Únic i brilla el doble

A la cara de Dro, d’una infantesa extrema, semblava haver-hi la resposta al que es veia a la gespa. Durant mitja hora, el Barça era incapaç de tenir la pilota amb continuïtat i aplom, i en comptes d’un equip tricampió semblava, com Dro apuntava, un debutant novell, esperant que el partit arribés a ella i no al revés. Costava creure-ho, ja que Flick havia alineat Eric i Cubarsí, els seus centrals més pulcres, i per davant esperava Pedri, però tot i així i malgrat l’1-0 de Fermín, els blaugrana queien en la trampa de Mendilibar, que semblava invocar el seu estimat Eibar a Montjuïc. Es forçaven errors, les passades no arribaven i es respirava una estranya ressaca, com un passat que reapareix de cop i volta. El culer creia haver oblidat el que era ser a casa i no dominar.

Amb Fermín passa com amb aquestes persones que tems perdre per un motiu aliè. Per alleujar part del teu dolor, relativitzes, i relativitzant, minimitzes. A l’estiu, davant una possible marxa de l’andalús, es llegia que potser no era tan bo, que no faria tant mal. No us equivoqueu. Era tot un posat. Una vegada ja ha passat la broma i la realitat t’obliga a desmentir-te, queda la veritat: Fermín és únic i en una plantilla com la del Barça el seu valor brilla el doble. Ningú conjuga agressivitat, talent i determinació com ell i permet convertir tardes de telenovel·la en hores de thriller. No ens enganyem; no hi havia una millor vida sense Fermín. N’hi havia una altra, però pitjor.

El Barça va buscant respostes al per què es veu menys guapo quan surt de festa. El que abans eren piropos i mirades ara són rialles nervioses davant la incapacitat col·lectiva per ordenar-se i ser estret. El secret del Barça de Flick no era el fora de joc, això era l’evidència definitiva, sinó les distàncies, que semblava estrènyer fins a l’absurd, constrenyent els espais racionals de què disposes. Al no haver-hi temps, perquè t’ofegaven, ni espai, perquè l’esborraven, el Barça inclinava el camp i la recuperava ràpid. Pateix l’equip de la síndrome de qui ja ha fet l’Everest sense haver-lo completat realment i es queda en una falsa cimera, pensant. Res que no es pugui solucionar, però una prova que el Barça no té els mateixos ritmes que abans.

La tirania de la dada

Notícies relacionades

Una Juventus en hores baixes posa a prova el Madrid abans del clàssic

Els Thunder apugen el teló de l’NBA amb el repte de revalidar el campionat

Hi va haver temps per continuar adulant Pedri, el millor piloter del planeta, en una tarda d’excel·lència rutinària. Per sort se’n va anar amb una assistència en el sisè gol del partit, un breu recordatori per als que continuen mesurant un esport que el canari transforma en art en l’absurda tirania de la dada. Quan el Barça s’ennuegava i no trobava espais segurs sempre era Pedri qui els oferia amb la seva calma de seda. Allà on es parava hi havia un amic, i tots el buscaven perquè intueixen que als seus peus la pilota sempre trobarà la manera de progressar. Fins i tot Flick va semblar pres del seu encanteri i per això va trigar a treure’l, ja quan tothom ho demanava a la banqueta. Es resistia a eliminar-lo de l’equació, com gairebé sempre, ja que Pedri és al futbol el que el sofà al menjador: una assegurança.

A Rashford el futbol li és igual. Li importen els gols i els highlights i per aquest motiu durant 70 minuts el seu partit era transparent, incomodíssim com a davanter centre davant de la poca mobilitat de la resta, sense quedar-se pilotes d’esquena ni tampoc podent oferir alternatives. La seva tendència és la de verticalitzar i buscar la porteria, i una cosa tan útil i necessària es converteix en un impediment per assentar el joc si no el combina amb altres moviments. Una vegada el partit es va acabar amb l’expulsió i el penal, va emergir la seva naturalesa, que no és cap altra que la d’un depredador de bons moments.