Anar al contingut

EL PANDEMÒNIUM IMMOBILIARI

Es ven pis amb avi de 78 anys

La selva immobiliària ja exhibeix l'edat dels arrendataris en els pisos que es venen amb inquilins de renda antiga

Carles Cols

Es ven pis amb avi de 78 anys

JORDI COTRINA

La despietada Glengarry Glen Ross, pel·lícula que el 1992 va tractar de retratar el despietat món de les agències immobiliàries, potser no s’ha reestrenat des d’aleshores a Barcelona perquè el seu guió, obra ni més ni menys que de David Mamet, semblaria ensucrat avui en aquesta ciutat. Aquí tenim un perquè. Una agència del barri de Gràcia ofereix aquests dies el que en l’argot d’aquesta professió es considera un pis amb bitxo, és a dir, un apartament en què viu algú en règim de lloguer. Fins aquí, res de nou sota el sol. Són pisos per a inversors. L’especial d’aquest cas, i això ja no és tan comú a peu de carrer (internet és un altre món, l’inframon), és que l’anunci inclou l’edat de l’inquilí. 78 anys. És un home. Només li falta a l’anunci afegir les últimes xifres estadístiques d’esperança de vida de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). La mitjana, per als homes, és de 80,4 anys. ­¿Volen saber més d’aquest cas? Segueixin llegint. Inversors, absteniu-­vos-en.
    

La despietada trama de 'Glengarry Glen Ross' és una ensucrada ficció immobiliària comparada amb Barcelona

El pis té un preu atractiu. Són 169.000 euros per 53 metres quadrats. «Finca règia», diu l’anunci. Alerta. Això també és argot immobiliari. Si digués «ideal parelles», voldria dir que és un cinquè sense ascensor, és a dir, per a joves amb vigoroses cuixes. Règia és simplement un eufemisme per no dir vella. Així és. La finca és de l’any 1900. El més destacat, no obstant, està al final, i en majúscules, que, com se sap, quan s’utilitzen a les xarxes socials significa que és una cosa que es diu a crits. «Es ven amb llogater de 78 anys amb renda antiga de 350 euros mensuals». A això no s’hi atrevien ni Al Pacino i Jack Lemmon a Glengarry Glen Ross.

«LES DONES VIUEN MÉS»

Podria ser pitjor. I ho és. Una visita com a potencial comprador a les oficines de l’agència ho confirma. La noia que atén, per desconeixement o per vendre ja, es confon i li afegeix set anys a l’arrendatari. Això no és, no obstant, el pitjor. «Tenim un altre pis similar a Tordera amb Bailèn, també a Gràcia. És més barat. El que passa és que en aquest hi viu una dona i, en confiança, ja sap vostè que les dones viuen més anys». És veritat. Segons l’Idescat, 85,9 anys de mitjana.
    

Dennis, tal qual lo troben els inversors que visiten el pis / JORDI COTRINA

A risc de trobar-se amb un malcarat com Carl Fredricksen, el protagonista d’Up (una altra víctima, per cert, del pandemònium immobiliari), l’indispensable arribats a aquest punt era anar a conèixer aquest arrendatari l’edat del qual s’exhibeix impúdicament en un cartell d’aparador, com una gran oferta. És el de la fotografia. No posa cap problema a deixar-se retratar com un element més de la vivenda, assegut a la seva butaca de lectura, sobre un fantàstic terra de rajoles hidràuliques. És un tipus entranyable. Això l’anunci no ho diu, és clar. Es diu Dennis Johnston i, quines sorpreses et dona la vida, és de Nova York. Al barri alguns el coneixen com Toni, la qual cosa té una raó de ser, que després s’expli­carà.
    

Als 70 era taxista a la seva ciutat. N’hi ha prou de veure’l per saber que llavors era l’antítesi del Travis Bickle a qui donava vida Robert De Niro. Mentre feia el taxi, estudiava literatura anglesa i, acabada la carrera, va voler conèixer Europa, una espècie de viatge iniciàtic molt comú en el món anglosaxó. Va viatjar en vaixell fins a Tànger, va saltar a Espanya i, després, va pujar en bus a Algesires per passar quatre dies a Barcelona. Aquí segueix.

    

El cartell en qüestió, sense Dennis a les fotos

El tema de realitzar un breu apunt biogràfic de Dennis és, evidentment, per subratllar la fredor d’anuncis com aquest. Ell està en aquest piset del carrer del Penedès des del 1981. Per això paga una renda antiga. Tal com està la selva immobiliària, 350 euros semblarà molt poc, però a l’edat mitjana, és a dir, una època que se suposa fosca i poc atractiva per anar-hi a viure si els viatges en el temps fossin possibles, els pagesos abonaven a l’Església i al senyor feudal el conegut delme, o sigui, una desena part dels ingressos. A Barcelona, el preu mitjà del lloguer (872 euros mensuals) està per sobre del salari mitjà (735 ­euros).

PROFESSOR D’ANGLÈS

Dennis Johnston ha cotitzat durant més de 30 anys a Espanya. Era, per descomptat, professor d’anglès. En la dècada dels 70, quan va arribar, florien per les cantonades les acadèmies d’anglès. Gairebé tant com les de mecanografia. No li va costar gaire trobar la seva primera feina malgrat la seva nul·la experiència com a professor. Aquella era una època de la ciutat en què el més llest es feia ric. Recorda que el propietari de l’acadèmia en què va començar a treballar era abans el noi que canviava les tovalloles en un bordell. O això li va dir un dia en un atac de confiança.
    

En l'edat mitjana es pagava el delme al senyor feudal, una desena part dels ingressos, un preu paradisíac comparat amb l'actualitat

L’anglès llavors era una raresa. Per això es va buscar un nom alternatiu. «Trucava a un restaurant per reservar taula, per exemple, i quan em demanava el nom, jo responia Dennis, però llavors arribava i descobria que havien anotat penis». Total, que va passar a ser Toni. Es van acabar les vergonyoses confusions.
    

És després d’aquesta presa de contacte biogràfica que, amb coratge suficient, toca preguntar-li què tal està de salut. ¿Colesterol? ¿Triglicèrids? La pròxima cosa serà anunciar que un arrendatari és diabètic o fumador. Una analítica mensual podria fer cotitzar a l’alça o a la baixa el preu del pis. Dennis es pren la idea rient. És més, reconeix que potser el pis no ha trobat comprador encara perquè, quan els inversors visiten la finca, ell està allà, fresc com una rosa, al sofà. Si es molestés a tossir o a dir ¡ai!, potser es tancaria per fi l’operació. Fa una setmana, el preu era de 179.000. Llavors estava refredat.

LA ‘GRACIÑA’ DELS QUE SE’N VAN

Val la pena puntualitzar que Dennis no es queixa de la seva situació. Venen el pis amb ell com a factor que desestabilitza a la baixa el preu, però amb la llei a la mà sap que no el poden fer fora. La gentrificació al galop la pateixen desenes dels seus veïns de barri cada mes, no ell. Aquesta és una de les zones de la ciutat on amb empenta pugen els preus, de venda i de lloguer . D’aquí poc potser fins i tot es començarà a parlar de la graciña, l’enyorança nostàlgica de la vida a la Vila de Gràcia.

   

La venda de pisos amb inquilí, com s’ha dit, no és un fenomen estrany. El més amarg és aquesta guinda que al mig del carrer s’exhibeixi l’edat de l’arrendatari, com si fossin un compte enrere. Però aquesta (i a les hemeroteques s’ha d’anar) pot ser una jugada que pot sortir molt malament. L’hi podrien preguntar, si no fos perquè ja es va morir, a André François Raffray, que quan tenia 47 anys va creure que feia el negoci de la seva vida quan li va comprar a terminis el pis a una dona de 90 anys, Jeanne Calment, veïna de la Costa Blava francesa. Li va oferir un sou mensual a canvi que, quan morís, ell heretés la propietat. De forma inesperada, Calment va aconseguir el títol mundial de la dona més vella del món. Va morir el 1997, amb 122 anys. De nena havia conegut Vincent van Gogh. Déu n’hi do. El més exemplaritzant del cas és que Raffray va morir dos anys abans i va ser la seva viuda la que va haver de seguir pagant-li el sou mensual.
  

 Llarga vida, doncs, a Dennis Johnston. Toni. 

0 Comentaris
cargando