Anar al contingut

UN RIU MOVEDÍS

Barcelona, 2.000 aC: quan el Besòs desembocava als peus de Montjuïc

El projecte Paleo Bàrcino està revelant els canvis al litoral i el paisatge vegetal de Barcelona al llarg dels últims mil·lennis

Ernest Alós

¿On desembocava el Besòs fa 4.000 anys, i segurament també molt temps més tard? És una pregunta per a la qual tenen una resposta els responsables del pla Paleo Bàrcino, que fa gairebé 10 anys que reconstrueixen la línia de la costa, el paisatge i els recursos i usos de la franja litoral del pla de Barcelona. Carme Miró, directora del Servei d’Arqueologia de Barcelona, i Santiago Riera, professor de la Universitat de Barcelona, tenen motius fonamentats per creure que pràcticament als peus de Montjuïc, igual que el Llobregat. Això sí, un a cada costat de la muntanya. En termes moderns, a prop de l’estàtua de Colom, el Besòs. A prop del passeig de la Zona Franca, el Llobregat.

Aquesta és només una de les conclusions del projecte que encapçalen, i n’hi ha moltes més (què conreaven ibers i romans, que van convertir Bàrcino en un monocultiu vinícola, quan es va desforestar el pla, que els ibers no només vivien encastellats als turons de la ciutat, que els poblats dels primers agricultors-ramaders neolítics es concentraven a les llacunes costaneres formades per les rieres), algunes de definitives, d’altres encara en curs, algunes de difoses àmpliament en exposicions com la que va dedicar el MUHBA al neolític a Barcelona, d’altres d’amb prou feines explicades en congressos i revistes especialitzades. Una iniciativa que ha implicat desenes d’experts de múltiples disciplines (arqueologia, història, geografia, geologia, biologia) de la Universitat de Barcelona, el Servei d’Arqueologia de Barcelona, diversos departaments municipals i empreses privades, un cas de col·laboració que també va facilitar aconseguir una subvenció (modesta) del Ministeri d’Educació i Cultura.

Dos rius al peu de Montjuïc

Però anem de moment al traçat dels dos rius que flanquegen Barcelona. En el primer dels mapes de reconstrucció del litoral neolític de Barcelona de Riera, al 8.000 abans de Crist, els dos rius desemboquen en dos amplis estuaris (més estudiat el del Besòs que el del Llobregat). Fins aquell moment el nivell del mar havia anat pujant (60 metres) després de les últimes glaciacions i no havia deixat que s’acumulessin sediments als deltes. Al seu segon escenari, el 2.000 abans de Crist, després que el nivell del mar s’estabilitzés feia tres mil·lennis que els rius  aportaven sediments, que anaven formant la base dels respectius deltes. Formant barres de sorra, que anaven obrint o tancant desembocadures als rius. En el cas del Besòs, haurien format un cordó litoral rere el qual discorria un estuari intern pel qual baixaven les aigües del riu fins a la muntanya Tàber, la futura Bàrcino imperial; encara que al llarg del temps hi va poder haver altres desembocadures diferents, o fins i tot diversos braços funcionals simultàniament.

¿Un d’aquests braços del Besòs anava pel centre mateix de Barcelona? “Aquesta derivació del Besòs sembla molt bèstia, però té lògica. El Llobregat mateix ha desembocat unes èpoques als peus de Montjuïc, i d’altres a Castelldefels”, explica Riera. Les proves s’han anat trobant al llarg de l’última dècada: dipòsits de còdols en excavacions de llocs com l’estació de França, la plaça Medinaceli o la Ciutadella que només poden correspondre a canals del riu Besòs. Hi ha materials procedents del Vallès o de la serra d’en Mena, a Badalona (per tant, no de les rieres que baixen des de Collserola) i per la seva mida (els del Llobregat, per cert,  han  arribat a embussar la tuneladora de la línia 10) i disposició (“estratificació creuada”) només poden haver sigut dipositats pel fort corrent del riu, no arrossegats al llarg de la línia litoral.

Traçar una línia de costa en un moment o un altre del passat de Barcelona va més enllà de la cartografia. “La franja litoral, el Llobregat, el Besòs, el mar, han definit l’estructura de la ciutat”,  resumeix Carme Miró.

Al llarg del neolític, explica Santiago Riera, les desembocadures de les rieres formaven, als peus de l’‘esgraó barceloní’, l’esglaó que separa de la plataforma elevada que formava la ‘terra ferma’ de la ciutat (avui encara pot rastrejar-se en llocs com l’inici de la Via Laietana, les escales dels passatges del carrer Trafalgar o el desnivell del Museu del Disseny), les profundes llacunes d’aigua dolça. Surgències com els actuals ‘ullals’ del  delta de l’Ebre, entorn de les quals s’instal·laven els poblats dels primers agricultors-ramaders de Barcelona. La llacuna més gran, el Cagalell, va arribar a tenir 25 hectàrees, pràcticament tot l’actual Raval, i fins a 20 metres de profunditat (25 metres de fang carregat de matèria orgànica apareixen avui en les excavacions de la zona). Altres de similars es trobarien en l’actual Poblenou (Can Ricart) i La Pau.

Que segles després tant Besòs com Llobregat continuessin envoltant Montjuïc explica molt bé que el gran poblat ibèric de Barkeno, del qual només se n’han trobat traces, tot i que això sí, ceràmica importada i sitges d’una mida comparable només amb les d’Empúries, es podria instal·lar com un centre comercial a la muntanya, dominant un ancoratge o port fluvial al Llobregat, raona Carme Miró. Entorn del carrer de la Foneria, al barri (per descomptat) del Port. I com a hipòtesi, plantegen Miró i Riera, pot ser que aquest braç del Llobregat quedés taponat pels sediments explica que els romans, segurament després d’haver ocupat Barkeno durant l’època republicana, van decidir fundar en temps d’August una altra ciutat de nova planta, Bárcino, a l’altre costat de la muntanya.

“En època històrica, potser fins a l’edat mitjana, els canals del Besòs cap al sud van continuar funcionant”, sospiten Santi Riera, geògraf, i Ramon Julià, geòleg. Tot i que aquesta és una altra història, fora del marc temporal cobert pel projecte Paleo Bàrcino. Alguns rastres, en estudis geològics d’altres autors i cartografia històrica, mostren possibles empremtes de la retirada gradual del Besòs fins al seu actual curs. La formació de la punta del Convent que Oriol Riba i Ferran Colombo interpreten com una al·luvió formada per les rieres desviades quan es van construir les muralles del segle XIII, ja podria haver interferit amb l’arribada del riu fins al front marítim de Barcelona. Encara que la detecció d’alguns gresos consolidats també podrien haver contribuït a la morfologia del litoral. Alguna llacuna del litoral de Poblenou no és descartable que correspongui a antics braços del Besòs. I en tot cas, almenys entre els segles XVII i principis del XIX, l’aigua va córrer alhora pel Besòs Vell, un curs que marcava la frontera entre Barcelona i Sant Adrià i que només va deixar d’arribar al mar a començaments del segle XIX, i el Besòs Nou, l’actual curs del riu (aquest desplaçament podria explicar, per cert, per què a diferència de Santa Coloma i Badalona, Sant Adrià té mig territori a un costat de l’actual Besòs i  l’altra meitat, al sud). 

Vinyes, vinyes i més vinyes

El projecte Paleo Bàrcino ha permès replantejar bastants punts de la prehistòria del pla de Barcelona. No, no era un bosc com aquell que deien que podien travessar els esquirols saltant d’arbre en arbre. Ni en temps dels romans, ni abans. “Hem trobat que en l’època neolítica hi va haver una desforestació bestial, que es va mantenir en les èpoques ibèrica i romana,” explica Miró. Fa milers d’anys, els primers pobladors ja es dedicaven a incendiar el pla (o aprofitar que cremava a cop de llamp) per cultuivar-lo. I si pensem en la Bàrcino romana... imaginem-nos un Penedès o un Napa Valley. Un monocultiu de la vinya.

El projecte, que aprofita tota una sèrie d’estudis iniciats el 2008, engloba dues parts. La més estrictament geogràfica, que estudia l’evolució del terreny al llarg del temps al litoral de Barcelona, i l’estudi dels recursos naturals que ofereix aquest litoral. “La bioarqueologia dels jaciment defineix els paisatges i l’alimentació dels seus habitants. Què es podia comerciar, pescar, menjar”, enumera Santiago Riera. En els últims anys s’ha aconseguit fer avançar enormement el coneixement de la prehistòria de la ciutat gràcies a l’increment dels sondejos en les diverses obres públiques de la ciutat, amb la col·laboració d’altres departaments municipals, i també d’algunes intervencions privades. “Pràcticament cada mes;  ja portem cinc quilòmetres lineals de sediments”, es felicita Riera.

Els sondejos al delta del Besòs han sigut molt nombrosos: a 30-35 metres per sota de la superfície actual hi ha el fons marí de fa pocs milers d’any, i les capes acumulades a sobre mostren “en quin ambient es trobava aquest punt, si mar obert, maresmes, la zona on trencaven les ones... I analitzar les restes biològiques amb C-14, en lloc de centrar-nos només en la geologia estricta”, explica Riera. “És una gran novetat d’aquest treball”, apunta Miró. “L’arqueologia urbana estava molt enfocada a buscar estructures, no restes biològiques; hem portat estudis típics de zones agràries a la ciutat”, afegeix Riera.

Anna Gómez i Miquel Molist (UAB), per exemple, han pogut analitzar a fons l’alimentació dels pobladors neolítics, amb lleguminoses, cereals primitius, cabra, bou i porc domèstic, productes del mar i fruits del bosc. En el cas dels ibers, ja cultivaven la vinya (“s’està demostrant que cada vegada la trobem més enrere”, diu Miró), plantaven cereal i lleguminoses com faves, pèsols i llenties i recollien fruites com la mora, la figa i sobretot l’arboç. En temps romans, la dieta passa a tenir moltíssimes ostres, cargols i musclos. I quant a l’agricultura: “Vinya, vinya i vinya; el 80-90% del que trobem”, diu Carme Miró. Als desguassos de la ciutat, en terra ferma, en estrats que avui estan a metres sota terra i llavors estaven al fons del mar, no deixen de sortir grapats i grapats de llavors de raïm. Per menjar i sobretot per elaborar el vi laietà, aquest Don Simón de la Roma imperial, “industrialitzant el que ja es feia en època ibèrica”, explica Miró. I per menjar (el fruiter es completava sobretot amb mores i figues). Cànem també, per a la indústria tèxtil. I espines d’anxova i sardina per a les salaons i el garum. I envelats (recordem l’estuari del Besòs).

En canvi, els estudis de pol·len afegeixen una història diferent. La presència de plantes que, dedueixen els experts, haurien de ser ornamentals, ja que no es troben ni llavors (ni a les clavegueres ni en defecacions, aquesta gran eina de la moderna bioarqueologia), ni per exemple, molins d’oli. És a dir, podem deduir la composició dels jardins de les vil·les i domus de Bàrcino. “Un enjardinament ritual”, diu Miró, amb oliveres, xiprers, llimoners, rosers i prímules, a més de figueres i parres. La nostra ‘casa i hortet’, diguem.

Temes: Història