2019: les municipals del procés

¿De què es parlarà a la campanya electoral de les eleccions municipals del 26 de maig? No trigarem gaire a saber-ho. Al terreny de les prediccions, ha abundat la idea que malgrat tot es prioritzarà el debat sobre les qüestions que més afecten Barcelona. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, abonava aquesta tesi quan, l’abril passat, va afirmar: "A Barcelona hi ha molta identitat barcelonina, molt patriotisme barceloní. El tema nacional no serà aliè, Barcelona és la capital de Catalunya, però crec que la gent vol escoltar compromisos de ciutat”.

La gradual designació dels candidats que optaran a l’alcaldia posa en qüestió que això passi. Potser hi haurà una sorpresa i el debat serà sobre el carril bici, la vivenda i el futur del barri de la Marina, però costa imaginar-s’ho veient qui són les persones que participaran en aquest debat electoral i els motius pels quals han sigut elegits.

Tres bàndols i de 10 a 11 candidats

Fins ara, fins al 2015, els partits havien elegit els seus candidats per qüestions alienes a l’eix Catalunya-Espanya, l’eix identitari, l’eix nacional, com es prefereixi denominar-ho. És cert que, ja a les últimes municipals, es va deixar notar l’efecte del procés, que va explicar en gran part que Ciutadans aconseguís cinc regidors després d’haver quedat fora el 2011, quan ho va intentar amb Jordi Cañas com a alcaldable. Però aquella llista del partit d’Albert Rivera estava encapçalada per Carina Mejías, elegida per la seva experiència prèvia al consistori com a regidora del PP.

A hores d’ara, el gruix dels candidats que ja han sigut confirmats no serien a la cursa electoral del municipi si no hagués tingut lloc el procés. Parlem de 10 a 11 alcaldables que estarien en tres bàndols: independentistes, constitucionalistes i colauistes. Aquests últims són vistos pels independentistes com a constitucionalistes que dissimulen i pels constitucionalistes com a independentistes que no volen que se sàpiga. 

L’exprimer ministre

L’alcaldable ‘fundacional’ de les municipals del procés és, sens dubte, Manuel Valls. ¿Com podria haver-se imaginat algú en unes altres circumstàncies la possibilitat que es presentés a l’alcaldia de Barcelona? Si fins i tot en el context actual es va fer estranya aquesta possibilitat: durant mesos, mentre Valls meditava si optava o no a l’alcaldia molts consideraven que no passaria, que era impossible que un ex primer ministre francès es presentés a Barcelona.

Aquests mateixos escèptics van poder veure'l aquest dijous en l’acte de presentació de la seva campanya. A hores d’ara és un candidat normalitzat, gairebé un alcaldable convencional, si se'l compara amb els dos que han confirmat aquesta setmana que també es presentaran. És cert que un és relativament anecdòtic, perquè tot i que les sorpreses ja fa anys que no es descarten a la política catalana, costa imaginar que l’empresari alemany Karl Jacobi tingui opcions d’aconseguir un resultat notable a les municipals.

Jacobi va presentar dimecres la seva candidatura com a independent del partit Nosotros, fundat per un antic regidor del PP de Palafolls que un dia va enviar Ada Colau “a fregar”. L’home ni tan sols es va fer especialment famós per això, per tant tampoc és necessari donar-li publicitat ni citar el seu nom. Jacobi va muntar una presentació divertida per grotesca, però si mereix que l’esmentem no és per l’acte en si mateix, ni perquè es presenti acompanyat en la llista per Victoria Álvarez, l’examant de Jordi Pujol jr., sinó pel fet que ha acabat sent alcaldable perquè un dia, en un acte del Círculo Ecuestre, va esbroncar el president del Parlament, Roger Torrent, pel procés independentista.

Josep Bou, el no polític

“¿Per què em presento? M’ho vaig preguntar fa uns dies”,va afirmar Josep Bou dimecres a la seva presentació com a alcaldable “independent” del PP. La seva figura és una novetat absoluta a les files populars, que si alguna cosa s’havien pres seriosament, en el sentit d’apostar per un interès real pel pols de la ciutat, pels seus problemes, era el seu paper al consistori. És cert que Alberto Fernández Díaz no ha deixat de criticar mai l’independentisme i que s’ha prodigat amb gestos i fotos vinculats a la pugna entre secessionistes i constitucionalistes.

 Però també és el regidor del consistori amb més antiguitat i, probablement, amb més coneixement de la ciutat. Bou, en un clar contrast amb la figura del seu antecessor, dimecres va deixar molt clar l’ordre de les seves prioritats: primer, combatre el separatisme, després l’ocupació i, en tercer lloc, la vivenda. Per alguna cosa presidia fins ara l’associació antiindependentista Empresaris de Catalunya. Que ningú del PP l’acompanyés va deixar clar fins a quin punt el partit a Catalunya ha participat en la designació. Bou és el candidat directe de Pablo Casado, el líder dels populars. Finalment, en el camp constitucionalista queda l’alcaldable del PSC, Jaume Collboni. També va guanyar unes primàries del seu partit, però la pressió de la candidatura de Valls, és a dir, un altre efecte del procés, ha fet que no es descarti un canvi d’última hora.

Al front independentista hi queden força incògnites per aclarir. El front d’ERC ha quedat clar, una vegada la direcció va forçar el relleu d’Alfred Bosch per Ernest Maragall. Tot i que potser aquest sigui un cas a contracorrent: potser Maragall va ser l’elegit perquè la possibilitat d’un hipotètic acord amb Barcelona en Comú per governar junts seria més fàcil amb ell que amb Bosch, que tenia una química escassa amb Colau.

Els republicans es resisteixen a la pressió dels exconvergents a les seves diferents manifestacions –PDECat, la Crida, no-alineats– perquè formin una única llista independentista per guanyar Barcelona per a la causa. Però queden tres mesos i millor no descartar res, perquè també semblava que Bosch era inamovible: per alguna cosa havia guanyat unes primàries.

Una de les subtrames més interessants és la de la galàxia exconvergent. Neus Munté va guanyar les primàries del PDECat, sent crítica amb la gestió de Colau. Resulta francament injust que, en privat, tots donin per fet que Munté no serà alcaldable, sinó segona en una llista que ha de beneir l’expresident Carles Puigdemont. Ferran Mascarell semblava l’elegit per encapçalar-la, i tot i que fa uns dies va anunciar una candidatura independent, no es descarta que ho faci. El més paradoxal en aquest cas és el paper de Joaquim Forn.

Forn, la paradoxa

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

L’exconseller, empresonat pel procés a Lledoners, està en vaga de fam, com alguns dels empresonats. Una vaga que ha incrementat la reclamació a ERC d’una llista conjunta independentista. La paradoxa del cas de Forn és que podria acabar com a alcaldable, pel pes simbòlic de la seva figura a causa del procés, i que de fet era l’elegit per Xavier Trias per succeir-lo com a candidat.

Entre els independentistes quedarà per veure com s’articula la candidatura que surti de les primàries que postula Jordi Graupera. El tertulià ha adquirit un discurs de ciutat d’innegable solidesa, però difícilment seria candidat si no existís el propòsit de preservar Barcelona com a la futura capital d’un Estat català.