La vida a l''Aquarius'

La història recent de l’‘Aquarius’ és de sobres coneguda. De com les oenagés Metges Sense Fronteres (MSF) i SOS Mediterranée, que operen aquest simbòlic vaixell, van haver de recórrer 700 milles per arribar al port de València després que tant les autoritats d’Itàlia  com les de Malta rebutgessin els 630 migrants que transportaven. Però aquest vaixell ha tingut una llarga vida abans de sortir a les portades de mig món. Amb els seus 77 metres d’eslora, va ser construït el 1977 pel govern alemany perquè fes tasques de guardacostes a l’Atlàntic Nord. Va rebre el nom de 'Meerkatze'. El seu casc era negre, amb els colors de la bandera germànica al lateral. Va tenir aquesta funció fins al 2008. Passats alguns mesos va iniciar un periple de set anys dedicats a la investigació científica. Va passar a dir-se ‘Aquarius’. El febrer del 2016, MDF i SOS Mediterranée es van associar per fer servir el vaixell en el rescat de migrants a les costes de Líbia. La infermera i activista de SOS Mediterranée Marie Rajablat ha documentat la vida a bord a través del llibre ‘Los náufragos del infierno’. Un relat entre l’esgarrifança i l’esperança que està a punt per tornar a començar: l’'Aquarius' ja va camí de Líbia.  

Al vaixell, quan és operatiu, hi solen treballar alhora gairebé 30 persones: 11 tripulants, 10 rescatadors de SOS Mediterranée i un equip de set o vuit membres de MSF. Tots, coordinats a la perfecció i entrenats per suplir-se quan sigui necessari. La zona d’influència de l’‘Aquarius’ sol ser la costa de Trípoli (Líbia). Dona voltes d’est a oest a la recerca d’embarcacions. Els avisos d’emergència arriben a través del fax i porten la firma del Centre de Coordinació de Recerques i Rescats al Mar, amb seu a Roma.

Són allà, atordits

L’experiència els diu que les llanxes pneumàtiques transporten entre 120 i 200 persones, i els vaixells de fusta, entre 150 i 1.000. "Així que arribem a la zona, tots es tensen com un arc", explica l’activista. Fins que els troben. "A poc a poc els rostres van apareixent; després, les mirades incrèdules, sorpreses, atordides". L’‘Aquarius’ comença a maniobrar per situar-se ni molt a prop ni molt lluny, buscant el millor lloc perquè l’embarcament de persones sigui el més ràpid i segur possible. Mentre es posiciona, si és de nit, mantenen els migrants a la vista amb una potent llum.

En el primer contacte verbal des de les barques pneumàtiques de rescat de l’‘Aquarius’ se sol repetir-se una mateixa frase: "No tingueu por, no som policies". La repeteixen, relata Rajablat, en francès, àrab, anglès i en altres idiomes parlats en països de l’oest de l’Àfrica. El transbord de persones es fa amb rapidesa, tot i que aquells minuts semblen hores per als activistes que proven de no deixar-se ningú pel camí, en un entorn hostil, fosc i canviant. Sobre la coberta esperen les caixes amb els equips de supervivència. I una vegada tots estan fora de perill –traslladen primer les dones i els nens–, fan una avaluació de les urgències mèdiques.

Els rescats poden ser també de dia, amb la climatologia de cara. Però això no vol dir que resulti senzill. Aquest relat de l’activista de SOS Mediterranée demostra fins a quin punt aquesta tasca és imprevisible i complicada. Van albirar una embarcació que estava en males condicions. Al seu interior va esclatar el nerviosisme i van començar a llançar-se al mar. Sense saber nedar. "Per tot arreu hi havia homes a l’aigua que cridaven i s’agitaven. Uns 60 aproximadament. Habitualment el repartiment de salvavides es fa amb calma, sense gestos bruscos. Però aquell dia la necessitat va imposar la seva llei i va caldre llançar a l’aigua tot el que flotava perquè poguessin agafar-s’hi. Afortunadament, tots van ser rescatats". Unes hores abans, però, 90 persones havien desaparegut al mar en una embarcació similar que no van poder trobar malgrat l’avís rebut. El primer any de funcionament, l’‘Aquarius’ va rescatar un total de 36 cadàvers. "Tots els cossos jeien al fons de les basses pneumàtiques. Havien mort per asfíxia a causa de les emanacions del fuel o per ingesta d’una barreja de fuel i aigua de mar".

Aquest tipus d’intervencions deixa una profunda empremta en els activistes. Mathias, coordinador de l’equip de rescats, parlava així de la recuperació de 22 éssers humans sense vida al mar: "Durant setmanes no només no podia parlar, sinó que també tenia aquesta olor de cossos en putrefacció impregnada en mi, nit i dia..., un malson". Aquestes emocions, no obstant, s’esvaeixen quan els sorprèn una altra emergència. Stéphane, un dels rescatadors, explica de quina manera es buida la seva ment quan han d’entrar en acció. "Ens fixem en un sol objectiu: localitzar els que ja no es mouen o que no criden, perquè els que es mouen o criden encara tenen energies."

Una vegada a bord, el trànsit cap al port (abans italià, ara ja es veurà) solia ser calmat. Explica Rajablat que aquests viatges "sempre transcorren en pau, sovint amb un moment de joia cap al tard, quan els rescatats canten i ballen a mode d’oració". Escenes emocionants. Però també n’hi ha de dramàtiques. Com el dia que dos noies es van posar a cridar perquè van reconèixer dos homes que les havien violat a les presons en les quals van estar tancades. Ells, explica l’activista, no ho van negar. Van al·legar que els havien obligat els carcellers. 

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

A bord han tingut David, professor d’anglès de Nigèria que se’n va anar a treballar Trípoli, on va ser segrestat, engarjolat i colpejat. A Souleyman, senegalès de 19 anys, li van assassinar el pare  davant seu quan ell era un nen. El seu germà el van raptar per convertir-lo en soldat quan tenia 12 anys. Mai el van tornar a veure. Ni a tants d’altres.

L’'Aquarius' ja va camí de Líbia per tornar a començar. No sap on podrà desembarcar els supervivents del mar, però sí que és conscient del que li cau a sobre. Els nàufrags de l’infern.