La guerra de les bombolles

Estava tan content ficant-me a Twitter amb les coses de Torra quan de sobte vaig veure la notícia dels desnonaments. Catalunya és un país amb 28 desnonaments cada dia, segons les últimes estadístiques. És la comunitat autònoma on més n’hi ha, ja que concentra el 22% del total. Durant el tercer trimestre d’aquest any se’n van executar 2.531. Bona part, a Barcelona, i la majoria, per impagament de lloguer. Vivim en un lloc, un món, una societat..., en realitat, un sistema, en què es va enredar la gent fent-li creure que podria tenir una casa, i l’endemà la van expulsar a empentes d’aquesta, ja que era mentida, i a sobre es van quedar amb casa seva i amb la seva pasta, i ara estan fent fora a puntades de peu dels llocs on viuen llogats als qui van renunciar o no van poder pagar-se un pis.

L’anomenen bombolla com si fos una copa de cava o de xampany, com si calgués brindar per això. Hi va haver una època en què l’últim anunci de l’any que sortia a televisió era una exaltació de les bombolles. Apareixien ballarines vestides de daurat representant el bombolleig, la felicitat. Si ara algú hagués de disfressar-se de bombolla ho faria amb parracs. El final d’any ja no és el que era. Quin final d’any, ¡si encara no ha acabat el que va començar el 2007! I tenim per a estona.

El nadal també és una altra cosa. N’hi ha prou amb veure el pessebre que ha muntat aquesta vegada l’ajuntament. I no obstant, mai hi va haver a la plaça de Sant Jaume un naixement tan enganxat a la realitat, que expliqui tan clarament el que està ocorrent. Perquè el que es veu allà és un desnonament, una casa de la qual els seus habitants han sigut expulsats. Una taula, unes cadires sense ningú, disposades per a un dinar, per a un sopar, que han deixat de pertànyer a la gent que les celebrava. Perdrem abans els nostres veïns que el catàleg d’IKEA, d’això també ens adverteix el pessebre d’aquest any.

¿De què val salvar els mobles si no queda ningú per servir-se’n? Entra un a Milanuncios.com, i està pled’empreses dedicades a buidar pisos afectats per demolicions, demolicions i desnonaments. ¿Com s’ha convertit la paraula desnonament en sinònim de les altres dues? I si continuem navegant en aquest lloc, comencen a aparèixer cases especialitzades en la compravenda de mobles de desnonaments. ¿Coneixen “Embargosalobestia: botiga online de gangues”? Existim pel broc gros. Abans de ser recol·lectors caçadors vam ser carronyers.

Llenguatge desnonat

El mateix que als mobles els passa a les paraules. També ens han desnonat del llenguatge, ja no l’habitem, vull dir, hem deixat de conèixer-lo, i amb prou feines conservem a la intempèrie un grapat de substantius i alguns infinitius. Construïm l’univers amb quatre paraules de la mateixa manera que el falcó pelegrí, que ha buscat allotjament a les tres xemeneies de la Fecsa, cota: 80 m d’altura, fa el seu niu amb quatre pals i dues pedres. Però el que a aquesta au li és suficient per continuar volant, en nosaltres mostra les restes d’un naufragi.

¿Qui utilitza avui, per exemple, la paraula derelicte? Quan més falta ens fa en les comparacions, quan més se sembla a tot per la qual cosa els nostres majors van lluitar. Dient derelicte s’anomena al barco semienfonsat i a la deriva, o potser encallat, o embarrancat, amb les veles esquinçades i escorades, les que surten en tantes il·lustracions i pel·lícules de naufragis. Però vivim en un barco abandonat, en un veler fantasma al mig de la boira (núvols foscos que ens impedeixen veure), hem disfressat el no saber de gosadia, diem orgull quan el que hi ha només és arrogància, el que en el fons és covardia ho fem passar per audàcia, i ens amaguem darrere del prestigi dels altres com si fos el nostre. Doncs com, si no d’aquesta manera, un diputat elegit democràticament, representant del poble, posseïdor d’una diplomatura i d’un màster universitaris, pot en el Congrés confondre ‘onceavo’ amb ‘undécimo’, i al ser corregit posar per excusa: és que soc de barri.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Ningú com la gent dels barris es va deixar tant la pell a tires perquè els seus fills tinguessin accés a l’escola i aprenguessin a anomenar a les coses pel seu nom. Qui té el llenguatge té la realitat. Quina altra manera de ser lleial a tanta lluita, a tants pares i mares units, encadenats pels braços davant de les excavadores, als descampats, destrossats a la llarga per malalties i deformacions d’aquesta explotació a la qual s’anomena treball, quina millor manera es té de donar-li sentit a tot el que van fer, quina altra manera de no trair-los (si no en la seva capacitat perquè no es té, sí en l’esperit, en la idea que els va moure), quina millor mostra de noblesa i adhesió que fer bé el que ens van encomanar i van confiar, el millor que esperaven de nosaltres.

Aprendre. Quant ha de doldre a un pare, a una mare, dir-li al seu fill, a la seva filla, estudia perquè el dia de demà no siguis com el teu pare. Un exemple terrible de dir: no siguis com jo. Ni Crist va tenir valor de deixar anar això. Ara estudiar ha caigut en el desprestigi. Preferim les bombolles.