Les maneres de viure d¿un "cavaller de companyia"

Per poc que el passejant pari atenció, observarà que els fanals i els semàfors barcelonins despleguen una gran varietat de cartells casolans: senyores de fer feines per hores, mudances econòmiques, les classes de repàs, el que et pinta el pis, el gos extraviat, roba de segona mà impecable, la que va perdre la motxilla amb la vida a dins, el cangur de gent gran o el que col·lecciona cotxes 'vintage' de Scalextric. Doncs bé, d’un temps ençà, uns quatre mesos per ser precisos, s’ha sumat a la panòplia un nou rètol amb un oferiment peculiar. Diu així: "Cavaller de companyia ofereix els seus serveis a senyores solvents". Un número de mòbil convida a telefonar.

Servidora va veure un dels anuncis al Portal de l’Àngel, a l’altura del termòmetre de l’òptica. El vaig arrencar, i va romandre congelat als llimbs de la bossa fins que em vaig animar a trucar. ¿S’atreviria el remitent a donar la cara? Sense esmentar, a més, que un dels riscos habituals de rastrejar el carrer per explicar-lo és la possibilitat de rebre una invitació a desplaçar-se a llocs molt diversos: a passeig, a fregir espàrrecs, a fer punyetes o al poble a robar gallines.

Però, no: en aquesta ocasió, el cavaller de companyia s’espera puntualíssim a l’hora i al lloc convinguts, la camisa impecable, amb una planxada de 10. Sorprèn, però, trobar-se amb un home molt normal, semblant al company d’oficina o al veí del cinquè, sense l’esplendor física del noi Martini, per dir-ho clar. Tot i que amable i educat, un home d’allò més normal. Però centrem-nos, que les millors històries estan fetes de gent corrent.

Tot just asseure’s a la taula d’una cafeteria, Armando, que així s’anomena el senyor de l’anunci, aclareix que ell no és un gigoló. O sigui, aquí no hi ha sexe. Ja sol advertir-ho a les clientes en la cita prèvia per telèfon: d’intercanvi carnal, 'rien de rien'. ¿N’hi demanen? Esclar, sobretot les més veteranes, dones de 70 cap amunt. "Tot i que estic solter i sense fills, tinc una vida privada que vull protegir".

Des que va començar a enganxar cartells als barris on se suposa que abunden els calers –el centre, l’Eixample alt, Sarrià, Sant Gervasi–, el negoci va bé, no per tirar coets, però sí molt millor amb aquests papers que quan s’anunciava a les pàgines de contactes dels diaris, aquest inclòs. Amb el nou mètode, li surt una mitjana de dos serveis setmanals. ¿I què li demanen? Doncs, companyia: sortir a prendre alguna cosa, a sopar i, sobretot, actuar de parella en aniversaris, comunions, reunions diverses i casaments ("tracta’m tota l’estona com si fóssim nòvios"). Amb aquesta finalitat, Armando, de 46 anys, guarda a l’armari de la roba un vestit negre de ratlla diplomàtica.

En una ocasió, relata, una senyora el va contractar perquè l’acompanyés al cinema, es va posar a plorar i li va demanar que l’abracés, perquè ningú l’estimava. "Hi ha molta més solitud de la que arribaries a imaginar mai –confessa–; i mira que et dic, no estaria malament que la Seguretat Social prescrigués serveis com el meu". Formen la seva clientela dones a partir dels 55: solteres, separades, divorciades. Moltes vídues.

Per fer que el negoci rodi, Armando s’enfunda els pantalons de xandall cada matí i una samarreta d’algun grup de metal (és fan d’Iron Maiden), surt del seu pis al Clot, on viu amb la seva mare, agafa el metro i enfila cap a la zona triada per empaperar-la de rètols. Al cap i a la fi, les cançons de heavy, les velles lletres del barri, són plenes d’‘escalde’ i ‘trinchera’, (en referència a un disc de Rosendo), de petits aforismes per a l’exercici de la supervivència. Com cantaven els de Leño, "vaig aprenent l’ofici, oblidant el futur,  em queixo només de vici, maneres de viure".

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Es gasta 20 euros a la setmana en fotocòpies. "Mira, jo no faig mal a ningú; ni robo ni mato ni enganyo. Només em busco la vida amb la veritat al davant". Reconeix, però, que des que van començar a sortir per la tele informacions sobre l’estafador de l’amor, han descendit les trucades perquè la gent desconfia de quedar amb un desconegut. "El paio aquest", li diu.

Prefereix passar de puntetes sobre les brometes telefòniques i els insults. Armando està curat d’espants, té la cuirassa de qui ja ha esgotat l’atur després d’haver treballat en bustiades, de mosso en un magatzem de fustes i al Clínic, en una carnisseria i de peó en la construcció durant nou anys. Per això, cada matí, ben d’hora, agafa el plec de fotocòpies i surt a la vida. "Posa-hi coratge i el blindatge d’un submarí", cantava Rosendo.