El jardiner global

Josep Batlle Gras (1920-2006) va ser un enciclopedista en el món de la jardineria. Abans que l’especialització extrema acabés envaint el sector, ell va ser horticultor, viverista, comercialitzador, florista, botànic, paisatgista, empresari i creador de parcs. «Diria que va ser l’últim representant d’un model que ja no existeix», resumeix el seu fill Enric Batlle.

    

Un llibre, titulat encertadament L’últim jardiner, repassa la trajectòria professional d’un personatge únic que, entre altres aspectes, va ser propietari d’una famosa floristeria, responsable de l’enjardinament en la seva època de les places de Catalunya, Cerdà i Lesseps i president del Gremi de Jardiners, a més de crear el primer garden center de la ciutat de Barcelona. I va ser, per descomptat, propietari d’uns importants vivers a Premià de Dalt.

    

«No és només una biografia, sinó la història d’un ofici que està desapareixent», destaquen els autors, la historiadora i tècnica en jardineria Montse Rivero i el biòleg i doctor en geografia Jordi Cartañà. Per al seu treball han repassat tota la bibliografia sobre el sector, premsa i arxius familiars, inclosa l’agenda personal, i han mantingut entrevistes amb col·laboradors i familiars.

Una saga familiar

Josep Batlle va ser l’epígon d’una nissaga de jardiners: pare, avi i besavi, més cinc oncles. «Estava ben assessorat», fa broma Cartañà. Una curiosa circumstància va canviar la seva vida: els seus pares, que regentaven una floristeria a Barcelona, tenien un encàrrec de roses, però el cultivador que havia d’emportar-se-les va optar per un altre comerciant. Enfadadíssim, el pare va decidir aquell dia canviar d’activitat i es va transformar en productor de flors. I es va traslladar a Premià de Dalt. Allà va néixer el Josep el 1920.

    

El 1934, amb 14 anys, va ingressar a l’escola de jardineria de l’Ajuntament de Barcelona, fundada per l’arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí. A l’acabar la seva formació, ja a la postguerra, va treballar a l’empresa del seu cunyat Josep Casasús i després es va associar amb un altre cunyat, Emili Ferrer, amb qui va formar una empresa consagrada, sobretot, a la construcció de jardins públics del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona.

    

Al mateix temps, a la finca familiar de Premià de Mar es va dedicar a cultivar tot tipus de plantes, moltes de les quals no sobrevivien en els climes freds dels seus competidors europeus. «També va ser pioner en la utilització de noves tecnologies, com el cultiu in vitro», subratlla el llibre.

    

Rivero destaca de Batlle el caràcter innovador, que el va portar a visitar fires internacionals on es presentaven les últimes novetats. Amb això va aconseguir «construir marca», una cosa impensable fa dècades, i «obrir mercats». «Va contribuir a valorar una professió que combina art, ciència i ofici», destaquen els autors. Cartañà recorda que Batlle va ser un dels impulsors de l’ús en jardineria de pites i iuques d’Amèrica. I Rivero destaca que la seva trajectòria és la història de la «democratització de les flors».

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

    

«El meu pare és l’hereu d’una tradició que s’estava perdent i el pioner de les especialitats», conclou Enric Batlle. Això sí, l’amor per les plantes no desapareix en la família: «Jo soc paisatgista, la meva germana és biòloga experta en malalties de les plantes i el meu germà és enginyer agrònom amb un centre de vivers».