Barcelona, una ciutat que va de crani

Apareixen impreses en samarretes, tatuades sobre la pell i ja no diguem en tots els suports imaginables de l’art de carrer: adhesius, plantilles, murals, cartells, grafitis i persianes de comerços. Calaveres a tot arreu. ¿Per què?, ¿a què es deu el fenomen? Davant de la profusió de caparronets bufons, podem preguntar-nos si Barcelona s’està convertint potser en un immens cementiri indígena. ¿Serà això? Sens dubte, el preu dels lloguers, el cangueli que un dia arribi el burofax del propietari, acabarà amb més d’un barceloní de pro. O potser ens mata l’avorriment. ¿On serà aquella ciutat tan alegre? El príncep Hamlet recorre l’Eixample amb el crani del bufó a la mà:  “¡Ai, pobre Yorick! ¿Què se n’ha fet de les teves burles, els teus salts, els teus cantars?”.

En fi, estàvem amb els grafitis i això. De l’upper Diagonal (proletari) a la Barceloneta, des d’Hostafrancs fins a Nou Barris, el vianant ensopegarà amb alguna calavera a l’‘attrezzo’ urbà per poc que s’hi fixi. Facin la prova: com més delerosa sigui la recerca, més cranis els sortiran al pas. De vegades, en elaborades composicions; d’altres, un simple gargot a cop d’aerosol sobre una tela de paret.

L’eclosió parietal va començar fa uns anys, potser després de la sèrie cinematogràfica Piratas del Caribe, que ja va per la cinquena entrega amb Johnny Depp / Jack Sparrow i els seus bucaners rere l’ensenya d’un crani creuat per dues tíbies. O més probablement pot ser que la moda s’hagi inspirat en el redescobriment del folklore mexicà, amb les seves calaveretes de sucre per al Dia de Morts, les seves ‘calacas’ i La Catrina, l’esquelet guarnit amb barret de flors i trenes llargues que va inventar el gravador i caricaturista José Guadalupe Posada (Aguascalientes, 1852 – Ciutat de Mèxic, 1913).

Amb el seu vistós acolorit i els seus traços geomètrics, les ‘catrinas’ tenen molt d’èxit. Que l’hi preguntin si no a l’artista Berok (@berokone), que ja en porta pintades unes quantes per encàrrec d’alguns restaurants mexicans de la ciutat, l’últim, la setmana passada, en una cantina del Born. La ‘catrina’ més espectacular que ha dissenyat fins avui es troba a les Franqueses del Vallès, una calavera immensa, a l’estil asteca, de 7 metres d’alçària per 4 d’ample. L’obra es troba al Green Indoor Park, un parc temàtic per a esports de risc els 10.000 metres quadrats del qual l’artista va decorar el 2012 amb diferents expressions d’art urbà.

Nascut a Barcelona i resident a Sitges, Berok també ha pintat cranis gòtics en garatges, tallers de cotxes, domicilis particulars, botigues de tatuatges i, per descomptat, al carrer. Allà va ser on va començar, com tots els grafiters, i ara se’l rifen. En una església de l’Hospitalet li han encarregat que pinti les muntanyes de Montserrat en una tela de paret, de cap a cap.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Les calaveres. ¿Serà un costum passatger? De moment, els temps semblen proclius a la seva expansió, com al barroc, amb la seva mirada pessimista sobre el món, una època en què van proliferar les ‘vanitas’, naturaleses mortes presidides per un crani humà. Eren quadros que pretenien reflexionar sobre la brevetat de la vida i la futilitat dels plaers mundans, d’allà els elements que completaven el bodegó fosc: espelmes fumejants, fruites podrint-se, flors pioques, rellotges de sorra, bombolles de sabó, joies, cartes... Tot i que les van practicar sobretot els pintors flamencs, aquí també hi va haver destacats artífexs de ‘vanitas’, com Antonio de Pereda o Juan de Valdés Leal.

Pel que sembla el nom ve de la Bíblia, d’un passatge de l’Eclesiastès: “Vanitas vanitatum et omnia vanitas” (vanitat de vanitats, tot és vanitat). Gairebé sembla un eslògan electoral per a aquesta alcaldia tan disputada. De crani porten el pobre elector. Doncs això, els grafitis de calaveres: ‘vanitas’ postmodernes.