Anar al contingut

BARCELONEJANT

Uriginal i Rosalía, guapamente, tra tra

Un artista del grafiti converteix la cantant en una icona del pop art en una mitjancera del carrer Creu Coberta

Després que la del Baix Llobregat retuitegés la imatge, els seus fans desfilen per Hostafrancs per fotografiar l'immens mural

Olga Merino

Uriginal i Rosalía, guapamente, tra tra

JORDI COTRINA

El mural es troba situat més o menys al número 32 del carrer Creu Coberta, però es contempla molt millor des de l’encreuament de Diputació amb Tarragona. Un retrat gegant i espectacular de Rosalía, a qui els gais han encimbellat al tron de l’adoració, regna sobre el solar del vell cine Arenas; així són les coses.

Però comencem pel principi. El grafiti és obra de l’artista Oriol Martínez (l’Hospitalet, 1983), un crac conegut al món com Uriginal (@uriginalbcn), que el va pintar entre l’abril i maig de l’any passat. Aquí va quedar la cosa. El disfrutaven els veïns del barri d’Hostafrancs i els que transitaven pels voltants de la plaça d’Espanya, fins que un bon dia, no fa gaire, un usuari de Twitter, que respon al nom de Jaime Pérez López, li va fer una foto i la va penjar a la xarxa del piu piu. La cantant del Baix Llobregat va albirar el seu retrat el 16 de febrer i el va retuitejar de seguida als seus seguidors, acompanyat d’un cor groc i quatre lletres en senyal d’agraïment: “Morí”. De pura alegria, perquè la imatge impressiona. I esclar, no va trigar a fer-se una de grossa. ‘Ese cristalito roto, yo sentí cómo crujía; antes de caerse al suelo, ya sabía que se rompía.’

Des d’aleshores, el solar s’ha convertit en un centre de peregrinació –és una exageració, però hi va molta gent, sí–a fer-se un selfi o a retratar la paret mitgera fins on permeten les tanques que delimiten l’obra. Rosalía Vila Tobella, com un ‘sputnik’ cap al firmament, convertida ja en una icona del pop art. ¡Aquestes ungles tunejades, aquests pantalons xandalers, aquest posat d’aquí estic jo! I encara hi ha qui diu que és una enganyifa. Ja. ¿Que no té art flamenc? Uh, uh, ‘mu’ mal, ‘mu’ mal, ‘mu’ mal. Els guardians de les essències ja les hi van fer passar negres a Mayte Martín i a Miguel Poveda, quan l’art és un sentir que no entén de fronteres. Pienso en tu ‘mirá’, tu ‘mirá clavá’, es una bala en el pecho. 

Uriginal pinta el grafiti de Rosalía enfilat en una grua / FER ALCALÁ

Neda entre dues aigües

L’artista Uriginal també neda entre dues aigües, i en aquest territori de llum i ombra es troba a gust. Fill d’emigrants extremenys, assentats al barri d’El Gornal quan l’època dels pantalons de campana i el lolailo en cassets de gasolinera, ja va escollir una altra catalana universal quan el van convidar a participar al festival OpenWalls de 2013. Uri es va decantar per Carmen Amaya, a la qual va retre un bonic homenatge el 50 aniversari de la seva mort. Entre ell i Btoy van pintar un colossal retrat doble de la bailaora al Clot, en un mur del carrer Escoles, cantonada amb Escultors Claperós.

Poc temps després, uns xavals van pintar a sobre del seu treball, però a Uriginal no va semblar importar-li un rave. L’art de carrer és en essència efímer, i ell també va començar així, amb l’esprai clandestí, a cop d’adrenalina i carreres davant de la policia. El barri, el parc, les vies del tren, la paret prohibida. Es va ficar en algun embolic –ens estalviarem de ressenyar-lo perquè no ve a tomb–, mentre a la mare li anava explicant com a salconduit que Van Gogh no va vendre un sol quadro en vida.

Guanyar-se la vida amb el pinzell

Va estudiar Filosofia i Antropologia a l’Autònoma, però tot el que sap d’art ho ha après a base de tossuderia, de dedicar-li hores, d’esprémer una idea fins que no queda gota, com un tub masegat de pintura. “Mantén-te humil; així cada vegada seràs millor perquè no deixaràs d’aprendre”, diu Rosalía, i Uri sembla combregar amb el seu credo. Prefereix prendre les seves cerveses amb amics que no tinguin res a veure amb el món de l’art i els importi ni gota el que pinti. El ball d’egos el cansa, potser perquè ve de molt a baix: el primer quadro el va pintar en un descampat d’El Gornal, a l’aire lliure, sobre la terra batuda d’un aparcament. Avui Oriol Martínez ja es guanya la vida amb el pinzell.

Ara mateix es troba treballant a Valparaíso (Xile) i empalmarà de seguida amb un vol a Miami, però abans d’emprendre el viatge va tenir temps, la setmana passada, d’acostar-se fins al carrer Creu Coberta i explicar com va emprendre el retrat de Rosalía. Va necessitar una grua i, com l’artefacte es va quedar curt, va haver de pujar al terrat de l’edifici, on un col·lega el va subjectar per les cames, de cap per avall en el buit, mentre ell rematava la feina amb el rodet. Va pintar l’artista mitjançant línies rectes, amb llum i forma molt marcades, dins d’un projecte artístic que ell denomina ‘polygon minds’. O sigui, polígons. Art poligoner del millor, tra tra.