The Barcelonist, una pastilla per reconciliar-se amb Barcelona

A Barcelona se l’estima més o menys com ho cantava Janis Joplin, que amb la seva veu trencada i irrepetible es preguntava per què l’amor és com una bola i una cadena. Els motius del desamor comencen a ser una lletania periodística de sobres coneguda (els abusos immobiliaris, la droga que torna al Raval, la despersonalització comercial…). De res de tot això va aquesta excursió internauta que comença aquí. Això va de The Barcelonist, un compte d’Instagram que val la pena conèixer, gairebé prescriure com una recepta mèdica per enfortir l’autoestima, una feliç idea que cap al 2013 van tenir una parella de la ciutat, l’Elena i el Raúl. Avui tenen més de 68.800 seguidors. Aquesta xifra, encara que crida l’atenció, no és en realitat la que importa. La interessant és una altra, la de les 4.397 imatges que en quatre anys han compartit, un retrat lluminós i addictiu sobre el plaer de barcelonejar sense rumb. El viatge val la pena.

La cosa va néixer i va evolucionar fins avui més o menys així. El moment seminal de The Barcelonist va ser al carrer del Bisbe. Mal lloc en realitat per a un part d’aquestes característiques. Allà, l’Elena i el Raúl van fotografiar el falsíssim pont gòtic de la Casa dels Canonges, un pastitx arquitectònic que va deixar en herència a aquesta ciutat Joan Rubió. Al pobre, la vergonya d’aquell treball el va perseguir fins a la mort. Va ser objecte de mil mofes. Construït el 1928 (vaja, que hi ha gent més gran que el pont que encara es passeja pels carrers de la ciutat), aquell pont venecià ha acabat per ser una icona més de la ciutat, així que l’Elena i el Raúl van fer el que fan tants altres aficionats a la fotografia. El van retratar i van penjar la imatge inicialment a Twitter. En aquella xarxa social es va allotjar The Barcelonist el seu primer any de vida. Va emigrar a Instagram el 2014 quan ja tenia gairebé 3.000 seguidors. Va ser una decisió assenyada, vist amb perspectiva, ja que la xarxa dels trinos (així anomenen a Colòmbia els tuits) ha acabat per ser més infecciosa que la boca d’un Komodo, l’antítesi d’Instagram. Va ser a la nova llar on va passar l’inesperat. Ho expliquen.

378.000 imatges

«Cada dia intentàvem penjar una fotografia. Però, de sobte, un dia alguns usuaris van començar a enviar-nos les seves fotos i ens demanaven que les incloguéssim». Ho van fer, sempre una per una, dia a dia, triaant les imatges adequades com qui decideix al mercat quin meló sortirà dolç. S’ha de tenir mà per fer-ho. És inqüestionable que van saber triar amb encert. The Barcelonist és avui una legió de 700 voluntaris. El fons fotogràfic que acumulen l’Elena i el Raúl és d’unes 378.000 imatges, de les quals, això sí, només són visitables les 4.397 citades, una xifra que va creixent pas a pas.

La mirada conjunta de totes aquestes imatges, per tornar a l’origen d’aquest relat, és el que reconcilia el barceloní desencantat amb la seva ciutat, aquells, que també som legió, que es donen el condol pel tancament de botigues entranyables i, el que és pitjor, sostenen que cada vegada és més fàcil practicar als carrers més turistificats d’aquesta cantonada del Mediterrani el que a Austràlia es coneix com la restauració del chew and spew, en slang de les antípodes, menjar i vomitar.

The Barcelonist, en qualsevol cas, no és un retrat humà de Bar-celona. No és, per exemple, la versió local del també recomanable Humans of New York. Al contrari. És un gegantí puzle fotogràfic d’un paisatge urbà, de llocs reconei-

Notícies relacionades

La restitució del Tramvia Blau viu l’enèsim retard

El pla municipal destaca acabar la Via Laietana i la Rambla

xibles i d’altres anònims, a peu de carrer i des del cel. Creuen que algun dia el seu fill Lucas tindrà curiositat per saber com era Barcelona quan va néixer. Tindran el material a mà. El d’una ciutat bonica per fora i, alhora, envellida per dins.

A la seva manera, The Barcelonist retrata Barcelona com una Marilyn Monroe, que va estar al llarg de la seva carrera al visor de diferents fotògrafs, com Ernst Hass, Milton Greene, Philippe Halsman i, sobretot, d’una fotògrafa, Eve Arnold, potser qui millor la va despullar, no de roba, sinó de la seva disfressa de seductora. Doncs això, passin i vegin Barcelona.