Les nines inflables són per a l'estiu

Javier Gurruchaga no surt de nit. A Mèxic, perquè li fa por. A Barcelona, perquè l’avorreix. De manera que aquesta nit s’ha quedat a l’habitació del seu hotel, a les Rambles, i ara es mira sense parar la picada d’un mosquit tigre al braç. En aquest hotel, l’Oriente, Gurruchaga havia rodat 'Si te dicen que caí', en què feia de feixista que anava en cadira de rodes. Quan va tenir casa a Barcelona també va viure a les Rambles, però més avall, a tocar gairebé de Colom, i Jaume Sisa era el seu veí de replà, i així la nina inflable s’unia a la llista de personatges que surten a 'Qualsevol nit pot sortir el sol'.

Es presenta intranquil per l’insecte que li ha deixat el braç fet una coca, i ensenya en el seu mòbil unes fotos d’altres insectes que el preocupen més. Són les arnes dels llibres antics que col·lecciona. En té milers (de llibres, no d’arnes), encara que no sap dir quants. Els guarda a la seva casa de Madrid, de 320 metres quadrats, un antic convent de monges. Els compra a les ciutats que visita, però prefereix anar de llibreries de vell per Barcelona més que per Madrid. Aquí, a més li agrada anar al mercat de Sant Antoni.

Freqüenta, per exemple, la llibreria Batlle, del carrer de la Palla. Li interessa l’enquadernació, però sobretot busca llibres il·lustrats, fotografia eròtica de principis del segle XX. És el Gurruchaga que mou la llengua descaradament als escenaris, a les pel·lícules, als bars. ¿Javier Gurruchaga s’assembla físicament al seu estil? Abans s’ha mirat de perfil en un mirall, ha inflat tota la panxa sota la samarreta d’Eduardo Manostijeras i ha dit: «Fixa’t quin tipus que tinc, semblo Neró». A començament dels 90, Gurruchaga va ser Golfus de Roma; però té raó en què també ha volgut incendiar amb els seus concerts les capitals de l’orbe. Ho feia amb cançons que ara ja no s’atreveix a tornar a tocar perquè els temps han canviat, i si les interpreta en públic corre el risc de ser ell el cremat a la foguera de les bruixes. Eren cançons com 'El hotel azul', 'El hombre de los caramelos', 'Bubble bubble'..., que estan en els inicis de l’Orquesta Mondragón.

Poeta de l’‘underground’

En el primer disc, 'Muñeca hinchable', totes les lletres eren d’Eduardo Haro Ibars, el poeta maleït de l’'underground' madrileny, el fill d'Haro Tecglen, que va estar a prop de ser més famós que el seu pare, i que va tenir una mort generacional com passa sempre que esclata una guerra del tipus que sigui. Gurruchaga parla d’Eduardo amb respecte, i amb una distància sideral, com de forat negre, com referint-se a una cosa que va voler tenir i no va poder aconseguir mai. ¿La seva amistat? «Eduardo no tenia amics», respon Gurruchaga.

En el disc següent, 'Bon voyage', a més a més de les cançons d’Haro Ibars n’hi ha d’altres escrites per Luis Alberto de Cuenca, que era tot al contrari: poeta amb pinta de banquer, membre de la Real Academia de la Historia, secretari d’Estat de cultura amb Aznar.

‘Bon voyage’

Dos dandismes a triar. Les dues cares de la transició, del que acabaria fracassant i del que no va poder triomfar, explicades en dos discos seguits. Com que el primer és de presentació, Popotxo puja a la tassa del vàter amb els pantalons abaixats, així és el món nou, i Gurruchaga es vesteix de núvia en els concerts. El següent significa un adeu a tot això que ha sigut un vist i no vist. És un desitjar bon voyage a allò que va ser només un somni. Aquest any se n’han complert 40 del debut de l’orquestra, i Javier Gurruchaga està de gira celebrant-ho. Una actuació a la sala Barts és el que el va portar a Barcelona dijous passat en l’equador del juny.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Però encara és al matí, i també vol visitar la llibreria Farré, al carrer de la Canuda. Manté un tracte amistós amb el seu propietari. «Monsieur Farré, ja no queda qualitat humana». A la gent distingida, Gurruchaga la tracta en francès igual que remena la llengua quan vol recordar-nos que el món és una depravació. S’emportarà un llibre de fotografies de músics de jazz i un altre d’Emilia Pardo Bazán amb enquadernació modernista. Però abans ha mostrat a Farré la foto de les arnes que el fan anar de corcoll, i el llibreter hi ha tret importància amb ironia barcelonina. «Això, essència de trementina i boles de càmfora».

Exaltació de la diversió

Farré té 59 anys i Gurruchaga escura els 58. Pertanyen a una generació a punt d’inaugurar la seixantena: els qui pels pèls no van poder votar en les primeres eleccions generals de la democràcia, ja que la majoria d’edat era als 21 anys. Llavors, ¿què va fer aquesta generació? Divertir-se. I la Mondragón va representar això: l’exaltació de la diversió, l’hedonisme entre els monstres d’una barraca de fira, Sade a Las Hurdes. Avui, Gurruchaga actua amb la seva vella orquestra mentre s’enfonsa una cultura. Farré diu que la crisi s’ha carregat la classe mitjana i ja no hi ha gent que es pugui comprar de tant en tant un llibre de 50 euros. Per això, per fer un exorcisme, ara Gurruchaga surt en les seves actuacions transvestit de Donald Trump. És el ninot que es llança a la foguera de Sant Joan.