Barcelona el 2019: obert per eleccions

Maig del 2019. Eleccions municipals. No s’esgota amb aquestes l’agenda del que ha de passar durant aquest any a Barcelona, i en moltes altres ciutats, on no estarà només en joc el govern municipal sinó també el que l’independentisme anomena ‘ratificar el mandat’ del 2017.  Hi ha sobre la taula els projectes que el govern d’Ada Colau ha deixat pendents per als pròxims quatre mesos i que prosperaran en funció de si l’oposició municipal els utilitza com a ostatges electorals per mostrar una alcaldessa impotent i inoperant. Tindrem els projectes que s’han de rematar, o no, pel consistori que surti de les noves eleccions. I no ens oblidem dels fenòmens que no obeeixen a la dinàmica institucional, i que es dibuixaran com crisis catastròfiques o èxits de gestió (evolució del turisme, rebrot o no de l’hidra dels narcopisos, recrudescència de la pinça veïnicida dels allotjaments turístics i les operacions de fons d’inversió sobre el preu dels lloguers) en funció de qui i com vulgui esgrimir-los en els comicis del maig. O sigui, bàsicament, parlem d’eleccions.

Per començar: els últims mesos ja han deixat clara una dinàmica. Gestos d’aproximació entre comuns i ERC per pavimentar un futur govern municipal en què Ernest Maragall pugui elegir soci sense quedar presoner de la resta de l’independentisme si els resultats de les enquestes es confirmen o en què Barcelona en Comú tingui un soci viable, si aconsegueix fer un tomb als sondejos electorals (si del que es tracta en un panorama atomitzat és de tenir socis viables, qui ho té pitjor és Manuel Valls). La graella de candidats, a tot això, gairebé està completa, només falta la confirmació de Jaume Collboni i que el PDECat, i el dit de Puigdemont des de Waterloo, decideixin què faran amb la seva candidata Neus Munté i el seu candidat a candidat Ferran Mascarell.

Repassem les carpetes que Colau teòricament ha deixat per a la recta final del mandat.  La principal, prorrogar els pressupostos o aprovar-los inesperadament a canvi de recolzar els de la Generalitat. La resposta, al costat del parc de les feres.

Amb pressupostos o no, tocarà exhibir projectes, avantprojectes, reserves d’espai i inicis d’obra, a més de les primeres cases prefabricades d’emergència o les primeres operacions emparades en el 30% de vivenda social, per mostrar que les promeses de fer de la vivenda social la gran aposta de Colau s’han materialitzat. És difícil que els números surtin.

Notícies relacionades

Catalunya el 2019: Doble judici al procés

L'any del 'brexit'... o no

Seguim amb més projectes immediats sobre els quals l’oposició té marge per concedir crèdit a Colau o per lligar-la de mans en els pròxims tres mesos i deixar les decisions per al pròxim mandat. Rematar el pla de la Sagrada Família, decidint si s’hauria d’ampliar més enllà del carrer Mallorca, en plena ofensiva veïnal, que utilitza com a arguments en contra de l’escalinata frontal els informes que l’Administració tardofranquista va fer a Núñez per justificar els edificis de vivenda que va construir davant la futura façana del temple.  Aprovar el pla per reformar la Model presentat a finals d’any (vivenda, conservar una galeria íntegrament i la resta en part, convertides en esquelet d’un parc, vivenda social, un institut escola...) Desbloquejar la normativa que permeti ampliar els serveis de bicicleta i moto de lloguer, però amb límits de llicències. Aprovar un model de Via Laietana que restringeixi el trànsit. Decidir en quines condicions es renovarà la concessió del complex Palo Alto. Obtenir el recolzament per aprovar la reforma del 22@ augmentant l’espai per a vivenda social. Retirar la capella de la Misericòrdia al Macba per ampliar el CAP Raval Nord. Sembla que, per inoperància, per la paràlisi institucional i política induïda pel procés, per la insuficiència de la majoria de Colau, per la seva falta de capacitat de diàleg per ampliar-la o per l’obstruccionisme de l’oposició, han quedat massa mans per jugar en temps preelectoral. La lògica faria augurar que tot quedarà per al pròxim mandat (com el tramvia) i que difícilment es concedirà a l’alcaldessa apuntar-se un ple (tot i que en tots i cada un d’aquests temes ERC apareix com el soci menys reticent a donar un cop de mà).

Mentrestant, l’alcaldessa té a les mans l’opció d’aplicar l’ordenança de terrasses amb la interpretació restrictiva de Ciutat Vella a la resta de ciutat, i obrir un flanc més, o apaivagar la duresa de Gala Pin en aquest districte. Haurà d’encreuar els dits també perquè la transició al nou servei de Bicing, amb una difícil coexistència del vell i el nou, mentre s’arrenquen les estacions d’un i s’instal·len les de l’altre, no col·lapsi el servei. O perquè el parc de les Glòries, aquesta meitat de la plaça que s’ha d’inaugurar al març, pinti més o menys bé. En mans més dels Mossos que de l’Ajuntament hi ha continuar aturant les xarxes de narcopisos i evitar que els brots a Sant Antoni, el Poble-sec i la Ribera s’estenguin.  Tot això, en el primer quadrimestre. Pensar en els dos següents, això ja és política-ficció.