Gaudí sobre Maura: «Sembla que desprecii a tot el poble parlant amb mi en castellà»

En un moment, la conversa deriva cap a una qüestió interessant: què passa amb determinats catalans i mallorquins quan arriben als centres del poder a Madrid. Gaudí parla de dues figures monumentals: Francesc Pi i Margall i Antonio Maura. L’arquitecte català explica que tots dos, d’una manera o d’una altra, havien acabat sacrificant una part de la seva identitat per adaptar-se a l’ambient polític madrileny: «Els dos, arribats a Madrid s’han preocupat massa de voler ser fidels a la mentida que respiraven».

Quan parla de Maura l’entrevista adquireix un interès particular. El polític mallorquí representa una figura gairebé mítica dins la història política de l’illa. Tant és així que, cent anys després de la seva mort, el Govern escrivia en una nota: «Encarna els valors del caràcter mallorquí, configurat al llarg de segles d’una història singular. És considerat unànimement el gran estadista de la història contemporània d’Espanya. Enemics i adversaris ideològics coetanis reconeixien que la seva acció política estava exempta d’interessos particulars o ambicions de poder personal. Maura és l’exponent més notori, en l’àmbit nacional, d’una generació de mallorquins plena de figures eminents en els seus respectius camps».

Pocs mallorquins han tingut una projecció comparable dins la política espanyola. L’arquitecte explica en un moment que quan parlava en català amb Maura, aquest li responia en castellà, una decisió que no acaba d'entendre: «En Maura, que abeurant-se de l’esperit de la seva terra no hauria sentit la dolor de l’esterilitat de les seves energies, al parlar-li jo català respongué en castellà. Jo aixó no ho comprenc. És que’s pensava En Maura que’l català era una llengua inventada per mi, aposta per molestar-lo? Parlar català, per nosaltres, és un obligat homenatge que fem al nostre origen. I ell parlant castellà amb mi, essent mallorquí, sembla que desprecii a tot el poble que no té altre expressió que la llengua que jo li parlava i que era precisament la seva».

Per a Gaudí, la llengua és una herència viva que vincula cada individu amb una comunitat, una memòria i una manera d’entendre el món. Per això, quan observa que figures com Maura semblen allunyar-se de la seva llengua natural, no hi veu només un canvi d’hàbit, sinó el símptoma d’una desconnexió més profunda. Aquesta temptació, veure la llengua pròpia, la cultura o les arrels com un element secundari davant les exigències del poder, del mercat o de l’èxit professional, continua existint avui sota formes diferents. Més endavant, Gaudí insisteix en el fet que els pobles només poden aportar alguna cosa valuosa al món quan conserven la seva veu pròpia: «Quan En Maura no assistí a la Assamblea del dia 19, és que persisteix en la mateixa rigidesa castellana. Ben mirat, els cassos que acabem de citar, més que enemics de l’esperit català son víctimes de l’esperit foraster».

La vinculació amb Mallorca del geni català és intensa. Tant és així que en el seu retrat sobre l’arquitecte, Josep Pla explica que «l’evolució de la sensibilitat i de la mentalitat religiosa de l’arquitecte», refermada a través dels contactes amb el bisbe Joan Baptista Grau, «queda potser tancada a conseqüència de l’amistat que tingué, més tard, el 1904, amb el bisbe Pere Campins, quan aquest senyor li encarregà algunes obres de restauració de la catedral de la Ciutat de Mallorca».

Pla també escriu un article en castellà en la seva secció Calendario sin fechas a la revista Destino titulat En las espeluncas mallorquinas on traça la relació entre Gaudí i Mallorca: «En su reacción antirracionalista, don Antonio Gaudí se acercó a las espeluncas mallorquinas. Gran matemático, constructor excelso, lúcido investigador de las posibilidades constructivas, huyó, como gato escaldado, de las facilidades de la arquitectura neoclásica, fría, racional. Cuando uno visita las cuevas de Mallorca, la memoria de Gaudí es permanente. Imitó las protuberancias de los techos desprovistos de filtraciones calcáreas, la brutalidad grotesca de las estalactitas arcaicas, las curvas de las masas de las paredes mineralógicas, rezumantes de ácido úrico cósmico. Cuando trabajó para la iglesia, dio a sus formas, todavía, la verticalidad del gótico. Cuando trabajó para la burguesía, trató de meter a sus clientes en un permanente ambiente de espelunca y de cueva —los abrigó en el puro grotesco—».

L'arquitecte i escriptor japonès Tokutoshi Torii, un dels grans experts mundials en l'obra de Gaudí, explica que Mallorca va tenir una influència decisiva en la seva formació, perquè les coves d'Artà i del Drac, el Torrent de Pareis i el paisatge càrstic mallorquí van inspirar el que ell anomena l'estil «cueviforme abstracte», un dels trets més originals de l'obra gaudiniana, visible al Park Güell, la Casa Batlló o la Façana del Naixement de la Sagrada Família. A més, sosté que la restauració de la Seu de Mallorca va influir directament en la configuració definitiva de les naus de la Sagrada Família, mentre que la Llotja de Palma, amb les seves columnes helicoïdals, va anticipar algunes de les solucions estructurals que Gaudí desenvoluparia posteriorment. En síntesi, Torii defensa que una part essencial del llenguatge arquitectònic de Gaudí neix de la seva fascinació per la geologia, el gòtic i els grans monuments de Mallorca.

Per a Tokutoshi Torii, la relació de Gaudí amb Mallorca no va ser circumstancial, sinó profunda i sostinguda en el temps. L'arquitecte ja coneixia l'illa abans de la seva intervenció a la Seu gràcies a la seva vinculació amb l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, que va organitzar una expedició a Mallorca en la qual probablement va participar. Anys més tard, durant els treballs de restauració de la Catedral de Palma, Gaudí va visitar reiteradament les coves d'Artà i del Drach acompanyat del seu col·laborador Joan Rubió, convertint aquests espais naturals en un dels centres del seu interès intel·lectual i artístic.

La fascinació era tan coneguda entre el seu cercle més íntim que Eusebi Güell li va regalar un visor estereoscòpic amb una extensa col·lecció de fotografies en relleu de les coves mallorquines. Segons el testimoni de Joan Matamala, Gaudí passava llargues estones contemplant aquelles imatges, buscant-hi formes, textures i solucions que després reconeixeria en la seva pròpia arquitectura. Per a Torii, aquesta anècdota és reveladora perquè mostra que les coves no eren simplement una curiositat paisatgística per a Gaudí, sinó un autèntic laboratori natural del qual extreia inspiració per construir el seu particular llenguatge arquitectònic.

En la seva obra, Josep Pla també suggereix en diverses ocasions que una part de la universalitat de Gaudí està marcada per la seva experiència a Mallorca, sobretot perquè entén que una part de la Sagrada Família neix dins la foscor humida de les coves mallorquines. «Hi trobà tots els arguments per justificar el seu horror per l’arquitectura freda, racional, neoclàssica. En la seva arquitectura religiosa encara hi ha la verticalitat del gòtic. De prop, però, les seves línies apareixen cobertes d’escames», escriu en un altre article.

Notícies relacionades

Un català crearà el principal museu de la música d’Europa

Fiol, un segle emmarcant imatges i records

Abans que Gaudí arribi a Mallorca, Maura organitza el primer viatge d’Alfons XIII a Catalunya. Una de les aturades fou la Sagrada Família, on l’arquitecte explica al rei tots els detalls del projecte que considera la gran missió de la seva vida. Ho fa amb la passió habitual, però exclusivament en català. L’escena provoca una incomoditat insòlita entre els presents, segons s’explicà en cròniques posteriors. Gaudí actua amb absoluta naturalitat. No considera necessari canviar de llengua davant el poder ni sent la necessitat de traduir-se per fer-se entendre.

Pocs mesos després, comença la reforma de la Seu convidat pel bisbe Pere Joan Campins. L’encàrrec va molt més enllà d’una simple intervenció arquitectònica. Campins i Gaudí comparteixen la voluntat d’adaptar l’espai interior de la Catedral als nous corrents litúrgics que comencen a estendre’s per l’Església. Aquest moviment renovador, del qual el bisbe mallorquí és un dels principals impulsors, defensa una participació més activa dels fidels en les cerimònies, l’ús de la música i del cant coral, i també la incorporació de la llengua pròpia a la vida litúrgica. El geni que trobà en l’illa les formes que acabarien elevant-se cap al cel defensà sempre que la universalitat no és el premi que s’obté després de renunciar a les arrels, sinó precisament la recompensa que arriba quan s’és capaç de ser fidel a elles fins al final.