Anar al contingut

BARCELONEJANT

'Els altres catalans aC'

El Museu d'Arqueologia de Catalunya es bolca per ressuscitar els nostres rebesavis ibers

Carles Cols

zentauroepp41860333 barcelona 31 01 2018 barcelona barceloneando el tesoro de t180201121255

RICARD CUGAT

El Museu d’Arqueologia de Catalunya s’ha posat de part. Una feliç notícia, perquè la taxa de fecunditat cultural, es miri com es miri, sempre és baixa. És un infantament insòlit, ja que ha requerit la participació de mitja dotzena llarga de llevadores, tots ells periodistes i escriptors. La idea va ser de Josep Manuel Rueda, director del museu, entestat a ressuscitar els pobres ibers, la primera civilització de per aquí, que no va sobreviure a les dues grans guerres mundials de l’antiguitat, les púniques, entre Cartago i Roma. Als llibres de text escolars del franquisme, dels ibers s’incloïa, ineludiblement, com no podia ser d’una altra manera, una semblança de Viriat, l’Astèrix espanyol, i també una foto de la Dama d’Elx, escultura sospitosament hel·lènica, però gairebé res més. La resta del que aquella civilització va ser és avui com la boira de Silent Hill. Puré de pèsols.

Viriat i la 'Dama d'Elx', a això es va reduir el que havia de saber un nen a l'escola sobre els ibers

Total, que Rueda va tenir una idea més boja que la d’Aníbal amb el seu Circ Raluy dels Alps. Va recórrer a la seva llista de sospitosos habituals, escriptors i periodistes que de tant en tant recalen al seu museu, i va assignar a cada un el que vindria a ser una vegueria ibera avant la lettre, és a dir, una unitat territorial més o menys homogènia d’aquell primer poble amb escriptura pròpia de la història indígena d’aquesta cantonada de la Península, és a dir, gent com els laietans, els ausetans, els ceretans, els indigets, els ilergets, els cossetans, els ilercavons…

D’un en un, Rueda va contactar amb els malalts d’arqueologia de la seva agenda de telèfons perquè hi anessin, veiessin i, arribat el cas, vencessin, gent com Julià Guillamon, Daniel Romaní, Anna Sáez, José Ángel Montañés, Ignacio Orovio i, és clar, el julivert de totes les salses en ocasions així, Jacinto Antón, que assegura que va desembeinar la gladius romana que, perquè mai se sap, guarda a casa i se la va emportar al jaciment d’Ullastret, el súmmum dels poblats ibers, ni que sigui pels fantàstics cranis perforats amb un clau que allà es van descobrir en una excavació.

El dia de l’ensurt

Això de la gladius té el seu què, perquè aquesta espasa curta de la legió romana només era una còpia millorada de la molt ibera falcata, que ben empunyada segava vides com espigues de blat. Al MAC en tenen un parell a les vitrines, de cara al públic. Diuen que la primera vegada que els romans se les van veure amb els ibers es van endur una gran sorpresa, tan grossa, que van posar els seus ferrers a treballar per reforçar els escuts, no fos cas que a la segona els tornés a passar el mateix que a la primera, que rebessin la seva pròpia medicina d’ira i foc, segons la coneguda recepta de Màxim Dècim Meridi.
  

Dues mil·lenàries falcates, la temible espasa dels ibers. / RICARD CUGAT

  La qüestió, per no perdre el fil, és que el part practicat al Museu d’Arqueologia és el d’una inusual col·lecció de guies sobre el passat iber de Catalunya, una mica, segons com es miri, una versió aC d’Els altres catalans de Paco Candel, corregida i augmentada, perquè d’aquells rebesavis dels que estan llegint aquestes línies no se’n recorda per aquí gairebé ningú. D’acord, eren peluts, com va deixar escrit per a la posteritat Aristòfanes, i menjaven conill, una cosa raríssima en l’antiguitat, però com a avantpassats que són no es mereixen un oblit tan persistent.
   

Com a urbanistes eren gent singular. Allà on veien un turó defensable, hi fundaven una vila

 La iniciativa de Rueda és modesta pressupostàriament, però al mateix temps també és ambiciosa. Recorda la legió de curiosos pel passat que segur que a prop de casa seva tenen un jaciment iber, perquè van créixer com xampinyons, i alguns són emocionants de visitar. Aquest era un poble que allà on veia un turó fàcil de defensar fundava una vila, i en una orografia com la catalana ve de gust imaginar-se aquelles nits d’abans de l’arribada dels romans, en què des d’un poblat s’albirava la llum de les fogueres del següent enclavament.

El debat enverinat

Des de Puig Castellar fins a Santa Coloma de Gramenet s’entreveien els ibers de Ca n’Oliver, a Cerdanyola, i també els laietans de Montjuïc. La cadena unia, arribat el cas, Ullastret, al Baix Empordà, amb la Moleta del Remei, al Montsià.

Aquell passat autòcton, sorprenentment, ara és vorejat perquè ve més de gust realçar altres etapes de la història local que serveixen per brunyir el present polític. Només s’ha de veure, com a exemple, l’enverinat debat sobre si referir-se a la Corona d’Aragó com la Corona Catalanoaragonesa és més que una llicència lingüística, una discussió absurda per als que (que n’hi ha) sostenen que l’arrelat caràcter menjacapellans, llibertari i republicà de Barcelona és una conseqüència directa que en aquesta ciutat gairebé mai ha residit un rei de forma permanent. Potser és una ciutat més ibera del que sembla. 

0 Comentaris
cargando