Menjar calent

Hem canviat una cosa molt antiga, les castanyes rostint-se al foc, per una altra cosa encara anterior, que ve de la prehistòria, tot i que ara creguem que ens l’envia Hollywood, o la HBO, des dels extints magatzems Sears, o que ens el porta algun repartidor explotatd’Amazon  o Deliveroo (abans que ens caigués el meteorit econòmic en el cretaci d’aquesta era digital, ser ‘mensaka’ va ser un treball combatiu i orgullós, els ‘mensakas’ eren els miners asturians i gal·lesos del paquet entregat, però això també s’ho han carregat).

El cert és que Halloween és més vell que les castanyes. Va ser el primer de tot. Els morts sempre han estat abans que els vius. No vull dir cronològicament, sinó pel que fa a la cultura. Els fantasmes, els esperits dels boscos, els troncs (a França encara se’ls mengen per nadal, nosaltres els fem cagar), les carbasses enceses, que en realitat no són sinó substitutes manses dels cranis, de les calaveres utilitzades en els ritus funeraris, en els sacrificis... Tot això és en la llavor del que ara som i anomenem religió, cultura, política, teatre (amb la paraula tragèdia es designava a l’antiga Grècia la veu del boc, els manuals li diuen cant, i al diccionari hi surt com a bel, i en aquest cas al·ludeix al crit que donava l’animal quan moria ofrenat a Dionís).

Hi ha molta gent (cada vegada menys, cada vegada més vella) a qui li horroritza celebrar Halloween aquí, a la vora del Mediterrani, perquè considera que ens treu l’essència, que ens devalua en el que som. A mi també m’incomoda, però no per aquesta raó, sinó perquè veure als nens amb la cara pintada de blanc i aquestes ratlles de sang de maquillatge ens recorda clarament el que vam ser. ¿Recorden aquella sèrie sueca infantil que es titulava ‘La piedra blanca’? Era hipnòtica, i ara fa esgarrifances evocar-la perquè ens parlava d’una cosa molt profunda, ens plantava davant dels ulls el nostre ésser atàvic. Estava protagonitzada per una nena i un nen que es passaven els episodis superant proves per aconseguir una pedra. Nens rossos i socialdemòcrates, la donaven en els 70. Però també la socialdemocràcia va acabar amb el sacrificid’Olof Palme. La sèrie, el llibre previ de Gunnel Linde (aquí el va editar Alfaguara, tot és als llibres), havia convertit en gènere d’aventures el que és el pas ritual dels nens a l’edat adulta.

Els antropòlegs descriuen com s’ha fet això en les tribus de tot el món. Internen els nens al cor del bosc, els abandonen en una cabana amb una maga o un mag, en alguns llocs els circumciden, en d’altres els tallen la punta d’un dit, els emboliquen amb pells d’animals o els posen dins d’animals morts, els fan prendre un una beguda o un aliment meravellosos, i a tota hora els causen sofriment i dolor per transformar-los. A Hänsel i Gretel, en Polzet, en el Patufet també s’explica tot això.

Avui tot el que creiem superat, tot el que hem condemnat per primitiu al llarg dels últims segles, continua bategant a l’exili de la infantesa (la condició humana és un pla cartesià del desterrament: créixer significa l’expulsió de la innocència infantil, i en els nens està desterrat tot el que hem deixat pel camí: entre les venus de pedra prehistòrica, la de Willendorf, la de Lespugue, la de Laussel..., i les nines que es regalen per Reis hi ha un fil invisible, una joguina no és més que un déu o una eina màgica caiguts en desgràcia; un conte de fades és un mite en què es va deixar de creure).

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

A saber quin menjar ritual, quina antropofàgia estem encobrint quan ara devorem castanyes el dia dels morts. El castanyer, el faig, el roure, l’alzina, en botànica són arbres de la mateixa família i així mateix són els arbres de les llegendes i dels déus celtes. Per això les diferents tradicions els ajunten i els confonen, i per la mateixa raó també els seus fruits es barregen en els versos dels poetes. Ho cantava Paco Ibáñez, però la lletra, la corranda, era de Góngora: ¿de què pot tenir un de ple el braser perquè tot vagi bé, sinó de glans i castanyes? De la mateixa manera, el moniato ens recorda que vam ser camperols entre les neus de l’Edat Mitjana, que això que fem procedeix d’abans que Colom arribés a Amèrica i Europa s’omplís de tomàquets i patates. I que aquests productes de la terra que ara considerem tan nostres, tan propis de les nostres hortes i de la nostra alimentació quotidiana, és l’autènticament americà. Halloween va ser un regal que li va fer el vell continent al nou món, el mateix que la verola.

Tot torna, ho va dir Nietzsche abraçant un cavall impotent que queia a fuetades. Els nostres origens són tan a prop de la carbassa somrient a la finestra com del moniato que rosteix la castanyera. L’americanada és el pa amb... tomàquet. També han tornat els freds dies de menjar calent, del brou, de la cullera. Darrere de tot sacrifici hi ha un estómac donant les gràcies.