Anar al contingut

BARCELONEJANT

Els vells i les velles

Molta gent gran de 80 se'n va de Barcelona perquè ja no poden viure a casa seva

Javier Pérez Andújar

Els vells i les velles

Anna Mas Talens

Ens estem quedant sense vells. I sense velles. Ho van dir l’altre dia a la ràdio. Anualment, més de mil persones majors de 80 anys se n’han d’anar de Barcelona ciutat perquè no poden seguir a casa seva. Les raons principals, falta d’accessibilitat i escassetat de residències d’ancians. Sobretot piren a altres llocs de l’àrea metropolitana.

En aquest àmbit, hi ha dos tipus de ciència-ficció: la que augura un món sense vells i la que anuncia un món de vells. Per exemple, la de ‘Cuando el futuro nos alcance’, la pel·li on fan farinetes als ancians per alimentar la sobrepoblació mundial, i la de ‘Los pajaritos’, que és de ciència-ficció a l’espanyola, és a dir, pessimista i realista al màxim; aquí és on Pepe Orjas i Julia Caba Alba són dos vells en un Madrid trist, brut i contaminat, que pretenen salvar el món i salvar-se ells protegint els ocellets, angoixadament a un en concret. No estan sols però viuen sols en una ciutat en la qual els ocells cauen com a mosques enverinats per la pol·lució.

La millor pel·lícula de zombis espanyola (disculpin aquesta unilateralitat), ‘No profanar el sueño de los muertos’, de Jorge Grau, és del mateix any, el 74, i comença igual, amb un ocell que cau fregit per la contaminació atmosfèrica. Ara els ocells de les nostres ciutats ens importen una figa. Ja no vivim amb ells. Però del que també ens adverteix aquest cine és que darrere dels ocells venen els vells, i de la mateixa manera desapareixeran del mapa, i així mateix això ens importarà un rave. En el pitjor dels casos ja passa.

Hem construït un món que no espera res de la gent gran

Crec que recordo el precís instant en què va canviar el món, en el qual l’eix de la Terra va canviar cap a l’altre costat. Ho sé per dues frases de la meva mare, per com en va deixar de dir una i en va començar a dir una altra. Va passar així. Per exemple, sempre deixava anar: “més sap el diable per vell que per diable”, però això no era decisiu; en termes marxistes, diguem que era superestructural. (Ara hi ha moltes famílies desestructurades, però jo vaig tenir una família superestructural, és a dir, que trampejava el naufragi diari a cavall del llenguatge popular). El definitiu, la infraestructura, era quan m’animava una vegada i una altra a acostar-me als vells de la família, del barri, perquè en sabien molt i explicaven moltes coses, i sempre s’aprenia alguna cosa d’ells.

¿Quan van deixar les nostres velles i els nostres vells d’explicar-nos el que sabien? Els qui anem rumb a la vellesa a curt i mitjà termini (si no es torça la cosa), ¿tindrem alguna cosa per explicar als altres que no siguin temporades de telesèries? Era una confiança cega en els vells, que es transformava en respecte i es manifestava en afecte. Els vells que em va tocar conèixer eren gent que havia fet la guerra de joves. Uns la van perdre i d’altres la van guanyar, i de tots dos sorgia la mateixa ganyota de decepció i un pes de penediment (en comú, però no compartit). Al principi no explicaven res d’això. Mitges paraules: si tu sabessis, si jo t’expliqués... I mort Franco, tampoc explicaven gaire. No els agradava el que van veure o el que van fer. I no obstant tot el que aquí anomeno “això”, quan el seu nom veritable és biografia, història, impregnava cadascuna de les seves altres coses, de les seves petites anècdotes, del seu records previs i posteriors, de la seva manera de ser.

¿Quan van deixar els nostres vells i velles d’explicar-nos el que sabien?

Em ve a la memòria Fernández de la Mina, que anava amb crosses i havia estat amb la ‘quinta del biberó’. O Gamero, extremeny, que vivia a prop del bar Anduriñas. Anava amb visera i jaqueta i criava tórtores i també va estar al front. Era socialista. Les seves dones preferien guardar silenci sobre això. D’aquells vells, ho he pensat moltes vegades, calia aprendre l’enteresa de no explicar el que tampoc es va poder fer. Vivim temps de dir tonteries. Tot el que es diu es converteix en una tonteria, perquè mai hi ha ningú per donar la cara pel que s’ha dit. Al revés també passa. Tot, i no diguem la política, està ple de gent que dona la cara perquè només té això, cara, i res a dir, i quan parla l’únic que es veu és una cara molt gran gesticulant.

Però un dia la meva mare va deixar de dir-me que m’enganxés als vells, i el que deia era: no et fiïs de ningú que se t’apropi i no coneguis, si et donen alguna cosa no l’agafis. Va ser quan vam canviar la confiança per la por. Hem construït un món que no espera res de la seva gent gran. És precís veure còmics com el clàssic ‘Arrugas’, de Paco Roca, per adonar-se que existeixen. Però a aquesta crida s’acudeix per una pruïja d’Auxilio Social, perquè estan malalts, perquè són febles... No per ells mateixos, no perquè ser vell sigui una raó de pes per conèixer algú. Ningú ha fet de vell al cine com Fernando Fernán Gómez. No penso en ‘El abuelo’, sinó en ‘Stico’, o en ‘La lengua de las mariposas’. A ‘Stico’ era un professor de Dret romà que es venia com a esclau a un antic alumne seu. Quina desesperació. No es dirà que no ho han intentat tot els vells i les velles abans de llançar la tovallola i sortir disparats on no se’ls vegi.