Anar al contingut

els antecedents

La transformació de la Meridiana en un bulevard va suposar un fiasco veïnal

L'última reforma de l'avinguda es va completar el 1995 i els va semblar poca cosa als veïns que l'havia reivindicat

Carles Cols

La transformació de la Meridiana en un bulevard va suposar un fiasco veïnal

periodico

El 1993 es va prometre un futur feliç als veïns de la Meridiana. «Serà un bulevard», se’ls va dir. S’acceptava la seva reiterada queixa. No volien viure als vorals d’una autopista urbana, perquè ho era. Prometre un bulevard, com es va veure després, era com aquell maître que de la carta suggereix com a plat principal couilles de mouton al vi blanc, que no són res més que testicles de xai. Es van complir els terminis, sí, el 1995 estaven finalitzades les obres, però el plat servit va decebre més d’un.
    

Passats poc més de 20 anys, tornen les obres. Es van dedicar llavors a aquell projecte 3.000 milions de pessetes, que era molt a l’època, encara que avui en euros la xifra empetiteix, uns 18 milions d’euros al canvi.
    

La xifra a retenir, no obstant, és l’altra, aquells 20 o a vegades menys anys en què semblen caducar algunes de les grans inversions de la ciutat. ¿Per exemple? L’anell viari de Glòries, on mor o neix la Meridiana, segons com es miri, inaugurat el 1992, amb aquell aspecte futurista de còmic de Moebius, i que, passats a penes 10 anys de l’estrena, ja es debatia la conveniència d’enderrocar-lo i donar pas a un nou concepte. El seu pare, José Antonio Acebillo, abans arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, va argumentar que ja havia sigut amortitzat. Sic gloria transit mundi, li va faltar dir. Així passa la glòria del món, una frase per esculpir en marbre precisament allà, a la controvertida plaça de les Glòries.
    

La vida útil de la Meridiana ha sigut, almenys, una mica més llarga, de gairebé 25 anys. A l’anterior operació urbanística, la de 1993, se li ha de reconèixer, en qualsevol cas, la valentia inicial, perquè la Meridiana va ser durant molts anys una simple prolongació de l’autopista AP-7 dins de la trama urbana de la ciutat. Gairebé no hi havia passos de vianants entre Fabra i Puig i Aragó, tot això en una època en la qual, a més, encara no estaven construïdes les rondes de circumval·lació. És a dir, era tant sí com no la porta d’entrada nord de Barcelona.
    

El 1993 es va prometre als veïns un bulevard perquè les rondes ja eren operatives des dels Jocs Olímpics i es va interpretar que es podia ser agosarats en la reducció de carrils i en l’ampliació de voreres. Es va fer, efectivament, però amb més timidesa de la que desitjaven els residents a la zona. 

0 Comentaris
cargando