Tiempos nuevos, tiempos salvajes

El que abans va ser el búnquer s’ha convertit ara en un desembarcament. Alhora que celebrem el 40 aniversari de la Constitució, hem vist que som un país amb ultradreta parlamentària. Al desembre no es guanya per a ensurts. Per exemple, aquest divendres 14 de desembre es compliran 30 anys de la vaga general més sonada de la nostra democràcia. No me la vaig perdre. Me’n vaig anar amb els piquets que van xapar el Pryca de Sant Adrià. ¿El motiu? Doncs pel que llavors es deia la lluita obrera, i per venjança. Acabavend’acomiadar-me aquell any d’aquest centre comercial (quan els anomenaven grans superfícies em venia al cap un amic que començava a quedar-se calb).

Dic que m’havien donat la ‘patada’ (per utilitzar un terme de Tardi i Daniel Pennac, els còmics donen molt consol), després d’un contracte porqueria i d’unes setmanes prèvies de pràctiques, que consistien a omplir-los els magatzems per a l’obertura, així, per la cara, sense cobrar un duro. I amb la connivència de l’Inem. Ens van fer més cas a la secció de cartes al director de la premsa que als sindicats. Ja es veia venir tot el que passaria al món sindical. A l’hemeroteca d’aquest diari hi deu haver la carta que ens van publicar explicant-ho. Encapçalava les nostres firmes el company, però sobretot érem amics des de l’escola, José Manuel Mayordomo. Nosaltres li dèiem Rommel. Un altre que va acabar fora del Pryca, i també formant part d’aquell piquet tumultuós que es regirava en el quitrà del pàrquing.

Però aquell dia només hi havien aparcats els carros, encaixats un després de l’altre a llargues i sòrdides files com columnes de tanquetes derrotades. Els segurates van organitzar una barrera inútil i al darrere entraven capbaixos els treballadors que no s’havien afegit a aquella mobilització descomunal. No la consideràvem històrica (per a nosaltres transcendir era de pijos), sinó que més aviat ens hi agafàvem com al serrell d’una història segrestada, que sabíem que havia passat a tants llocs però no aquí, i que a la fi podíem fregar amb els dits. Érem allà perquè els ho devíem als nostres pares. En solidaritat amb la seva vida d’esclaus.

Nosaltres érem nois, i el món semblava progressar i les coses ja funcionaven d’una altra manera. Ens havien inoculat l’esperança que podíem deslliurar-nos d’alguna manera de la vella explotació de l’home per l’home, que no havíem d’acabar venent la nostra força de treball com animals, com havia sigut fins aleshores en les nostres famílies i com vèiem que continuava sent. Així que en realitat va ser una doble venjança. Per dir-ho com el profe de llengua, una sincrònica i una altra diacrònica. Sabíem que allò seria el miratge de només un dia, vint-i-quatre hores de creure que fer-ho tenia sentit, que es podia aconseguir alguna cosa bonica, de somiar-ho al carrer i no a l’habitació posant discos.

Crec que ara es diu el Sot, però llavors encara tenia aquest nom de classe de geometria, el polígon Arquimedes. Aquest polígon industrial de Sant Adrià va començar a cremar a les dotze en punt de la nit en fogueres que al mig dels carrers apilaven els obrers en vaga per escalfar-se. Gent dura de pelar fregant-se les mans per entrar en calor. L’hivern encara no el donaven per Netflix, i el fred de desembre era de veritat i encongia a la penya quan caminava per les voreres, quan esperava l’autobús, quan anava a comprar o a la cua de l’atur. Jo mai havia treballat amb el meu pare, teníem mons diferents; però alguna vegada de petit em va portar al taller de soldadura on feia hores, i a l’hora de plegar em rentava les mans amb els seus companys i amb ell, l’aixeta oberta sobre la pica trencada, la capsa de cartró amb el sabó en pols, i llavors em sentia com si hagués treballat, un d’ells. Però ara participaria en la vaga amb el meu pare. De costat. Res més aristocràtic, res es porta més a la sang que la classe obrera.

Notícies relacionades

La restitució del Tramvia Blau viu l’enèsim retard

El pla municipal destaca acabar la Via Laietana i la Rambla

Aquell desembre, la Constitució celebrava el seu desè aniversari. Tot i que encara era jove, semblava que sempre havia estat allà. Avui fa la sensació que fa massa temps. O potser, massa temps sense revisar. No és el mateix complir deu anys enmig d’una vaga general, que quaranta veient entrar la ultradreta en els parlaments. Són diferents crisis de l’edat. La vaga significava el final d’una època, era un comiat com en els enterraments de Nova Orleans. D’alguna manera, sabíem que estàvem acompanyant fins al no-res el cadàver nostre vella mare, la consciència de classe. Li agraíem la calor que ens va donar mentre va poder.

Això d’ara amb Vox suposa el principi d’una nova època. La democràcia acaba de trepitjar territori inhòspit. Si a l’Antic Testament tenen Malaquies, nosaltres trobem als bars Ilegales anunciant ‘Tiempos nuevos, tiempos salvajes’. Crèiem que ens parlaven del moment, ja que la nit és el més immediat que existeix; però érem talps cecs en un món subterrani i no ens hi vèiem. Ja veurem.