Neix un carrer, el passeig de la Mercè

El recentment remodelat passeig de Sant Joan va camí de convertir-se en el passeig de Gràcia dels barcelonins, sempre, és clar, que s’accepti abans que el passeig de Gràcia de debò, almenys tal com el van conèixer Josep Pla i un parell de generacions posteriors de compatriotes de l’empordanès, ja no és el que era. La Mercè del 2017 s’ha planificat, com cada any, amb el propòsit d’esmenar errors de les anteriors edicions, i un d’urgent era treure el tap de la Ciutadella, airejar un vi tan bo de la programació de la festa major, evitar que l’èxit d’aquell espai acabés sent la seva maledicció, i per això ha crescut sobre el passeig de Lluís Companys fins a l’Arc del Triomf, antesala de Sant Joan. Vaja, que la Mercè ha beneït Sant Joan o, si es prefereix, ha consagrat el que ja es veia venir, la metamorfosi d’un carrer.

Aquestes coses passen. Nou de la Rambla, el carrer que no dormia mai, segons el fantàstic oli que en va fer el periodista i escriptor Francisco González Ledesma, va ser a la Barcelona anterior a l’Eixample el lloc de les grans protestes, més que res perquè era la línia recta més llarga de la ciutat. Curiós. Amb la caiguda de les muralles, va sorgir aquest passeig de Gràcia del qual, amb ídem, el també escriptor i periodista Guillem Martínez va explicar que a finals del XIX era la zona de cruising de la burgesia catalana, allà on anaven a passejar per perpetuar la seva espècie, i una mica d’això probablement hi devia haver, perquè Pla, una altra vegada ell, destacava d’aquest passeig l’orografia, perquè «com tots els plans lleugerament inclinats, dibuixa un gluti interessant a les senyoretes que el trepitgen». S’ha de postil·lar aquí que el zeitgeist de la correcció ha canviat notablement des d’aleshores.

Aquests són un parell d’antecedents oportuns per subratllar que no només li ha caigut bé a la Ciutadella de la Mercè expandir-se fins a l’Arc del Triomf, sinó que pel mateix preu ha donat una nova empenta a aquest renéixer del passeig de Sant Joan.

A mig matí, per posar unes hores al relat, l’interior del parc oferia un aspecte inusual, cosa que té el seu mèrit, perquè la Ciutadella té la resta de l’any un cert aire de franquícia del Haight-Ashbury de San Francisco, amb funambulistes que a un metre del terra travessen d’una palmera a una altra, estudiants d’estudiat 'look rastaflauta' ajaguts sobre la gespa, diputats del Parlament, coreografies de tai-chi, guiris en 'segway' i, sobretot, aroma de cigarrets d’aquells que fan venir ganes de riure. Ahir a mig matí, però, la Ciutadella estava estranyament en calma i, heus aquí la sorpresa, alfombrada de pareos 'king size', com els que ha d’usar Brienne de Tarth per anar a les platges de Joc de Trons. També hi havia manters d’aquells d’abans, d’ulleres i bosses d’imitació, però el que cridava l’atenció era aquella performance no programada de desenes de colossals pareos sobre la gespa, de la qual amb prou  feines es veia cap bri.

Allò eren, agradi o no, els preparatius d’un gran dia. La Ciutadella esperava a aquella hora potser part del públic que en aquells instants omplia la plaça de Sant Jaume amb motiu de la jornada castellera de la Mercè. Potser esperava els que sabien que el dia seria llarg. La qüestió és que a l’hora de dinar la Ciutadella començava a bullir i va passar amb nota el primer examen obligat, el de la restauració.

40 'food-trucks', 40

Fa un parell d’anys, la Mercè va obrir una mica la porta als food trucks, els restaurants sobre rodes. Llavors es va fer amb timidesa. Tot i que no eren gaires les camionetes, se les va posar totes juntes. Va ser un error que van pagar amb llargues cues els clients. D’equivocacions així se n’aprèn. El 2017, l’oferta ja és de 40 camionetes. Per elles mateixes ja són un espectacle. N’hi ha 20 dins del parc i 20 més a Lluís Companys. Des de la multiplicació dels pans i els peixos, i d’això fa 2.000 anys, no es resolia un problema de càtering amb tanta solvència.

Amb la decisió de fer expandir la Ciutadella durant la Mercè s’ha guanyat també en comoditat per disfrutar dels espectacles. És cert que hi contribueix molt el fet que la festa major de Barcelona és, a aquestes altures, un circ de set pistes, amb programació simultània a la meitat dels districtes de la ciutat. Hi ha qui va a passar el dia al castell de Montjuïc i hi ha qui tria el parc de la Trinitat, a l’altra punta del municipi. Hi ha qui es queda al centre i qui se’n va a la Verneda. Tot és Mercè. Poques festes del món poden presumir d’una descentralització tan decidida com la que posa en pràctica l’Ajuntament de Barcelona i, a més a més, que els surti bé l’aposta.

Els Locomia de Corea

Notícies relacionades

La iniciació al foc

Jaume Collboni: "Seria bo que Sánchez continuï endavant i no es rendeixi"

La dificultat la té el públic, obligat a triar, a fiar la seva aposta a l’atzar, perquè l’oferta és tan àmplia que amb la mateixa sort amb que s’encerta de vegades es falla. Per exemple, en el programa del passeig de Lluís Companys s’havia destacat com a indispensable l’espectacle de Tago, una companyia coreana que viatja amb uns tambors que no desentonarien a Calanda. Bona part del públic va aplaudir amb ganes, és cert. La percussió no deixa mai indiferent, però vist amb el morro tort, Tago té un desconcertant aire de Locomia de Corea. Qui els hagi vist ho deurà entendre. El més singular de la Mercè és que mitja hora abans, en un altre escenari i sense tant de bombo, en el doble sentit de l’expressió, altres coreans, Croquiky Brothers, van enamorar el públic amb el seu enginy i humor.

Formalment, l’espai Mercè de la Ciutadella s’acaba a l’Arc del Triomf, però el passeig de Sant Joan ja s’hauria de considerar part de la festa. També per Sant Jordi és una mena de refugi alternatiu del dia del llibre i la rosa, il·luminat sota la llum de l’anomenat triangle friqui, el de la literatura del vici i la subcultura. I és també, des de l’última reforma urbanística, entre la Gran Via i la Diagonal, el nou lloc on quedar per anar a dinar. El 1920 (poca gent ho recorda) aquell espai de la ciutat va ser la primera seu de la Fira de Barcelona. Va ocupar les restes que quedaven dretes de l’Exposició del 1888, aquella que, novament segons Pla, «va liquidar la Catalunya provinciana». Passats gairebé 100 anys, tot aquell espai cobra una coherència inesperada. És el passeig de la Mercè.