Nens migrants viuen acampats a la muntanya de Montjuïc de Barcelona

Són les sis de la tarda i està a punt de fer-se fosc. Dos nois magribins de 14 anys travessen la muntanya de Montjuïc amb dues bosses del supermercat. Porten pa i ous. S’aturen davant d’un balcó, i el salten. Entre els arbres se senten més nois que parlen àrab. Allà s’amaguen en una cabana feta amb mantes. La precària estructura s’aguanta amb uns palets de fusta. A dins hi tenen, com a mínim, un matalàs. L’exterior és ple d’escombraries. Plàstics, bosses... i una taula improvisada on uns nois baten els ous i preparen el que sembla que serà el sopar. “Aquí vivim vuit marroquins, tots menors, el més petit té 12 anys”, explica un d’ells, l’Achraf.

Diu que té 14 anys. Fa tres mesos va tenir la idea de muntar aquesta barraca amb un grup d’amics que va conèixer al port de Tànger. Aquest no és l’únic campament de menors magribins que hi ha a la muntanya de Montjuïc. Segons ha pogut saber aquest diari, se n’han detectat almenys dos més des d’aquest estiu. I cada vegada s’endinsen més a la muntanya. L’ajuntament admet que hi ha 20 nens malvivint al centre de Barcelona.

Mentre l’Achraf omple una garrafa amb aigua de la font, arriba un altre noi al campament. Ell aporta un pot de melmelada de maduixa. Li costa mantenir-se dret, fa tentines. Sota els pantalons amaga una bossa amb cola. “Jo no prenc drogues, però sí que n’hi ha algun que inhala cola o dissolvent, d’altres fumen porros”, acaba reconeixent l’Achraf. Aquí estem bé, fem la nostra vida, i vivim a la primera línia de platja». S’ha de reconèixer que les vistes són espectaculars. El mar, l’estàtua de Colom, les Drassanes... i fins i tot es pot veure la ciutat de Badalona.

La resta del grup continua cuinant. Amb un fogonet i una paella fan una truita a la francesa. Per beure, suc de préssec. “Ens el van deixar uns algerians”, explica l’Achraf. Segons la seva versió, passen el dia asseguts en bancs del Poble-sec veient passar el temps. Volen deixar molt clar que ningú roba ni ha comès cap delicte. Diuen que els diners que tenen els aconsegueixen de familiars llunyans o amics majors d’edat que els en deixen.

El Hamsa va viure dos mesos al pis d’aquests presumptes familiars. “No em va agradar, érem molts a casa. Prefereixo que em donin una mica de diners cada mes”. Uns diners, pel que diu, amb què mengen tots. L’Achraf fa vuit mesos que va creuar l’Estret amagat sota el motor d’un camió. Els seus pares segueixen al Marroc, com els de la resta. Ha sigut protegit en diversos centres de menors, però sempre ha acabat escapant-se’n. "Vull viure a Barcelona". L’acompanya el Hamsa, el més gran del grup. Té 17 anys i també ha passat per centres tutelats. Del que té en més bon record és del d’Amposta, on va aprendre l’ofici de forner. Està a punt de fer els 18 anys, no té papers i es moria de por de quedar-se sense res. Per aquesta raó, diu, es va escapar i va venir a Barcelona. “Vull buscar-me la vida, a la ciutat tindré més futur: és gran i hi ha més feina”. Fa dues setmanes que va arribar a la capital i des d’aleshores malviu en aquest precari campament.

Però les entitats socials que treballen amb aquests nois, i alguns veïns del Raval, en tenen una altra versió. Calculen que hi ha un grup d’uns 30 magribins menors d’edat que viuen als carrers de Barcelona. Passen el dia a la zona sud del Raval. “Roben i inhalen cola o dissolvent. Alguns estan tenint problemes psicòtics greus”, detecta l’expert en psicologia de la Fundació Sant Pere Claver Joaquim Corral. “Quan arriba la nit, se separen en grups”, explica Corral. Uns han optat per anar a Montjuïc. D’altres dormen en pisos ocupats del Poble-sec i alguns prefereixen els carrers del Raval, per exemple, l’hort de Sant Pau del Camp, entre la comissària dels Mossos d’Esquadra i el monestir de Sant Pau del Camp.

“Venen a dormir a les cinc de la matinada, aprofiten la nit per robar els turistes que estan borratxos”, explica el sagristà del temple, Elkin Miranda. El pati d’aquest centre parroquial s’ha convertit en l’amagatall dels nois. Miranda ha decidit construir una espècie de muralla amb filferro per impedir que s’hi endinsin. Cada dia recull desenes de fundes de mòbils i carteres buides de les quals els nois es volen desfer. Però de vegades també utilitzen aquest espai per amagar el seu botí: “M’hi he trobat rellotges, mòbils i el dissolvent amb què es col·loquen. Així, quan els agafa la policia, no porten res a sobre”, explica el sagristà.

“Aquests nens han d’estar acompanyats per algú, haurien d’estudiar i anar a l’escola”, opina Miranda. La setmana passada se li va trencar el cor quan va veure el noi més petit, calcula que d’uns 12 anys, plorant en una cantonada. “Es peguen constantment i aquest nen és el que més rep”, assegura.

Informes amb mapes i dades dels menors

Segons la llei, i els drets de la infància, l’administració ha de protegir i facilitar un sostre a tots els menors: en el cas de Catalunya, és la Generalitat, a través de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). L’Ajuntament de Barcelona és el responsable de detectar els casos i avisar la DGAIA. La tinent d’alcalde de Drets Socials de l’ajuntament, Laia Ortiz ho ha deixat clar aquest dijous en un contacte amb mitjans de comunicació: "Hem passat informes i mapes del conjunt de la ciutat a la Generalitat". Ortiz ha insistit que els educadors socials municipals del carrer apliquen els protocols existents. De fet Barcelona ha duplicat el nombre d’educadors que trepitgen els carrers. La Generalitat qüestiona haver rebut aquestes comunicacions. "La feina de detecció de menors al carrer l’ha de fer l’ajuntament; quan troben casos i això passa, la DGAIA actua", va informar un portaveu dimecres passat. Aquest any han acollit més de 3.000 menors migrants.  Des del Govern sí que admeten que “en un petit nombre de casos els menors surten i no tornen als centres”, i insisteixen que “no són centres tancats i que la feina amb els menors es basa en el compromís entre el jove i l’educador”.  

Sospites de prostitució

El que crida l’atenció és que molts d’ells van ben vestits. Porten roba neta, vambes cares i estan ben arreglats, fins i tot alguns es tenyeixen els cabells. “No responen a la imatge de persona sense llar a la qual estem acostumats”, explica Corral. Els professionals de la Fundació Sant Pere Claver creuen que hi ha alguna espècie de protector, a canvi d’un lloc on poder rentar-se i roba cara. De fet, es temen el pitjor: “Sospitem que els estan prostituint, tot i que de moment cap noi ens ho ha admès, de cap manera”. Una altra hipòtesi és que els protectors s’emportin una part important dels botins que roben.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

“Aquests nens estan mirant de superar els set dols que componen la síndrome d'Ulisses, que afecta les persones migrants. Però tenen els factors estressants que suposa viure al carrer a més dels problemes propis de l’adolescència”, explica el psicòleg, que assegura que estan veient nois amb una "evolució psicòtica greu”. Fa un any que la Fundació Sant Pere Claver, especialitzada en la salut mental de les persones migrants, i Suara, que atén persones sense llar, coordinen un centre diürn per ajudar a sortir de l’exclusió joves migrants que als 18 anys han deixat d’estar protegits per l’administració. Fa unes setmanes també ajuden l’equip que treballa amb els menors d’edat.

La Generalitat i l’ajuntament expliquen que han posat en pràctica un nou protocol consensuat per facilitar el retorn d’aquests nois als centres de menors. Fonts municipals admeten que, de moment, en 20 casos ha sigut impossible. “Esperem que el fred hi ajudi”, assegura Corral, convençut que l’atenció psicològica i amb educadors del carrer serà més efectiva que la policial.