fronts a tenir en compte tant el 26-M com en dies posteriors, quan el ‘pactòmetre’ traurà fum.

LA PARTICIPACIÓ

LA PARTICIPACIÓMés afluència a les urnes a bord de l’'onada processista'

Les eleccions municipals del 2015 van tenir lloc sis mesos després que el procés sortís de la infantesa amb el simulacre de consulta del 9-N. Des d’aleshores hi ha hagut tres eleccions generals (2015, 2016 i 2019) i dues eleccions al Parlament (2015 i 2017). Cinc comicis (¡cinc!) en un lustre que van registrar un apreciable augment de la participació arrossegats peldebat sobiranista i que fan presagiar el mateix per al 26-M.

A Barcelona, Colau es va imposar a les urnes a Xavier Trias amb una participació del 60,60%, la quarta xifra més alta de les 10 conteses municipals celebrades en quatre dècades, tot i que lluny dels tres primers: 1987 (68,7%), 1983 (67,4%) i 1995 (66,2%). No seria estrany que l’afluència de votants rondi ara els llocs de podi, la qual cosa implicaria que hi intervinguessin com a mínim 60.000 paperetes més, per acostar-se a les 800.000. Hi contribuiran, per exemple, l’increment delsresidents estrangers nascuts a la Unió Europea que s’han inscrit al cens per poder votar (23.097 persones, un 53% més que el 2011) i la participació dels 1.643 oriünds dels 13 estats que tenen firmats convenis amb Espanya (Bolívia, Cap Verd, Xile, Colòmbia, Corea, Equador, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda, Paraguai, Perú i Trinitat i Tobago) i que també s’hi han apuntat. Serà la primera vegada que aquests ciutadans tinguin vot després del terratrèmol de la DUI i del 155.

També es podran estrenar entre 40.000 i 50.000 milers de joves que el 2015 no tenien la majoria d’edat i el concurs dels quals pot decantar la balança. Com a indicador n’hi hauria prou, però segons l’última enquesta del GESOP per a EL PERIÓDICO, el 27,2% els electors nascuts a l’estranger es decanten per votar el socialista Jaume Collboni, el 20,5% optaran per Colau i el 9,6% per Maragall. En canvi, els joves de 18 a 29 anys recolzaran més Colau (17,5%), seguida de Maragall (16,8%) i Collboni (15,8%). Amb tot, vista l’experiència dels últims anys i la possible fragmentació del vot, és molt probable que no faci falta ni reunir 200.000 paperetes per ser la llista més votada. Barcelona en Comú es va imposar a CiU el 2015 amb 176.612 sufragis i 11 regidors, uns 2.000 vots més que els que li van servir a Trias per aconseguir la vara de comandament el 2011, quan va obtenir 14 regidors. El del regidor convergent va ser el llistó més baix, fins ara.

LA REVÀLIDA

LA REVÀLIDAColau busca un altre mandat que apuntali la seva idea de Barcelona

Barcelona en Comú va guanyar el 2015 a sis dels 10 districtes de la ciutat, tot i que no s’ha de perdre de vista que una cinquena part dels vots la va obtenir a l’Eixample  i Gràcia, on va quedar segon després de CiU. Els comuns van vèncer en les zones on hi va haver menys participació, barris que per a Colau tornaran a ser claus si vol retenir l’alcaldia i consolidar la seva idea de Barcelona. Es diu molt que els seus feus són Ciutat Vella (8.793 vots el 2015, el 35,10% del districte) i Nou Barris (22.466, el 33,60%), i molt s’ha polemitzat sobre l’efecte a les urnes que pot tenir la gestió d’alguns conflictes, com els narcopisos o la inseguretat, molt arrelats en territoris com el Raval i en els quals no han faltat els retrets a la Conselleria d’InteriorConselleria d’Interior per falta de col·laboració institucional. No obstant, altres enclavaments (i l’efecte d’altres decisions de caràcter social) els seran tant o més vitals per mantenir el comandament a la plaça.

A Sant Martí, on BComú va recaptar 30.122 vots, es coneixerà el dictamen ciutadà a les superilles, a les obres de les Glòries i al boicot d’altres partits al tramvia per tota la Diagonal que impulsava l’alcaldessa. I tant en aquest districte com a Sant Andreu i a Horta-Guinardó s’ha de veure si l’equip de Colau és capaç de repetir la campanada de fa quatre anys, quan va aconseguir tants vots com la suma del segon i el tercer partit més votats, que en aquestes zones van ser CiU i ERC, per aquest ordre. La transversalitat (o equidistància, segons s’opini) de la seva candidatura en el flanc identitari els permet captar vots a les zones més i menys sobiranistes, encara que alhora els impedeix brandir a tot múscul la carta del ‘vot útil’ per frenar un alcalde independentista. Tot i així, Colau ha redoblat en els últims dies de campanya la disjuntiva que la partida es juga entre ella i un Maragall que s’associa amb la dreta postconvergent.

BUSCANT EL RÈCORD

BUSCANT EL RÈCORDERC despunta en la guerra fratricida de l’independentisme

Tot i que per la mínima, diverses enquestes donen Maragall com a guanyador el 26-M, cosa que seria la victòria més rellevant d’ERC en 40 anys. Perquè el somni republicà es converteixi en realitat, el germà de l’exalcalde probablement hagi de duplicar la seva quantitat rècord de regidors, els cinc del 2015 i el 2003, fet que, traduït en vots, implica tota una gesta: hauria de destrossar la seva millor marca, les 96.868 paperetes del 2003, i multiplicar més que per dos les 77.120 del 2015. Tot i que ja va guanyar en les passades generals traient 201.616 vots, la tasca no serà gens fàcil, perquè aquesta tombarella amb doble tirabuixó implica sortir airós de la lluita fratricida amb les altres forces independentistes.

Vasos comunicants amb Esquerra arran del procés, a JxCat els sondejos li vaticinen una patacada mai vista, amb cinc regidors, per sota fins i tot dels vuit que va consignar el 1979, tot i que últimament els postconvergents s’han especialitzat a remuntar els sondejos. En aquesta carrera al 26-M, l’alcaldable puigdemontista de facto, Elsa Artadi, no ha dubtat a burxar en l’edat de Maragall (76 anys) per recuperar terreny, a la qual cosa ERC ha respost fent que el seu candidat practiqui des de ping-pong fins a futbol per exhibir un bon moment de forma. Gairebé que només li ha faltat fer parkour per atraure el votant més jove, tot i que en aquest àmbit entren en joc també la CUP i Barcelona És Capital, la llista encapçalada per Jordi Graupera i que arriba afavorida per l’Assemblea Nacional Catalana.

Els últims sondejos preelectorals afirmen que la cupaire Anna Saliente podria entrar a l’ajuntament i que Graupera no ho aconseguirà, tot i que aconseguirà un bon grapat de vots sobretot de JxCat, especialment de l’electorat més pròxim a l’unilateralisme, aquest ‘a veure qui és més independentista’ amb el qual Esquerra ha de fer malabarismes. D’una banda bloqueja Miquel Iceta al Senat, no sigui cosa que els més hiperventilats els acusin d’estovar-se. D’una altra, s’obre a dialogar amb Pedro Sánchez conscient de l’últim baròmetre del CEO de la Generalitat, segons el qual hi ha un 34% de votants d’ERC que no creuen que Catalunya hauria de ser un estat independent.

L’'EFECTE SÁNCHEZ'

L’'EFECTE SÁNCHEZ'Collboni s’encomana a una última empenta per fer el tomb

Amb 198.883 paperetes i el primer lloc a cinc districtes en les últimes eleccions generals (Horta-Guinardó, Sant Andreu, Nou Barris, Ciutat Vella i Sant Martí), el PSC aspira al fet que l’‘efecte Pedro Sánchez’ es mantingui en les municipals. Els socialistes catalans es van estimbar el 2015 fins als 67.489 vots, la meitat dels que van treure el 2011 i 114.000 menys que l’últim any en què van retenir l’alcaldia, el 2007. Ara les enquestes auguren a la llista de Jaume Collboni almenys el doble de regidors (de quatre a vuit), però si vol aspirar a més, a obtenir un sol vot més que Colau per optar a l’alcaldia, necessita mantenir les expectatives als seus cinc districtes fetitxe del 28-A i també remuntar en altres zones on fa quatre anys va tocar fons.

Nou Barris va ser el districte on el PSC va quedar en millor posició en les anteriors municipals, segon, mentre que a Sarrià-Sant Gervasi i l’Eixample va quedar en setè lloc. En el primer, on van votar 71.248 persones, Collboni només va captar 3.125 paperetes. En el segon, en va recopilar 8.437 de les 120.665 que van entrar a les urnes. Resultats moderats que el candidat socialista vol tombar amb un ganxo a l’esquerra i un altre a la dreta, apel·lant al votant desencisat amb la gestió de Colau i amb el cop de porta d’ERC a Iceta i cridant a concentrar el vot no independentista tant dels electors comuns com dels qui abans van saltar a Ciutadans i el PP.

REVULSIU DILUÏT

Valls opta a poc més que salvar els mobles de Cs

Manuel Valls i la seva plataforma electoral afavorida per Ciutadans tenen alguna opció de quedar primers... al districte de Sarrià-Sant Gervasi, en cap lloc més, segons les enquestes, i fins i tot en aquell territori l’avantatja en els sondejos ERC. Aquesta zona de la ciutat és la que li pot donar alguna alegria a l’ex primer ministre francès, que també mira de fer-se un lloc en altres punts, com Nou Barris (Cs hi va quedar tercer el 2011 amb el 12,7% dels vots), però que poc rascarà en altres punts.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Valls pesca en l’electorat d’un PP que s’està diluint fins al punt de córrer el risc de quedar fora del consistori, però no ha aconseguit capitalitzar el vot constitucionalista, com sí que sembla que ho està aconseguint el PSC. A les enquestes, transita pels sis regidors que ja té Ciutadans actualment i fins i tot en podria perdre algun. Tot apunta que si es queda a l’ajuntament, passarà quatre anys en l’oposició, tot i que, compte, amb un lleu moviment en la correlació de forces, se li podria obrir una escletxa amb què poder posar o bloquejar alcalde.