Els Indiana Jones de l'art funerari

Andrés Paredes Úbeda, ‘APU’ al món virtual, és un apassionat de Barcelona i de la fotografia. Va començar caçant Hermes per la ciutat, n’hi ha un munt (només a la plaça de Catalunya es poden veure 47 representacions de la deïtat grega), i ha acabat sent un expert en cementiris. Montse Oliva Andrés viu per i per a l’art, a això es dedica, i també ha acabat passejant pels cementiris de Barcelona. Es van conèixer a través de les xarxes i ara junts defensen l’art funerari. I és que "l’art funerari enganxa", afirmen a l’uníson. Té els seus avantatges: el coneix poca gent, està realitzat per les mateixes firmes que un troba als museus i a sobre es pot contemplar gratuïtament. Hi ha alguna cosa més: l’art funerari els desperta el seu instint explorador, a l’estil Indiana Jones.

N’hi ha prou amb acompanyar-los per comprovar-ho. La cita és alcementiri d’Horta, el més petit de la ciutat. Es disputa el títol amb el de Sarrià, però el primer té menys extensió i menys sepultures. Malgrat que el segon té més gràcia, amb permís dels dos rastrejadors, ja que es pot creuar com el famós cementiri Brompton de Londres pel qual fan drecera els seguidors del Chelsea, en respectuós silenci, això sí, per arribar a Stamford Bridge els dies de partit. A Sarrià els que escurcen camí són els alumnes de les escoles de la zona. El que no està tan clar és que ho facin amb la boca tancada. Doncs això, amb Paredes i Oliva al cementiri d’Horta, el que els agrada és apartar els matolls per trobar firmes o inscripcions i esquivar plantes de generació espontània que apareixen on no toca i dificulten la visió o l’entrada als mausoleus. També enfilar-se a les escales per aconseguir el millor angle fotogràfic i treure’s teranyines de sobre.

"S’ha de documentar tot, perquè el patrimoni es deteriora i, a més, hi ha robatoris, així que és important tenir-ho fotografiat". Ho explica Paredes davant el mausoleu de la família Marcet. Els mateixos que van manar construir el palau Marcet del passeig de Gràcia, ara local del cine Comedia, i el palau Marcet d’Horta, al terreny on en l’actualitat s’aixequen els Salesians. El panteó té la firmad’Enric Sagnier, l’arquitecte més valorat per la burgesia catalana de finals del XIX i principis del XX, i li falten les làpides. "No crec que es tracti d’un robatori, segurament es van trencar al buidar les tombes i ningú no els va donar el valor que es mereixien", apunta Oliva. Les làpides en qüestió tenien esculpides corones de sempreviva, una de les moltes plantes que apareixen en la simbologia dels sepulcres d’Horta. Allà hi ha també la passiflora, la rosella, la fulla de palma i les roses, a més d’un nombrós nombre d’animals com el mussol, el gos, la rata i el llangardaix.

A coll per no pagar impostos

Notícies relacionades

Una carrera solidària per a famílies i gossos

El cotxe que multa vehicles en carrils bus comença a sancionar avui

Paredes i Oliva es coneixen el cementiri pam a pam, tant que donen xerrades sobre la seva història i art i hi organitzen visites guiades, ja que, o per petit o per llunyà, el cementiri no entra en les rutes oficials de cementiris de Barcelona. I d’art i història en té molta, i d’enterrats il·lustres, també, com els ja citats Marcet, els Marsans, de la banca homònima, o el que va ser president del Barça Francesc Miró Sans. No en va Horta va ser lloc d’estiueig de la burgesia de l’Eixample. Alguns d’aquests prohoms van aconseguir fins i tot donar nom a una via, com el carrer Consorts Sans Bernet: un homenatge a Francesc Sans i Magdalena Bernet per la seva tasca caritativa i la tomba dels quals té una escultura amb firma de renom: Enric Clarasó.

"És una pena que la nostra cultura tingui un tabú entorn de l’art funerari. Hi ha països on als cementiris s’hi passeja, s’hi llegeix, s’hi descansa, s’hi menja...", afirma Oliva. "I és una pena que els joves del barri no sàpiguen que existeix aquest cementiri", lamenta Paredes. Un espai amb més de 150 anys d’història i que, per la seva situació, a la faldilla de Collserola, es va salvar de desaparèixer sota la pressió urbanística, com va passar amb els de Sant Martí i el de Gràcia. I un cementiri on durant anys els morts arribaven a coll per no pagar l’impost de mercaderies de la duana de la carretera de Cerdanyola.