07 d’ag 2020

Anar al contingut

BARCELONEJANT

Quan el riu creix

Mirar obres ja no s'estila. Si abans el personal hi veia la feina, ara només hi troba especulació

Javier Pérez Andújar

Quan el riu creix

JOAN CORTADELLAS

Veure créixer el riu, veure com sortia el riu, la pluja era això a la vora del Besòs. Ara ens ho enviem en vídeo per Whatsapp. La crescuda d’aquest dilluns la va posar Jordi Hoyos (ha sigut pastisser, però fa molt que repara i ven bicicletes), en el nostre grup d’amics de Sant Adrià. L’aigua marró de terra, revolta el mateix que la nostra història, pujava les rampes per on baixa la gent per passejar en aquest parc, i era un sortir a la inversa, com si fos el riu qui volgués donar una volta pel poble. Abocar-se i comprovar que la naturalesa sempre guanya, i que part d’això directament ens toca, ja que en algun moment de la nostra vida hem sigut naturals, sentir a les línies de la mà, a les marques del destí, el fred de les baranes tot just plogudes, aquest era l’espectacle de la gent callada. Perquè mirar obres ja no s'estila. També d’això hem tingut sobredosi. Si abans el personal hi veia la feina, ara només hi troba especulació. Fins i tot el respecte a la feina, a l’esforç, hem perdut. La feina porqueria no dignifica. L’explotació no ens farà lliures. I llavors el més veritable, l’únic autèntic que queda, és deixar-se hipnotitzar per aquest flux que corre a borbolls, quedar encisat per aquesta sang calenta de blocs i de fàbriques en crisi que continua vessant-se, veure el barri obert en canal per dessagnar-se pel seu riu, la mirada captiva per l’aigua turbulenta que no para d’aixecar una espuma de classe (els bernats pescaires, grisos com el cel, ho contemplen pujats als joncs amb una saviesa superior a la nostra). Donar els ulls i la biografia sencera a aquesta riuada sobtada d’aneu a saber on, com el passat.

Quan érem joves no portàvem diners, però teníem llibres

–¿On vas, nano?–. Curro Gadella ho deia amb dolçor extremenya. És d’Olivenza i per rimar-ho amb la seva pròpia pell tenia aquell cutis de color oliva. Ja es va jubilar de la brigada municipal d’obres i ara passa molt temps al poble. Curro Gadella, la seva barba d’aristòcrata de la formigonera (en esquinçalls de paper estripat, arrencat dels sacs de ciment, escrivia els versos que de sobte li venien a les venes, al cap, mentre treballava, ja que era poeta a tot arreu i més encara a la feina, perquè l’alienació inspira, perquè en la desesperació per escapar s’agafa un amb més força als somnis). “¿On vas, nano?”, preguntava de veritat i no pel gust inútil de preguntar. Volia saber, això és el primer que vol un pobre: saber. El que aprenguis no t’ho traurà ningú, i sentint això apreníem que ens ho treurien tot. Però el saber, no. La cultura és encara més forta que la llibertat. Llegir i escriure són els dos rius que ens arrossegaran imparablement fins que tot això acabi. Són el Tigris i l’Eufrates dels que brolla l’arbre de la ciència. Jo portava a la mà ‘El árbol de la ciencia, de Pío Baroja, i caminava sempre mirant a dalt, als balcons, per reconèixer-lo, amb el desig que se m’hi aparegués en qualsevol, aneu a saber, l’oncle Iturrioz d’Andrés Hurtado, perquè sí, perquè la literatura existeix fora dels llibres.

La mili literària

Les lectures obligatòries de l’institut eren el nostre servei militar obligatori com a gent de lletres. I per objectar a aquestes obligacions me n’anava a altres llibres que semblaven arribar-nos sense banderes. I així, altres dies, el que portava a la mà era, per exemple, ‘La metamorfosi’, de Kafka, també a la col·lecció de llibre de butxaca. No portàvem diners a les butxaques, però portàvem llibres. Jo sortia al carrer per estar encara més a prop del riu, per beure-me'l com un verí socràtic que et dona la raó, i en un lloc que ni era vorera ni era res em trobava amb Curro Gadella cavant un clot, buscant una tuberia, plantant els arbres que llavors no hi havia, treballant en alguna obra de l’ajuntament, amb la roba blava dels que han vingut a vendre la seva força de treball, i m’aturava per parlar amb ell una bona estona. El poeta era ell. Qui s’alçava dempeus, a la tarima armada sobre el terra de terra, entre la guàrdia civil de la caserna i la penya flamenca del bar de Huelva, qui llegia aquells versos rimats de camp i rojos (el que li havien tret i el que volia guanyar), era Curro. Jo portava a la butxaca la pellissa camel de Jim Morrison comprada als encants, els versos d’Allen Ginsberg, però el poeta que coneixia en carn i ossos, per qui sortia a fer voltes pels carrers per veure si me'l trobava, era Curro. Perquè parlant els dos ens alliberaríem.

–¿Això què és, nano? Ui, Kafka escriu unes coses molt rares. Un altre dia que ens trobem et deixaré ‘Anys i llegües’, de Gabriel Miró. ¿Tu saps què és criar porcs? ¿Sigüenza no et diu res?

I el company que estava amb Curro també deixava de treballar i se’n reia, de nosaltres. Era vell i prim, i sempre explicava que era gitano i que només va anar un dia a l’escola, però com va anar a cavall i no en volia baixar no el van deixar entrar i mai més va tornar. Al barri, el riu és l’únic que torna.