Anar al contingut

BARCELONEJANT

Amb peu de guerra per l'art

Una crisi de govern a l'Acadèmia de Belles Arts fa perillar el museu de l'entitat, el degà de la ciutat

Natàlia Farré

Amb peu de guerra per l'art

ALBERT BERTRAN

L’edifici de la Llotja no necessita gaire presentació. Ja ho saben, un exemple del gòtic civil català, va ser seu del Consolat de Mar primer i caserna militar després, durant l’ocupació de la ciutat per part de les tropes de Felip V. També va ser bressol de la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona, i és, des del 1886, l'edifici de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació. Però, a més, va ser i és seu d’una altra important institució, potser menys coneguda però no per això menys important: la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi. Per als que no sàpiguen què significa això, aquí van unes quantes dades: en aquest edifici s’ensenyaven les normes de l’art abans que els creadors moderns acabessin amb l’academicisme; aquí va fer els seus primers passos amb el pinzell Pablo Picasso, i també Joan Miró i Marià Fortuny, entre molts d’altres; i aquí és on es va crear el primer museu d’art de la ciutat.

Després de 25 anys, la conservadora deixa el seu lloc i genera un conflicte entre el president i un grup de socis

El centre, malgrat haver sigut oblidat pel públic, continua en actiu. Però corre perill. Més, segons uns; menys, segons els altres. Vegem, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi custodia 700 olis, gairebé 400 escultures i milers de dibuixos (només de Lluís Rigalt n’hi ha 700). I la seva comesa, un cop desapareguda la seva funció normativa i de formació, és mantenir i donar a conèixer aquesta col·lecció. Un fons que va començar el 1775 i que es va anar acumulant perquè els alumnes poguessin aprendre. Les obres d’art eren per als potencials artistes com els cadàvers per als metges en formació: peces per tocar, restaurar, mirar, disseccionar... Els artistes ja no acudeixen a la Llotja, però les obres segueixen allà i del seu manteniment se n’ha ocupat durant 25 anys la mateixa conservadora.

Matar el museu és matar l’acadèmia, diuen alguns dels acadèmics. ¿Per què? Perquè el seu responsable des de fa tres setmanes ha deixat el seu lloc de feina. Ha marxat perquè la junta no vol mantenir-li la jornada laboral. O perquè la junta no pot, per motius econòmics, mantenir-li l’ampliació horària que tenia des de fa temps. El perquè, com sol passar, dependrà de la part que ho expliqui. Sigui com sigui, el cas és que la conservadora se n’ha anat, i el museu ha quedat desatès. Per poc temps, afirma Joan Antoni Solans, el president, perquè la idea és convocar un concurs per cobrir el lloc. Amb horari reduït, això sí.

Interior de la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi. / ALBERT BERTRAN

De Roma al MNAC

La col·lecció recorre tot el cànon de l’art català, tot i que la seva principal joia ni és catalana ni està a l’edifici de la Llotja. Són els murals que Annibale Carracci va pintar en una de les capelles de l’església de Sant Jaume dels Espanyols de Roma, la dedicada al sant franciscà Diego de Alcalá, també coneguda com a capella Herrera perquè la va encarregar i pagar Juan Enríquez de Herrera. Els murals van arribar a l’Acadèmia perquè allà els va enviar Isabel II. No tots, la meitat. L’altra meitat està al Prado. I la unió està prevista per al 2020, amb una exposició que itinerarà per Madrid, Roma i Barcelona. El perquè estan a Montjuïc i no a la Llotja és una qüestió d’altruisme. L’Acadèmia els va cedir en dipòsit quan a començaments del segle XX la Junta de Museus va fer una crida per crear l’embrió del que ara és el Museu Nacional.

Se substitueixi o no la conservadora, el cert és que el conflicte ha generat una crisi en l’acadèmia sense precedents. El passat 21 de novembre, 13 acadèmics descontents amb l’actuació de Solans van intentar forçar la seva marxa. Van convocar una sessió plenària extraordinària i van guanyar la votació. Però no la raó. Els estatuts no preveuen que el president pugui ser destituït. Així que Solans diu que no se’n va. De moment. No vol deixar el lloc sense abans sanejar econòmicament l’entitat, les subvencions de la qual no estan garantides.

Però la part contrària no afluixa. Per ells el museu és vital. I no entenen com es pot prescindir de la conservadora que ha ordenat el museu degà de Catalunya (el seu nom és als tres catàlegs de la col·lecció: dibuix, pintura i escultura) i ha cuidat les seves peces durant un quart de segle. No només això; fins fa dues dècades, el centre només obria una vegada a la setmana per atendre els acadèmics; ara acull els investigadors i tothom que estigui interessat en l’art. El que s’ha dit: matar el museu és matar l’acadèmia.