INICIATIVA COMUNITÀRIA

Ramadà solidari per als 'nens del carrer' del Raval

Joves estudiants del barri organitzen sopars populars als jardins de Sant Pau del Camp

"No es tracta de caritat, sinó de compartir el moment amb ells, de teixir xarxa", explica una de les organitzadores

zentauroepp48268765 barcelona 21 05 2019 ve nes del raval organitzen un sopador 190523091353

zentauroepp48268765 barcelona 21 05 2019 ve nes del raval organitzen un sopador 190523091353 / ALVARO MONGE

5
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en Educació

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Porten l’olla per un dels característics caminets vermells dels jardins de Sant Pau del Camp. Somrients, cada un per una nansa, visiblement orgullosos de ser els elegits per a tan important missió. Pesa i caminen amb compte de no ensopegar amb les xancletes que calcen malgrat que aquesta primavera encara vespreja freda. Porten ‘harira’ per a una dotzena. Dos nois més s’han encarregat d’anar a buscar l’altra cassola amb la tradicional sopa per a la resta. Cap dels quatre arriba als 18, algun ni tan sols als 12, tot i que assegura que en té 15; però fa temps que viuen (i estan) sols, al carrer, veient passar les hores en aquest cèntric parc del Raval en el qual les últimes nits han sentit coses a les quals no estaven acostumats. Coses boniques. De nens. El que són, malgrat les marques que la duresa de les seves curtes vides ja han deixat en els seus rostres. En els seus cossos menuts.

A les nou ja està tot a punt. No només servida la ‘harira’, sinó també els dàtils, el pa i l’ou dur que un altre dels nanos ha tallat i repartit amb les seves mans, enfundades en professionals guants de làtex. La llet, també a punt, als vasos de l’esquerra. A la dreta, el gaspatxo i la síndria, també tallada. Els plats, una trentena, ocupen bona part d’un dels murs de la plaça, a la qual no només han acudit els nois que viuen allà, sinó també alguns dels quals dormen a Montjuïc. El boca-orella. Fins a les nou i nou, hora marcada per trencar el dejuni aquest dimarts, ningú toca res. Malgrat que la vaixella és molt humil, de plàstic, això és un iftar i toca esperar fins que es pongui el sol.

Vides trencades

És la 17a nit de Ramadà i això es nota en com es miren. En les complicitats generades que fa només unes setmanes semblarien impossibles. Aquests nois no són només ‘menes’ o ‘exmenes’. Són nens i joves amb les vides trencades quan amb prou feines haurien d’haver començat a viure-les. Escapats dels centres de menors, "en els quals ningú creu i no creuen en ningú". "Ja no hi ha més avall en aquesta ciutat. Són els condemnats de la terra; però ara que ens van permetre estar al seu costat els acompanyarem", explica elLuciano, membre de l’Espai de l’Immigrant i un dels voluntaris d’aquest iftar comunitari nascutd’un grup de joves veïnes del Raval que sentien que havien de fer alguna cosa per acostar-se a aquests nois que tots temen.

Un grup de voluntaris prepara l’iftar, aquest dimarts / ÁLVARO MONGE

El referent és, sens dubte, l’ Omaima, jove de 22 anys de família marroquina i criada a Vilafranca del Penedès, que viu sola a Barcelona des de fa un any, on estudia Psicologia. "Soc una noia musulmana i aquest és el meu segon Ramadà sense la meva família. Sé el que és viure un Ramadà sola i no volia repetir-ho. Feia temps que amb algunes amigues del barri pensàvem què podíem fer per acostar-nos a aquests nois, i d’allà va sortir la idead’organitzar un iftar al parc", narra la jove asseguda a l’herba al costat de les seves amigues i alguns dels nois, una vegada ja tots estan sopant. "Teníem clar que no volíem fer caritat. Aquí ja venen d’alguna congregació religiosa, els donen entrepans i marxen. Nosaltres el que volíem, i hem aconseguit, és que ells s’impliquin en l’organització, ells ajuden a recollir i freguen plats", prossegueix l’Omaima, que remarca a tota hora que es tracta d’una iniciativa col·lectiva. Enumera els noms de totes les veïnes –"pràcticament totes dones, sí"– que participen en la iniciativa. "Fins i tot la meva tia, que viu a Vilafranca, hi ha participat. La major part dels diners els posa la família de la Kautar (una altra de les impulsores) i la meva", explica la jove.

"Una mica de por"

El primer dia els va fer una mica de por acostar-s’hi, no ho oculten; però ara "els sentim una mica com els nostres fills", assenyalen rient. La setmana abans de començar el Ramadà van entrar al parc a parlar amb ells i preguntar-los on farien l’iftar. Els van donar la resposta esperada: enlloc. Els van fer la proposta i van dir que sí. Van intercanviar telèfons amb els enllaços dels diferents grups i van tornar cada tarda, perquè ho recordessin i s’hi anessin familiaritzant. També van acudir a la Tancada Migrant i a l’Espai de l’Immigrant per demanar ajuda sobre qüestions burocràtiques, com tramitar els permisos per a l’ocupació de la via pública (preparen el sopar en una típica taula de festa major). I a restaurants marroquins de la zona, que ja sabien que col·laboraven amb els nois donant-los el menjar que els sobra. "N’hi ha dos, un a cada costat del parc, que ens fan gratis una ‘harira’ cada un", explica l’Olivera, una altra de les joves implicades en la iniciativa.   

"A nosaltres ens ha donat molta vida, compartir això amb ells. Ens ha ajudat a nosaltres, també. Ens fa pena que s’acabi el Ramadà, som com una família", explica en el mateix grupet laKautar, l’altra jove d’origen marroquí del grup. L’Oumaima i ella tenen l’avantatge de parlar àrab, cosa que les acosta més als nois; però, després de dues setmanes, laMarta –una altra de les estudiants– i l’Olivera han aconseguit trencar, també, la barrera de la llengua. "Es fan mal i tenen por d’anar al CAP perquè pensen que els detindran. Sent aquí amb ells surten coses que nosaltres podem compartir amb els educadors de carrer", relata l’Olivera, nascuda i criada a Sarajevo, que entén els nois quan no creuen en el sistema: "Hi ha molta distància. La seva motxilla pesa molt i senten molta por de l’autoritat".

Ganes i idees

Notícies relacionades

Malgrat que ara per ara, la iniciativa informal consisteix només a organitzar aquests sopars al parc –a la Tancada, els dies que plou– totes coincideixen que ni poden ni volen deixar-ho morir, quan acabi el Ramadà. Tenen ganes i idees, com oferir-los classes de castellà. "Hi ha moltes entitats que fan cursos, però aquests nens no aniran a classe amb un horari rígid –apunten–; viuen una altra realitat, a la qual ens hem d’adaptar si volem arribar a ells."

L’Oumaima ho resumeix tot en un "tornar al veïnat": "A mi la meva mare em va ensenyar que t’has de preocupar de com està el teu veí i si veus que està malament, ajudar-lo. En la nostra cultura això està molt viu i és el que volem recuperar aquí".