Un eructe durant un àpat

Es congrega la gent de l’art urbà per inaugurar l’exposició d’un artista (urbà) en alguna galeria, o per a algun esdeveniment a l’aire lliure en el qual tots plasmen el seu art a les parets o per celebrar l’inici d’algun projecte municipal d’aquells que els cedeixen murs –sempre escassos, d’un temps ençà– per expressar-se, però és menys habitual que es reuneixin per a la presentació d’un volum literari, com va passar l’altre dia al teatrí del bar La Rubia, al Raval. ¿Per què era allà Marc García, responsable del programa de Persianes Lliures –el que va posar les persianes dels comerços al servei de l’art urbà–, i per què hi era Marta Ballesta, periodista vinculada a projectes d’art urbà, i què feia Arcadi Poch, curador i expert en el tema, camí de La Rubia tot i que al final motius de pes li impedissin arribar? Els congregava la presentació d’un llibre que va de moltes coses i que entre aquestes moltes coses va sobre grafiti i art urbà. I que té lloc a Barcelona.

No es pot dir que el grafiti hagi tingut molts escriptors disposats a convertir-lo en assumpte literari, així que naturalment crida l’atenció en la taula de novetats la portada en la qual un home gras de panxa prominent amb americana i corbata apunta el lector potencial amb un esprai sobre un fons acolorit d’art urbà. Com ja s’ha dit: ‘Te van a coger’, de Luis Benvenuty (Ediciones Carena), no només és un llibre sobre art urbà, però l’art urbà hi és present, com un vehicle per expressar idees, potser veritats. Molt menys que abans de la rigorosa normativa sobre civisme que va foragitar els artistes de Barcelona, al barceloní mitjà i caminant –i observador– la ciutat li dispara art des de les parets. Són trets amables. I és art en alguns casos i en d’altres no ho és tant, ja se sap. En aquesta ciutat dels esprais, el protagonista de la novel·la va amb el seu fill pintant mosques pel carrer. Núvols de mosques.

“Antes de pintar, Guzmán, recuerda siempre...”

“¡A derecha e izquierda has de mirar!”.

"Efectivamente, hijo mío".

Si jo pintés mosques...

Com sigui que el fill de l’autor també respon a aquest nom i com sigui que el protagonista de la novel·la, com l’autor, també és periodista (esdevingut, novel·la pel mig, en terrorista), i, en fi, com sigui que el protagonista respon al cognom de Benvenuty, pot ser que el lector del llibre es pregunti, com és habitual, on és la frontera entre la realitat i la ficció. I Benvenuty respondrà: "És una autoficció. Em pregunto com seria si jo fos un dibuixant de mosques o un sexagenari que es dedica a destruir monuments cèlebres. L’autobiografia és: ‘Una vegada vaig enxampar els meus pares al llit, i per això soc així’. L’autoficció és: ‘¿Què passaria si jo fos d’una altra manera?’. És com quan t’imagines pegant-li una pallissa a un home que et va empènyer pel carrer. ‘¿Què hauria passat si jo fos un individu violent, rude de veritat?’, et preguntes. En aquest cas: ‘¿Què passaria si jo em decidís a destruir aquest món de merda?’”.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

L’art urbà passa per la novel·la com passen l’asperger, els 'glory holes' (aquells forats a la paret al servei del sexe, en general oral); com passen els últims cops de cua del periodisme tal com el coneixíem i com passa un futur on la gent es comunica només per aplicacions i està mal vist el contacte personal. No és una novel·la amable, però ¿qui vol escriure una novel·la amable? “És perquè et sentis malament. Està feta amb voluntat de molestar i ser desagradable. Com un eructe durant un àpat. No tot ha de ser enriquidor i edificant”.

Dos van ser els encarregats de presentar la novel·la el dia de La Rubia, l’escriptor Kiko Amat i el poeta Xavi Sastre. Encara es pot trobar en el blog del primer el seu comentari sobre l’obra: “La seva novel·la és plena de fàstic, violència, odi i ‘testicles vessats’. És el contrari d’una novel·la guai barcelonina amb protagonistes negadets i entranyables noies estic-boja oh-que-imprevisible amb cues”. I encara es recorden les paraules de Sastre: “Una novel·la global, conjuntural, política, econòmica, social i cultural, un treball que arriba a funcionar com a crítica fatal contra un mateix i, en conseqüència, contra tots”. Amb els seus fiblons de cabell platí i els seus ulls pintats, Benvenuty escoltava.