El que no has vist mai del Palau Macaya

El mai vist a Barcelona, cosa que té el seu mèrit, perquè fa que és aquí a la ciutat ni més ni menys que 116 anys. I tot i així, el mai vist. Per dir-ho finament, és el lloc on l’esquena del Palau Macaya perd el seu nom. Per dir-ho clar i sense embuts, el cul de l’edifici. És la façana posterior d’aquesta singular obra de Josep Puig i Cadafalch, que d’aquí a un any li donarà presència a un nou interior d’illa recuperat per a ús ciutadà. La inauguració està prevista per abans de maig del 2019, mes electoral. Des del carrer de Roger de Flor, si amb paciència s’espera que s’obri la tanca que tanca l’accés a les obres (l’espera val la pena), a estones ja es poden veure aquests finestrals de fantasia tirant a medievals que tant agradaven a l’arquitecte de Mataró. A la zona de repòs es podrà accedir per Roger de Flor, per descomptat, però també a través de la porta principal i al llarg del vestíbul del Palau Macaya, tot un bombó modernista que de forma immerescuda ha caigut en un cert oblit amb el pas dels anys. Només de recordar la seva història i les seves anècdotes (fins i tot es podria afirmar que aquí va néixer el victimisme que durant dècades va llastar al FC Barcelona, que es diu aviat), molt ràpidament es conclou que és una injustícia que sigui així.

El punt de partida d’aquest relat podria remuntar-se, si així es desitgés, fins al 1568, que és la primera vegada en què en aquestes latituds i longituds mediterrànies (41º N i 2º E) apareix esmentat a Palamós un avantpassat delsMacaya, el genovès Nichola Machay, un individu amb notable iniciativa empresarial, a l’altura de la seva capacitat de fecundar, ja que va tenir vuit fills. Una altra opció seria retrocedir fins a mitjans del segle XIX a la recerca de Magí Macaya, el primer de la saga que recala a Barcelona, ja que va cursar estudis de medicina a la universitat. Magí va ser el pare de Román Macaya, qui més interessa més per a l’ocasió, ja que va ser ell l’acabalat barceloní que va encarregar a Puig i Cadafalch una casa d’enveja al número 108 del passeig de Sant Joan. Això va passar el 1899. Tres anys més tard, el 1902, ja la tenia llesta i a punt per entrar a viure. Fins als anarquistes la van anotar a les seves agendes. El 1904 van llançar a la façana un parell de bombes orsini. 

Un ‘pelotazo’ molt sagrat

Va ser una de les últimes finques del passeig que es va edificar. La tardança té la seva explicació. El pla d’urbanització de l’Eixample de Cerdà va preveure la construcció just des d’aquest punt i fins al carrer de la Marina d’un hipòdrom tan magnífic com el d’Ascot, com perquèl’Audrey Hepburn de l’època cridés allò de“move your bloomin’ arse”a un cavall anomenat Dover, però el projecte se’n va anar a fer punyetes per culpa d’un grup de beats que sense llicència d’obres van obtenir permís per aixecar un temple expiatori en el que havia de ser la corba nord-est de l’hipòdrom. O sigui, la Sagrada Família. Total, que en un ‘pelotazo’ de mil dimonis, com que allò de l’hipòdrom va caure del pla, es va parcel·lar la resta del terreny i els Macaya es van quedar la porció més noble, la que donava de cara al passeig de Sant Joan.

En realitat, però, no cal retrocedir tan enrere per explicar per què el Palau Macaya (o Casa Macaya, si es prefereix menys pompa) es mereix un homenatge aquí i ara. Només hem d’anar als anys 80, fa ben poc. La Caixa, llavors Caixa d’Estalvis i Pensions, era la propietària de l’immoble, ja que aquest havia passat de mà en mà com una moneda falsa. Els Macaya el van vendre alsVilella  el 1914. La Generalitat el va requisar el 1936. El van recuperar els Vilella, però de tan malmès que els el van tornar, primer el van llogar (allà van estar d’arrendataris els avis per part materna de Pasqual Maragall) i finalment van revendre la finca a la financera, que el va convertir en una escola per a nens sordmuts i cecs. En aquella fase, fins i tot va ser parròquia del barri. Però el sucós del cas va començar a passar a partir de 1979. El Palau Macaya va ser l’embrió del posterior CaixaFòrum, una sala d’exposicions d’emocionant record. Allà van exhibir un Pollock, poca broma. I un moai de l’Illa de Pasqua. Va acollir també un formidable homenatge el genid’Antoni Gaudí abans que en aquesta ciutat es descobrís que l’obra arquitectònica del de Reus era una mina de diamants. El Macaya era un far cultural. Les exposicions tenien lloc en una glorieta construïda precisament a l’interior d’illa, de manera que la façana posterior de l’edifici tampoc es veia, però feia goig entrar per la porta principal de l’edifici i aturar-se uns instants al vestíbul, davant l’escala que dona accés al primer pis, un lloc reconfortant.

Entre el 2004 i el 2012, l’edifici va estar tancat, per ser modernitzat i perquè La Caixa tenia ja en marxa el CosmoCaixa i el CaixaFòrum en seus molt més majúscules. Va ser en aquesta fase en què va caure en una mena d’oblit. Va reobrir com a espai de diàlegs intel·lectuals de la mà de l’Obra Social, però, el que són les coses, tot i que l’accés al vestíbul és lliure, segons Josep Ollé, director de l’actual Palau Macaya, tot just hi entren uns 30 o 50 turistes al dia i menys d’una desena de barcelonins, xifres inexplicables a la vista que es tracta d’una obra de Puig i Cadafalch, potser no a l’altura de la Casa Amatller, però que ja voldrien altres ciutats per a si.

Té detalls deliciosos. El més espurnejant, sens dubte, el ciclista esculpit a les columnes ornamentals de la porta principal. És l’anècdota promesa al principi. L’abril del 2015, Eloy Carrasco va barcelonejar amb ella aquesta mateixa secció. El que sempre s’havia dit fins aleshores és que la figura representa el mateix Puig i Cadafalch sobre rodes, ja que com que va simultaniejar les obres del Palau Macaya i de la Casa Amatller del passeig de Gràcia anava d’un costat a l’altre en bici. Però resulta que l’abril del 2015 es va organitzar a la finca del passeig de Sant Joan una trobada de macayes, i es van presentar més de 110, i un d’ells, Danielle Baudot, va donar una versió ben diferent. La qüestió és que Román Macaya es va quedar vidu massa aviat i a París, quan ja tenía 60 anys, es va aparellar amb una d’uns 20 anys. Els seus fills, més grans que la seva nova dona, s’ho van prendre molt malament, però a ell li va importar ben poc, es va reinstal·lar al Palau Macaya i va portar una institutriu francesa per als fills que va tenir amb el segon amor de la seva vida. Total, que el ciclista resulta que és aquella institutriu segons la nova versió dels fets.

La revelació té el seu què. A la seva manera recorda aquell joc que proposava el pare de la lingüística cognitiva, que desafiava amb una idea que va convertir en un llibre,No pensis en un elefant, i a continuació, el primer que fa qualsevol és visualitzar un bonic paquiderm. Doncs això, que qualsevol que passi ara davant el Palau Macaya i busqui elPuig i Cadafalchciclista, hi veurà probablement a la institutriu.

La Copa Macaya

La segona anècdota és la que concerneix la mania persecutòria que durant tot un segle ha afligit el Barça. Alfons Macaya, segon fill de Román Macaya i llogater de la segona planta de l’edifici, va ser l’impulsor del primer torneig futbolístic d’Espanya comme il faut, la Copa Macaya. Era el president d’un dels equips que hi participaven, l’Hispània C.F. La competició va ser un caos. Era l’any 1901. Els germans Wright ni tan sols havien aixecat el vol per primera vegada. O sigui, l’any de la picor. El cas és que el Barça es va retirar de la Copa Macaya amb la competició ja en curs perquè..., efectivament, els àrbitres afavorien l’Hispània. Això van dir.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Així és la història del Palau Macaya, una macedònia d’aventures, i encara en queda una per arribar. Aquí la tenim, a l’horitzó, qui sap si amb forma de polèmica.

El que hem dit, d’aquí a mig any s’obrirà al públic l’interior d’illa. Seria una inauguració impossible sense la bona voluntat de l’Obra Social La Caixa. Ha sigut un obsequi a la ciutat. Així que, a l’espera que s’obri el concurs d’idees per batejar aquest nou espai, Josep Ollé suggereix que seria un equitatiu quid pro quo que portés el nom del fundador de la Caixa d’Estalvis i Pensions, Francisco Moragas. Qualsevol dia d’aquests ho expliquen a Ada Colau i li dona un síncope.