Manual per anar per Barcelona si tens més de 65 anys

L’Emilia es posa a un racó per fer una confessió que li fa una mica de vergonya. Amb veu baixeta: "Miri, és que jo soc un perill públic". Amb 86 anys, admet que camina pel carrer amb certa temeritat, sense respectar el verd. La xerrada i el passeig d’aquest dimecres li han vingut bé; ha sigut un "toc d’atenció que espero que em duri". "És que soc molt activa, sempre vaig corrent com una ximple". Ha participat en una prova pilot de la Guàrdia Urbana i el programa Vincles de l’Ajuntament de Barcelona destinada a recordar a les persones grans que estan en l’escalafó més fràgil de la selva urbana. També la freda estadística els hauria de posar en alerta, el 31% dels accidents de la capital catalana tenen implicat un home o una dona de més de 65 anys.

S’hi han apuntat una vintena de veïns de la Dreta de l’Eixample i hi havia coincidència en el fet que ha sigut una jornada molt positiva que ara, si es compleix el previst, s’estendrà a altres barris. No només per tot el sentit comú que els han aportat, sinó perquè també s’han pogut queixar de coses que no els ajuden a sentir-se segurs quan van pel carrer o agafen el transport públic, com les fulles i la pintura del pas de vianants en dies de pluja, els acceleraments i frenades de l’autobús, els carrils bici bidireccionals o les aglomeracions de turistes. Es tractava de fer un volt pelsvoltants de la Sagrada Família i de realitzar una breu xerrada amb diapositives.

Dos grups i al carrer. David Vázquez, subcap de la unitat d’investigació i prevenció de l’accidentalitat de la Urbana, ha comandat la primera fornada, formada per vuit voluntarioses dones i un home. No es tractava de carregar els assistents amb saberudes explicacions. N’hi ha prou amb recordar l’obvi, però acompanyat de consells i comentaris que reforcen la necessitat de portar-se bé. Se’ls ha recomanat no esperar a la rampa que dona accés al pas de vianants, i se’ls ha explicat que un vianant recentment atropellat va perdre la vida just en aquesta suau baixada. Deixant de banda que pot relliscar com un dimoni.

Mirar i tornar a mirar

També els han explicat que alspassos de vianants  sense semàfor, per molt que tinguin tota la prioritat del món, han de mirar als dos costats. Dues vegades. Tres si és necessari. I quan tinguin clar que no ve ningú, creuar. Als semàfors, si el verd es posa a parpellejar, calma. Si acabem de trepitjar l’asfalt, marxa enrere. Si estem a punt d’arribar, un últim esforç. ¿Per què? Doncs no només per por d’acabar en vermell, sinó perquè potser una moto o un cotxe surt abans d’hora i se’ns emporta.

Manuel Haro, cap de la unitat d’accidents i un dels tipus que millor pren la temperatura a la via pública de Barcelona, sempre intenta parlar en positiu quan es refereix a la seguretat viària. Sol dir que moure’s per la ciutat és "un contracte social" en el qual un no s’ha de quedar amb el fet que no li permeten fer alguna cosa. "Hem de treure’ns la prohibició del cap i hem de pensar que quan complim una ordre, estem respectant els drets d’un altre. I viceversa". O sigui, que si estem detinguts en el pas de vianants és perquè és el torn d’altres d’avançar. Un 'quid pro quo' de la urbanitat. Una mica així com democratitzar el carrer, fer entendre que hi ha tants drets com deures quan es tracta de compartir un espai que és de tots.

Vista i reflexos

La meitat dels 20 ciutadans que han participat en l’experiència han admès que diàriament passen com a mínim un semàfor en vermell. A més de l’Emilia, la infractora confessa, nou més comparteixen amb gran pena que efectivament es juguen el tipus malgrat que tampoc és que tinguin excessiva pressa. També aixeca la mà un dels agents, com deixant clar que aquí tot fill de veí pren alguna mala decisió quan es mou per la ciutat, ja sigui a peu, amb bicicleta, amb moto, amb cotxe o en patinet. El problema és que a certa edat, el risc es multiplica. "Perquè ni els reflexos ni la vista són els mateixos", assenyala Vázquez, que aborda la vellesa amb tacte.

El passeig incloïa barrejar-se amb els turistes davant del temple de Gaudí. Allà la consigna ha sigut "fugir de les aglomeracions". Traduït al caminar, el consell és que les persones grans han de buscar sempre el recorregut menys estressant per evitar ensopegades i imprevistos que puguin resultar fatals. "Si això implica que en comptes de baixar per Marina ho fan per Lepant, doncs endavant, perquè allà segur que van molt més tranquil·les". Perquè l’espai urbà, ha admès Vázquez, "està molt més disputat que fa 20 anys". I això no només afecta els forasters, també el creixent mobiliari urbà, les terrasses de bars i restaurants, les bicicletes o les motos (mal) aparcades.

Notícies relacionades

Metro: els racons del control de bitllets

L'Ajuntament de Barcelona planteja congelar les tarifes de transport públic el 2019

La caminada ha acabat en un bus de TMB fora de servei, al qual han pujat per rematar la lliçó amb consells sobre minimitzar els riscos quan un va en transport públic. "El bo d’això és que no es mou", ha fet broma la Teresa. Aquest és el problema principal amb què es troben, l’imprevisible d’aquests herculis vehicles, que tant frenen com arrenquen com agafen un revolt tancat. El 73% de les persones que cauen a l’interior dels autobusos tenen més de 65 anys, així que era important posar-hi atenció. "Quan entrin a dins han de prioritzar trobar un seient que quedi com més a prop millor de la porta per la qual sortiran. Vostès en cap cas han d’anar drets, i facin el favor d’agafar-se bé en el moment en què s’aixequen per sortir". "Però primer has de trobar algú que et cedeixi el teu seient". Aquest ja és un altre problema...

L’Emilia s’ha passat diverses vegades de parada per no arribar a temps a la sortida. En una ocasió va voler fer la maniobra amb rapidesa i va acabar per terra. És la mateixa Emilia que travessa en vermell. "L’altre dia una moto em va insultar i em va dir de tot. Si vols que et digui la veritat, tenia tota la raó".