04 d’abr 2020

Anar al contingut

barcelonejant

Sant Antoni, primera botiga de 'souvenirs', ¡ai!

A un mes de l'obertura del mercat, arriba a Borrell el primer establiment d'imitacions de trencadís, xancletes i samarretes de Mickey

Carles Cols

Sant Antoni, primera botiga de 'souvenirs', ¡ai!

RICARD FADRIQUE

És la xafarderia del dia a Sant Antoni. Quan falta poc més d’un mes perquè s’inaguri el nou mercat, ha obert les portes la primera botiga de souvenirs del barri. Petita, sí, però té tot el que se li suposa abans d’anar a visitar-la: samarretes mil vegades vistes, d’altres de mal gust, xancletes, imants per a la nevera i, és clar, perquè això és Barcelona, recreacions del típic trencadís gaudinià, que va ser per al modernisme el mateix que els canelons per a la cuina autòctona: aprofitar les sobres.

La resposta a la pregunta que segur que es fa el lector és sí. Efectivament, a l’entorn immediat del mercat no hi havia fins avui cap botiga de souvenirs. Hi havia, i hi ha, més gastrobars que cap altre ecosistema veïnal de la ciutat. Havien tornat des de ja fa alguns mesos les immobiliàries, amb els seus hilarants anuncis a l’aparador. Però botigues de souvenirs, asseguren els rastrejadors de Fem Sant Antoni, infal·libles, no n’hi havia cap. Vaja, una gran sorpresa, sí, però també un bioindicador.

Això ja va succeir als voltants de la Sagrada Família quan encara es pagava en pessetes. Després, com una mena de caulerpa taxifolia comercial (ja ho saben, la famosa alga assassina que es va escapar d’un aquari de Montercarlo quan encara es pagava en francs i des d’aleshores regna als fons marins mediterranis), les botigues de souvenirs van colonitzar aviat altres hàbitats.

Els comerços de records turístics han heretat, en ocasions, locals icònics, no necessàriament per la seva arquitectura, sinó per allò que venien. Per tornar-ne a plorar un, una vegada més –snif-snif–, serveix perfectament el sepeli fa ara un any de Jocs Mallart, del carrer de Jaume I, una botiga irreemplaçable.

El turista d’Osborne

El cas és que les botigues de souvenirs ja formen tant part del paisatge de la ciutat que sorprèn que a Sant Antoni no en tinguessin cap. Temptations, l’han batejat els seus propietaris, molt amables, tot i que una mica entossudits perquè m’emprovés una samarreta de Mickey, cosa que potser és un senyal a desxifrar, perquè la recent lectura d’El turista desnudo, de Lawrence Osborne, proporciona a qualsevol que visqui en un destí d’ineludible visita una perspectiva nova i aterridora. Osborne explica (per cert, el títol, això de nu, és literal) dues coses a tenir en compte: la primera és que «la paròdia és molt més potent que la realitat», i de més paròdic que les botigues de souvenirs poca cosa queda; i segon, que quan un lloc adquireix l’estatus de destinació llaminera tendeix a una mena de foto fixa, perquè el visitant hi trobi tot allò que suposa que hi trobarà. «El mite del turisme es construeix al voltant de llocs que semblen immutables: Disneyland, per exemple, no canvia gaire», diu Osborne. El que hem dit. La samarreta era potser un senyal.

L’obertura de Temptations, per recapitular, és un bioindicador que la tesi que el mercat de Sant Antoni és la Sagrada Família laica de l’Esquerra de l’Eixample no va gens desencaminada, tot i que amb una diferència important. La Sagrada Família és prioritàriament un lloc de pas de turistes. Sant Antoni ho és també de públic local, és un barri de moda, culinari i, ¡glups!, immobiliàriament de moda. Aquesta suma no es dona als voltants del temple de Gaudí.

Conat de desnonament

El compte enrere per a l’obertura del mercat resulta a aquesta altures més que evident. No només perquè Sant Antoni ja té la seva primera mostra comercial de musclo zebrat, sinó perquè la pressió sobre els veïns poc ad hoc creix a passos agegantats. A dues porteries de Temptations (carrer Borrell, 63) hi va tenir lloc ahir  un conat de desnonament en una d’aquelles finques adquirides per un fons d’inversió, a Borrell 59, que ja va visitar el gener passat aquestes pàgines amb una veïna molt amoïnada, la Rosa, però aquesta vegada els preocupats eren un grup d’okupes que han confraternitzat tant amb la resta de veïns de la finca que, un cop arribat el moment, s’han mobilitzat i han impedit que els en facin fora.
Sant Antoni es troba en aquest punt en què el millor que es pot arribar a esperar és que les coses no vagin a pitjor.