Els amants de l'ukelele

Passa de tot a la gran ciutat perquè hi ha gent per a tot, de manera que, sent exòtic, ben mirat no és tan exòtic que hi hagi unes persones que es reuneixin de tant en tant a tocar l’ukelele; més estrany seria que passés en un poble d’Extremadura. Diumenge passat, segon del mes, els integrants del Barcelona Ukelele Club es van reunir a les catacumbes d’un restaurant del Raval amb l’esperit que els anima des del principi: tocar l’instrument en companyia. Pel que sembla, no és tan fàcil. «El que ens passa als que toquem l’ukelele és que normalment el toquem sols a casa, i sempre volem tocar amb algú més», deia Toni Valdivia, una de les ànimes del col·lectiu, referent de l’ukelele a la ciutat: això és un títol.

–Un, dos, un, dos, tres, quatre…

Les anomenen ukedades. L’uke dona joc, és gairebé una melodia en si mateix i el posen a moltes coses al davant: hi ha un grup que es diu les Ukeladies, a l’octubre hi haurà un festival, l’Ukefest, i hi ha una iniciativa solidària amb ukeleles pel mig batejada Ukesomriures; en altres paraules, el nou podria ser un ukeinvitat i a ningú li sonaria estrany. Com acostuma a passar amb les aficions minoritàries, hi ha tot un món de l’ukelele allà fora i gairebé ningú ho sap.

El lloc on va començar tot és virtual, un fòrum d’internet, el Fòrum de l’Ukelele, on es donen cita amb les seves insòlites preguntes i inquietuds –insòlites per a l’ukeforaster– els aficionats d’Espanya i Llatinoamèrica. A part de la compra i venda d’ukeleles i dels consells per començar a tocar l’instrument o posar en marxa un club, hi ha un notable nombre d’aportacions sobre com s’han de tocar determinades cançons amb l’ukelele: «Com tocar agent James Bond en ukelele»; «Com tocar Paint it black en ukelele»; «Com tocar Missió Impossible en ukelele». Orfes d’un club on poder tocar en companyia, els aficionats barcelonins van pactar en el fòrum la primera quedada, que no es deia uke encara. «Vam fer diversos intents però, com sempre, la cosa no acabava de rutllar, fins que un dia vam dir: ‘Va, vinga, el segon diumenge de cada mes’». Van començar cinc o sis. L’altre dia, a les catacumbes del Rita Blue arribaven gairebé a 30.

Cançons de Tarantino

Notícies relacionades

Tres excursions tranquil·les per fer aquesta primavera a Barcelona i gaudir de la natura: castells, paisatges i construccions amb història

Paneque es compromet a un pla per transformar el Baix Besòs

Els intèrprets de l’ukelele tenen en comú la sang uke que corre per les seves venes –sang hawaiana o polinèsia, en realitat, si s’atén al clixé–, però poca cosa més; que els agrada la cervesa, potser, que és el que beuen mentre li treuen música a l’instrument. Diumenge tocaven reggae perquè era el que havien pactat: es pacten sempre per endavant la temàtica i les cançons, així la gent arriba assajada. En l’ukedada anterior havien tocat pop català i espanyol contemporanis, i en l’anterior, cançons de les bandes sonores de Tarantino. Per al comú dels mortals, que no toquen l’ukelele ni van a ukedades una vegada per mes ni formen ukebandes per presentar-se en ukefestivals, l’ukelele és aquell tòpic hawaià, i les cançons que broten de les seves diminutes entranyes sonen com un calypso monòton i amb vocació de teló de fons, però els costa imaginar-se Uma Thurman esnifant l’heroïna premium de John Travolta amb un Girl, you’ll be a woman soon interpretat en el petit i juganer instrument. I podria ser. Per descomptat que podria ser. Sí, és possible que quedés estrany a la pel·lícula, però, ¿en una ukedada? En una ukedada tot és possible. L’ukelele és com qualsevol instrument. Amb l’intèrpret adequat, és capaç de tocar-ho tot.

Pot ser que més enllà de les fronteres del món uke costi d’entendre-ho, perquè, com diu Valdivia, «hi ha molts prejudicis al voltant de l’ukelele». «Hi ha gent que pensa que no és un instrument de debò –es lamenta–, que és com una joguina». Gent, probablement, que ignora el plaer que proporciona conjugar el verb ukedar, o el que brinda dir-se les Ukeladies i estar-se preparant per tocar a l’Ukefest de l’octubre (al Tradicionàrius de Gràcia), o el plaer encara més profund de desplaçar-se a un hospital o a una llar d’avis en formació d’ukeleles a alegrar-li la vida a la gent. «Es diuen Ukesomriures. Com aquesta, hi ha moltes iniciatives que surten d’aquestes ukedades», diu Valdivia; mentre ukesomriu, òbviament.