De 'top-model' a Nova York a sensesostre a Barcelona

Un dia, quan va acudir a una finestreta a demanar ajuda, a Nastasia Urbano li van dir que primer havia d’empadronar-se; quan ella va explicar que estava dormint en un caixer, li van contestar que no hi havia problema, que es podia empadronar allà. Si el funcionari que la va atendre llavors hagués tingut la curiositat de cercar pel seu nom a internet –motius estètics podrien haver-lo persuadit–, hauria descobert que una determinada forma de l’apocalipsi existeix: una de personal, la que consisteix a caure de dalt de tot al més profund. Hauria trobat portades de revistes, campanyes publicitàries de grans marques i totes amb una model excepcionalment proveïda de bellesa, i, sí, molt semblant a la dona del caixer.

Nova York, 1981. Nastasia Urbano acaba d’arribar a la ciutat. Té 20 anys i la sensació que el món està als seus peus. El món de la moda, almenys. Havia fet els seus primers treballs a Barcelona i després, de la mà del fotògraf Fabrizio Ferri, a Milà, on havia sigut portada de 'Vogue' i d’altres grans revistes. "Viatjava per tot Europa per feina, em trucaven de Londres per fer fotos de catàleg, després anava a París; m’anava molt bé. Era molt apreciada. "Llavors me’n vaig anar a Nova York, perquè al món del modelatge,una vegada has fet Europa, vas a Nova York a provar". La ciutat dels gratacels la rep amb els braços oberts i ràpidament la nouvinguda es forja un nom. Té currículum i ve ben recomanada, de manera que firma amb l’agència d’agències: Ford. "Feia totes les revistes, li encantava a tothom. Era molt camaleònica i la gent no es cansava de mi. Hi ha models que són molt guapes, però que només tenen un registre. Jo mai vaig tenir aquest problema".

Feines precàries.

Urbano repassa la seva història en un cafè de la plaça d’Espanya. Té 57 anys. Va nedar en l’abundància i ara es troba en la ruïna. De vegades dorm al carrer i de vegades ho fa a casa d’algun amic que li obre les portes per uns dies. De tant en tant, aconsegueix una mica de diners fent alguna feina precària. Pateix depressió i ha de medicar-se. Fer la vista enrere significa rememorar, de vegades, les èpoques d’esplendor, i de vegades, el començament de la caiguda. "Cada any venia a Barcelona a visitar els meus pares. Una d’aquelles vegades vaig conèixer el meu exmarit i allà es va acabar tot, em va deixar sense res. L’únic bo d’aquella relació han sigut els meus fills, però les altres coses van ser horribles. Tot ho pagava amb els meus diners. Al segon dia de conèixer-lo, va voler que li comprés un BMW i jo, com una ximple, li vaig fer el xec. Estava enamorada. Si no confies en la persona de qui estàs enamorada, ¿en qui confies? Però ell, no. Ell no m’estimava".

Nova York, anys 80. Hi ha diverses vares aptes per mesurar la classe de vida que va portar Urbano en aquella dècada, per exemple, les marques de les quals va ser imatge publicitària. La llista és llarga i està impregnada de glamur: Yves Saint Laurent, Opium, Virginia Slims, Revlon. "Vaig fer la campanya de Revlon. Totes les ‘top model’ d’aquell moment feien aquesta campanya i jo també la vaig fer. Per a la d’Opium vaig treballar amb Helmut Newton i més tard em van contractar per a la d’Yves Saint Laurent, que va fer David Lynch. Li havien encarregat tant la part cinematogràfica com les fotografies. T’asseies amb ell, ho recordo; ell s’asseia en un sofà davant teu i se’t quedava mirant sense dir res. Però, no, per superb. Perquè ell és així, és un home dolç". La gran hemeroteca d’internet ha conservat les imatges del passat, la bellesa camaleònica congelada en el temps de l’època en què Nova York es rendia als seus peus. La trobem, per exemple, fotografiada per a la campanya de Revlon juntament amb Linda Evangelista.

Al cafè de la plaça d’Espanya, Urbano explica que s’acaba de tallar el cabell. "Soc d’extrems, o porto el cabell molt llarg o me’l tallo ben curt", diu. Tres dècades després de la conquesta de Nova York, a la noia que prestava la seva bellesa a les grans marques se la reconeix pels ulls, per la corba de la boca, pel port i per l’elegància. Hi ha coses que no es perden. "Jo vull viure, no sobreviure –diu–. Estic cansada de sobreviure i de demanar diners. La gent al meu voltant s’aparta, tots se’n van, i no m’estranya. Ja m’han desnonat tres vegades. Si tenia per pagar el pis, no tenia per menjar, o no podia pagar la llum, o no podia pagar l’aigua i havia de baixar a la font per agafar-la. He treballat netejant cases, cuidant nens. Ara estic recollida a casa d’un amic, el Toni, que és un àngel. Però no puc instal·lar-me allà, sempre és per un temps. D’aquí a uns dies, quan surti d’aquesta casa, em pregunto on aniré, amb el meu carro i les meves quatre coses, i on dormiré".

Sopars amb Andy Warhol

Hi ha una altra vara eloqüent per mesurar la lluminositat d’aquell passat novaiorquès: els coneguts, les amistats, els noms. La gent amb qui Natalia Urbano, la ‘top-model’ a la cresta de l’ona, es relacionava. "Era una persona molt jove i molt curiosa, amb ganes de disfrutar. Vaig conèixer molts actors i actrius.Un dia sopava amb Jack Nicholson i un altre ho feia amb Andy Warhol. O amb Roman Polansky o amb Harrison Ford. Vaig ser a festes amb Melanie Griffith, amb el Don Johnson, amb Simon i Garfunkel. Vaig estar a punt d’anar al casament de Madonna amb Sean Penn, perquè estava convidat David Keith, el d’‘Oficial y caballera’, i jo en aquella època sortia amb ell, però aquell dia ens vam despertar amb tanta ressaca que no ens vam poder ni aixecar. Ho tenia tot; vivia com una reina". Urbano diu que va tenir problemes de drogues i d’alcohol, però que no es penedeix de res del que va fer llavors. "La vida s’ha de viure al màxim".

Urbano va fer diners, molts diners. "Crec que vaig ser la primera noia que va firmar un contracte multimilionari per anunciar roba. Em donaven un milió de dòlars a l’any per 20 dies de feina, això durant tres o quatre anys. Aquelles quantitats de diners en aquella època només les guanyaves quan feies productes de bellesa". Un banquer amic la va convèncer per dipositar una part dels guanys en un banc suís: al cap i a la fi, tot i que de pares barcelonins, per una carambola Urbano havia nascut a Suïssa. "Al banc em deien que amb els interessos podia viure la resta de la vida. I penso que he estat tan bé, però tan bé, i per culpa d’aquell home, el meu exmarit, ara soc aquí. No sé com ha pogut passar tot això, potser he firmat coses, documents, però jo no recordo haver firmat res. Els diners mai han sigut el meu objectiu en la vida i quan els he tingut he sigut generosa. I ara estic així".

Notícies relacionades

Antigues companyes de Nastasia Urbano s'uneixen per ajudar l'exmodel

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Al final, al cafè de la plaça d’Espanya, Urbano es posa a plorar. Diu que no pot més i que vol sortir del forat, no tant per ella, sinó pels seus fills. "Vull que els meus fills em vegin bé. Vull recuperar-me com a persona per estar a la seva altura ique estiguin orgullosos de mi. Vull que visquin la seva vida sense preocupacions. Que no pateixin més per mi. Però tenen un pare que no és res i una mare que viu al carrer. La meva filla té atacs d’ansietat per la meva culpa. Ells ja són adults i tenen les seves vides i fan el que poden per mi, però jo procuro no molestar-los. Vull que em vegin ubicada, treballant i pagant les meves coses. Vull que els meus nets puguin anar a casa meva a berenar i poder fer-los unes galetetes. Soc bona fent galetes. ¿Ho tindré això? No ho sé. Crec que no. He viscut bé, perquè podia viure bé, però m’adapto al que faci falta. Necessito un respir".

Urbano troba a faltar Nova York. "La trobo a faltar dia i nit", diu. "Nova York és una ciutat que et fa vibrar; surts al carrer i se’t posa la pell de gallina". "Aquí –conclou– m’he anat apagant. És així. Aquí la meva ànima s’ha anat apagant".