Orgia objectual i sonora

El que toca és anar al TNC. Ja sigui per disfrutar veient Lluís Homar en el paper del malvat Ricard III o per deixar-se envoltar per la sensorial peça de CaboSanRoque. O millor, per apreciar les dues coses. Encara que, avís per a navegants, la instal·lació de l’experimental duo tanca portes mitja hora abans de la funció i durant l’entreacte. Moments de massa soroll verbal per apreciar l’original i imaginatiu món sonor de Laia Torrents i Roger Aixut. Enginyera, ella; arquitecte, ell; performers de la plàstica i de la música quan són tots dos. La resta del temps, des de les sis de la tarda fins a mitjanit, la peça està en marxa. I ho estarà tant de temps com durin els crims de 'Ricard III', o sigui, fins a l’11 de juny.

Al hall; no a l’escenari. Aquí el tema no va del poder a qualsevol preu sinó de poesia, en el sentit més ampli de la paraula. De poesia i de paisatges somiats, viscuts o escrits. D’objectes. I sobretot, de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) i CaboSanRoque. I si hi ha dubtes d’això últim, aquí tenen el títol: 'No em va fer Joan Brossa'. Nom inspirat en el primer llibre del poeta i que és homenatge i reivindicació al mateix temps: «Juguem amb el títol per reivindicar la diferència entre ell i nosaltres. No som fills seus. Brossa està profundament arrelat en l’imaginari cultural català, però quan ell va morir nosaltres ni tan sols érem majors d’edat. De manera que 'No em va fer Joan Brossa' és, en realitat, un 'Em va fer CaboSanRoque'», expliquen Torrents i Aixut.

Però el poeta està present. I molt. És la inspiració de la peça, que no és res més que «un recorregut per la seva obra a través del so». Vegem-ho. La connexió entre Brossa i el duo és més que evident: els objectes. El primer feia amb ells poesia; els segons els converteixen en fonts sonores i plàstiques. Així que unir-los era una qüestió de temps, el temps que van trigar Salvador Sunyer i Xavier Albertí, director del Temporada Alta i del TNC, respectivament, a rendir-se a la seva Cobla patafísica. Després va venir l’encàrrec.

Una interpretació completament lliure de l’univers Brossa que es basa en la seva prosa dels anys 40 i 50, i sobretot en els seus paisatges: 'El jardí de Batafra' o 'el molí de carnaval', '30 Divisió', 'Missal de caragat'.... Així, un entra en la instal·lació, fosca, al ritme de l’obertura de 'Parsifal' de Wagner, que a més d’evocar boscos encantats era la peça preferida del poeta. I a partir d’aquí: coberts coronats amb taps de refresc que tant poden ser arbres com soldats; muntanyes que respiren al ritme d’una màquina d’escriure; i rius que no es veuen però sonen dins de piles de gots, i cintes mètriques que xiuxiuegen al vent.... A més de la paraula de Brossa: la seva experiència al front del Segre i fragments de la seva poesia escènica basats en l’al·literació. Una orgia objectual i sonora.

27 minuts, 27 segons    

Notícies relacionades

Fer amics després dels 30

La nit de Barcelona, amb menys violència però amb més drogues

«No hi ha guió dramàtic. La idea era no construir un fil conductor, sinó una visió de paisatge. Igual que quan ets davant d’un de real: mires a un costat i veus unes muntanyes, gires el cap i veus un riu... I jugar amb dos factors que a Brossa li agradaven molt: la màgia i el transformisme», apunta el duo. La màgia i el transformisme que suposen això: que uns coberts coronats amb taps semblin arbres per a uns i soldats per a altres. «Cada espectador ho veu a la seva manera». I tots ho veuen. Perquè l’espectacle dura 27 minuts, però semblen 27 segons.

La casualitat ha volgut que la instal·lació coincideixi amb la posada en marxa de l’Epicentre Brossa. Una sèrie d’actes programats conjuntament per 11 institucions culturals de Barcelona i l’àrea metropolitana, a més de la Fundació Brossa, que pretenen ressituar el creador al lloc que es mereix: en l’epicentre de la creació. I que són l’antesala de la celebració del centenari del naixement d’aquest irrepetible artista.