'Hiroshima, mon amour'

A diferència del pintor, el novel·lista i el cineasta, que poden ambientar la seva obra en l’època que els plagui, el periodista i el fotògraf es veuen beneïdament condemnats a apanyar-se amb els temps que els ha tocat viure. En el cas de Shomei Tomatsu (1930-2012), la seva comesa, duta a terme brillantment, va consistir a il·lustrar més de cinc dècades de vida al Japó, des de la postguerra i l’ocupació nord-americana fins als inicis del segle XXI. Jo ho he descobert gràcies a l’exposició que li dedica la Fundació Mapfre, tot i que m’encantaria dir que ho admirava des de feia anys. L’admiració, de fet, només va arribar després d’abandonar la mostra i submergir-se en el catàleg tot just arribar a casa.

També m’agradaria trobar fotògrafs similars a Tomatsu, però no se me n’ocorre cap. La seva particular malenconia, en qualsevol cas, em recorda més aviat al dibuixant de còmics Yoshihiro Tatsumi (1935-2015), autor molt apreciat a Occident pels seus valors literaris, però no tant al seu Japó natal, on va viure de qualsevol manera durant gairebé tota la seva vida i mai va poder competir –tampoc no crec que ho pretengués– amb els supervendes del manga. Qui vulgui aprofundir en la seva peripècia vital i la del seu país, pot recórrer al seu llibre més ambiciós, 'Una vida errante’, editat en dos volums pels indies d’Astiberri.

Horror oblic

La postguerra de Tomatsu és un horror oblic que eludeix l’obvietat i l’autocompassió. L’artista en té bastant amb ferits i mutilats de mirada encara atònita. O amb una ampolla deformada de manera inversemblant per l’onada expansiva de la bomba atòmica que va caure sobre Nagasaki. Conscient que la vida segueix, la postguerra de Tomatsu consisteix també en supervivents que travessen carrers i trepitgen voreres, i en els tuguris nocturns, i en les prostitutes més o menys sinistres que no ignoren això del mort al clot i el viu a la pasta.

Les fotos de l’ocupació americana no mostren un poble humiliat, sinó uns ocupants que miren a càmera amb cara de no saber on posar-se ni què pinten allà. Sobretot, els marins negres que observen els nipons amb la mateixa expressió d’estupor amb què aquests els contemplen a ells.

Les primeres mostres de rebel·lia juvenil als anys 60 ofereixen l’oportunitat a Matsumi de retratar aldarulls que, en alguns casos, esdevenen escenes pràcticament abstractes. Als 80 s’interessa pels efectes de la contaminació a determinats racons del país i dona origen a les imatges de residus acumulats a la sorra negra de les platges de la prefectura de Chiba. A part d’unes fotos fetes a l’Afganistan a començaments dels 60, tot el que figura a la mostra és 100% japonès. Hi domina el blanc i negre, que l’autor associa a l’ocupació nord-americana, i les fotos en color, que ell relacionava amb el seu descobriment el 1969 d’Okinawa, on va passar els seus últims anys, resulten clarament més optimistes.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Per motius personals —un és com és–, el material en blanc i negre m’arriba molt més profund, especialment en alguns retrats femenins, com el de l’actriu Eiko Oshima, un primeríssim pla en el qual no queda clar si la dona està patint, gaudint sexualment o a punt de quedar-se adormida, o el d’una prostituta que fuma llançant una mirada desafiadora a l’objectiu, com si li volgués preguntar al fotògraf per què s’immisceix en la seva vida.

Seguint un estrany costum que tinc en les exposicions i que consisteix a cantussejar mentalment la primera cançó que em passa pel cap a l’entrar a la sala, aquesta vegada em va tocar 'Hiroshima, mon amour', d’Ultravox, una mostra de malenconia electrònica admirable que esqueia molt bé a les fotos en blanc i negre del senyor Tomatsu. A les fotos en color, no tant, però en aquestes circumstàncies el coco mai no em dona per a més d’una cançó.