El Rei de la Màgia busca hereu al tron

Una de les ocurrències més delicioses de l’impagable guió de ‘La princesa promesa’ és la història del temible pirata Roberts, que no era un, sinó que van ser diversos. Cada vegada que el capità que navegava amb la Jolly Roger dalt del pal major i que la tripulació anomenava Rogers creia que era hora d’un bon retir després d’anys de pillatge, li traspassava el timó i el nom al seu segon de bord. L’engany l’executaven tots dos al port. Embarcaven a una nova tripulació i així ningú descobria l’engany. Un gran truc que ara pretén dur a terme a Barcelona El Rei de la Màgia, la botiga més antiga de prestidigitació de tot el món, dada que deu ser certa perquè fa anys que ho prediquen i ningú del gremi dels conills i el barret de copa els ho ha discutit. És cert que la londinenca Davenports, fundada el 1898, pot presumir que sempre ha estat rere el taulell un descendent de Lewis Davenport, però El Rei de la Màgia va obrir les seves portes en la seva ubicació actual, Princesa, 11, el 1881, i des d’aleshores ha sigut la versió de secà del pirata Roberts, la qual cosa té la seva gràcia.

O sigui, que els actuals amos busquen un Merlí a qui traspassar el negoci i els seus secrets, algú preferiblement iniciat a treure monedes de darrere de l’orella dels nens, serrar senyores i tallar la baralla amb una sola mà. No tenen pressa, però l’estan buscant. En joc no és només el títol de degà mundial del gremi, que no és poc, sinó l’essencial necessitat que alguna cosa sobrevisqui a la cataclísmica extinció del comerç icònic de Barcelona. Aquesta ciutat, n’hi ha prou amb mirar a terra quan es passeja per comprovar-ho, de vegades fa vergonya. Són un parell de desenes, com a mínim, les plaques honorífiques que als anys 90 es van instal·lar en les voreres per assenyalar la presència d’una botiga emblemàtica i que, fruit de la llei d’arrendaments urbans, jeuen soles, com làpides. El Rei de la Màgia té la seva. I que sigui per molts anys.

El primer pirata Roberts d’aquest establiment va ser Joaquim Partagàs, contemporani de Fructuòs Canonge, l’anomenat Merlí català, que va començar d’enllustrador a la plaça Reial i en el zenit de la seva carrer artística va actuar per a les monarquies europees, però sense inclinar el cap. Expliquen que amb Amadeu de Savoia de públic, va anunciar que trauria del barret de copa el que més necessitava el poble. Va fer aparèixer una barra de pa.

Partagàs va prendre un altre camí més savi que el de la provocació, la comercial, perquè quatre vegades va viatjar a París i va tornar meravellat de tot el que es mostrava al teatre Robert Houdin (sí, Erik Weisz es va inspirar allà per trobar el nom artístic amb què el món el coneixeria per sempre, Houdini), que llavors regentava un altre personatge etern, George Meliès. Quina època. A Partagàs se li ha d’agrair que portés a Barcelona l’essència de l’home que va fundar aquell teatre, Jean Eugène Robert-Houdin, un home en qui remotament s’inspira el personatge central de ‘L’il·lusionista’, que protagonitza Edward Norton, coneixedor del truc de l’arbre de les taronges i, segons la seva biografia, heroi d’una gesta major. Napoleó III el va contractar perquè viatgés a Algèria a ‘épater’ els rebels àrabs i ell, en un número que va causar commoció entre els líders religiosos musulmans, va executar el truc d’aturar una bala amb les dents.

El segon pirata Roberts va ser Carles Bucheli, client de Partagàs, un tipus capaç de parlar amb fluïdesa sis idiomes i, el que és més important per al cas que ens ocupa, cultivar les amistats com qui poda un bonsai. A El Rei de la Màgia anaven sovint el mentalista Fassman, que ja de nen era capaç d’hipnotitzar periquitos en la seva Sort natal, o sigui que de gran s’atrevia amb tot, sembla que fins i tot amb Eva Perón, Joan Forns, que es va fer immortal al rebatejar-se com Li-Chang, i, com, no Joan Brossa, el julivert de les arts escèniques màgiques de per aquí que ja voldrien en altres latituds.

D’aquell món es va enamorar sent un noi Josep Maria Martínez Agustí, que després de la mort de Bucheli el 1984 es va posar al capdavant de la nau pirata..., perdó, la botiga, i la va portar sana i estàlvia fins al seu actual port. Ara, rere el taulell hi ha el seu fill Pau i, juntament amb ell, Rosa Maria Llop, la seva mare i ‘partenaire’ en escena de Josep Maria quan tots dos van fundar la companyia Capsa Màgica als anys 70. Potser no tothom ho viu així, però entrar a la botiga i descobrir que la Rosa Maria que atén els clients és la mateixa que absent flota en l’aire una fotografia penjada de la paret resulta, com a mínim, inquietant.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Aquest viatge de 150 anys per la història de la prestidigitació, les fantasmagories i la il·lusió és una manera de dir que qui no estigui disposat a carregar amb aquesta pesant motxilla de responsabilitat és millor que no truqui per ser l’hereu d’El Rei de la Màgia. “Això ho ha de portar un artista”, diu el Pau. Xarlatans com el d’Oz, abstingueu-vos. S’ha de tenir ofici, com aquell mag (pot ser que fos Francesc Andreu, si no falla la memòria) a qui se li va morir el colom a la meitat d’un número i, lluny d’avergonyir-se, li va subjectar el caparró entre l’índex i el dit mitjà i va fer que la pobra bèstia saludés el públic. Diverses vegades, a més.

El teixit comercial de Barcelona, dit molt seriosament, no està ja per a gaires ensurts. El rescat d’una botiga amb pedigrí requereix molt abracadabra. Al mateix Pau Martínez, el fill de l’últim Roberts, no li va sortir tan bé com volia l’operació d’aconseguir la gestió d’El Ingenio, una altra botiga única, i és en part com a conseqüència d’aquella ensopegada que ara busca un nou mag que porti la corona de la botiga de màgia més antiga del món.