Barcelona, 2.000 aC: quan el Besòs desembocava als peus de Montjuïc

¿On desembocava el Besòs fa 4.000 anys, i segurament també molt temps més tard? És una pregunta per a la qual tenen una resposta els responsables del pla Paleo Bàrcino, que fa gairebé 10 anys que reconstrueixen la línia de la costa, el paisatge i els recursos i usos de la franja litoral del pla de Barcelona. Carme Miró, directora del Servei d’Arqueologia de Barcelona, i Santiago Riera, professor de la Universitat de Barcelona, tenen motius fonamentats per creure que pràcticament als peus de Montjuïc, igual que el Llobregat. Això sí, un a cada costat de la muntanya. En termes moderns, a prop de l’estàtua de Colom, el Besòs. A prop del passeig de la Zona Franca, el Llobregat.

Aquesta és només una de les conclusions del projecte que encapçalen, i n’hi ha moltes més (què conreaven ibers i romans, que van convertir Bàrcino en un monocultiu vinícola, quan es va desforestar el pla, que els ibers no només vivien encastellats als turons de la ciutat, que els poblats dels primers agricultors-ramaders neolítics es concentraven a les llacunes costaneres formades per les rieres), algunes de definitives, d’altres encara en curs, algunes de difoses àmpliament en exposicions com la que va dedicar el MUHBA al neolític a Barcelona, d’altres d’amb prou feines explicades en congressos i revistes especialitzades. Una iniciativa que ha implicat desenes d’experts de múltiples disciplines (arqueologia, història, geografia, geologia, biologia) de la Universitat de Barcelona, el Servei d’Arqueologia de Barcelona, diversos departaments municipals i empreses privades, un cas de col·laboració que també va facilitar aconseguir una subvenció (modesta) del Ministeri d’Educació i Cultura.

Dos rius al peu de Montjuïc

Però anem de moment al traçat dels dos rius que flanquegen Barcelona. En el primer dels mapes de reconstrucció del litoral neolític de Barcelona de Riera, al 8.000 abans de Crist, els dos rius desemboquen en dos amplis estuaris (més estudiat el del Besòs que el del Llobregat). Fins aquell moment el nivell del mar havia anat pujant (60 metres) després de les últimes glaciacions i no havia deixat que s’acumulessin sediments als deltes. Al seu segon escenari, el 2.000 abans de Crist, després que el nivell del mar s’estabilitzés feia tres mil·lennis que els rius  aportaven sediments, que anaven formant la base dels respectius deltes. Formant barres de sorra, que anaven obrint o tancant desembocadures als rius. En el cas del Besòs, haurien format un cordó litoral rere el qual discorria un estuari intern pel qual baixaven les aigües del riu fins a la muntanya Tàber, la futura Bàrcino imperial; encara que al llarg del temps hi va poder haver altres desembocadures diferents, o fins i tot diversos braços funcionals simultàniament.

¿Un d’aquests braços del Besòs anava pel centre mateix de Barcelona? “Aquesta derivació del Besòs sembla molt bèstia, però té lògica. El Llobregat mateix ha desembocat unes èpoques als peus de Montjuïc, i d’altres a Castelldefels”, explica Riera. Les proves s’han anat trobant al llarg de l’última dècada: dipòsits de còdols en excavacions de llocs com l’estació de França, la plaça Medinaceli o la Ciutadella que només poden correspondre a canals del riu Besòs. Hi ha materials procedents del Vallès o de la serra d’en Mena, a Badalona (per tant, no de les rieres que baixen des de Collserola) i per la seva mida (els del Llobregat, per cert,  han  arribat a embussar la tuneladora de la línia 10) i disposició (“estratificació creuada”) només poden haver sigut dipositats pel fort corrent del riu, no arrossegats al llarg de la línia litoral.

Traçar una línia de costa en un moment o un altre del passat de Barcelona va més enllà de la cartografia. “La franja litoral, el Llobregat, el Besòs, el mar, han definit l’estructura de la ciutat”,  resumeix Carme Miró.

Notícies relacionades

David Bote: "Les ciutats intermèdies són les grans oblidades"

Un home mor en un tiroteig al costat de l’estació de metro Maresme-Fòrum

Al llarg del neolític, explica Santiago Riera, les desembocadures de les rieres formaven, als peus de l’‘esgraó barceloní’, l’esglaó que separa de la plataforma elevada que formava la ‘terra ferma’ de la ciutat (avui encara pot rastrejar-se en llocs com l’inici de la Via Laietana, les escales dels passatges del carrer Trafalgar o el desnivell del Museu del Disseny), les profundes llacunes d’aigua dolça. Surgències com els actuals ‘ullals’ del  delta de l’Ebre, entorn de les quals s’instal·laven els poblats dels primers agricultors-ramaders de Barcelona. La llacuna més gran, el Cagalell, va arribar a tenir 25 hectàrees, pràcticament tot l’actual Raval, i fins a 20 metres de profunditat (25 metres de fang carregat de matèria orgànica apareixen avui en les excavacions de la zona). Altres de similars es trobarien en l’actual Poblenou (Can Ricart) i La Pau.

Que segles després tant Besòs com Llobregat continuessin envoltant Montjuïc explica molt bé que el gran poblat ibèric de Barkeno, del qual només se n’han trobat traces, tot i que això sí, ceràmica importada i sitges d’una mida comparable només amb les d’Empúries, es podria instal·lar com un centre comercial a la muntanya, dominant un ancoratge o port fluvial al Llobregat, raona Carme Miró. Entorn del carrer de la Foneria, al barri (per descomptat) del Port. I com a hipòtesi, plantegen Miró i Riera, pot ser que aquest braç del Llobregat quedés taponat pels sediments explica que els romans, segurament després d’haver ocupat Barkeno durant l’època republicana, van decidir fundar en temps d’August una altra ciutat de nova planta, Bárcino, a l’altre costat de la muntanya.