Anar al contingut

Les festes de Gràcia, 200 anys de religió, bombes i 'botellon'

La festa major del barri arriba al bicentenari marcada per les grans transformacions urbanes i socials de la ciutat

Durant la guerra civil el pressupost de les celebracions en honor a la Mare de Déu d'Agost es va destinar a construir refugis antiaeris

Cristina Savall

Les festes de Gràcia, 200 anys de religió, bombes i 'botellon'
Les festes de Gràcia, 200 anys de religió, bombes i 'botellon'
Les festes de Gràcia, 200 anys de religió, bombes i 'botellon'
Les festes de Gràcia, 200 anys de religió, bombes i 'botellon'

/

De les faldilles arran de terres als minúsculs shorts. De les misses campestres als irreverents dj’s. Dels carruatges a les vespes. Del ball del fanalet als botadors al ritme de Sarri, Sarri. De l’aiguardent, les llimonades i els refrescos a les canyes en gots de plàstic. De les maraques als altaveus a tot drap. De les plaques de vidre fotogràfiques als pals de selfie. De passejar sense empentes pels carrers engalanats a fer cua per contemplar-los. De les sardanes al botellon. De les venedores de mistos als llauners. De la tradició folklòrica, que es manté viva, a les tendències més indies. Del segle XIX al XXI... La festa major de Gràcia, que ahir va iniciar els actes commemoratius, arriba aquest any al seu bicentenari sent mirall de les mutacions socials de Barcelona.

La seva gènesi està íntimament vinculada a la urbanització d’una vila d’origen rural, d’aquí el seu mapa irregular amb carrerons i petites places. La primera referència documentada és del 1817, quan s’organitzaven cants, misses i àpats campestres al davant de la masia de Can Trilla, adossada a una capella, en honor de la Mare de Déu d’Agost. La festa va créixer la segona dècada del segle XIX quan va iniciar un camí cada vegada més allunyat dels actes religiosos. Llavors va començar a estar en mans d’entitats cíviques i associacions veïnals que han fet del barri un dels més reivindicatius.

CARÀCTER TRANSGRESSOR / En el cens del 1828 la vila registrava poc més de 3.000 habitants, però el 1875 ja en tenia 62.000. Va ser el 1897 quan Gràcia es va annexionar a Barcelona, a la qual ja la unia el senyorial passeig de Gràcia. La seva festa major, en cert sentit, sempre ha sigut transgressora. «Fins a la dècada dels 80 no va tenir limitació horària. Abans que les muralles s’enderroquessin, a mitjans del XIX, no es tancaven les portes de la Rambla en tota la nit perquè els barcelonins poguessin tornar de les festes a l’hora que volguessin. No hi havia la seguretat d’avui. Les ganivetades i pedrades eren habituals. Ara és glòria comparat amb altres èpoques», diu Josep Fornés, antropòleg i patró de la Fundació Festa Major de Gràcia.

Des de l’any 2010, el districte potencia en especial l’oci familiar a la franja diürna i limita encara més els horaris, que s’escurcen fins a les dues de la matinada entre setmana, i les 3.30 hores divendres i dissabtes. Al tancament és habitual veure furgonetes dels Mossos controlant el desallotjament a peu de carrer per impedir actes vandàlics i vetllar pel descans veïnal.

Josep Maria Contel, del Taller d’Història de Gràcia, recorda que com a mínim en tres ocasions no s’han pogut celebrar les festes. «El 1854 per culpa de l’epidèmia de còlera; el 1909 després de la Setmana Tràgica i del 1936 al 1938, a causa de la guerra civil. I el 1921, després del Desastre d’Annual [la guerra del Marroc va acabar amb la vida de 4.000 espanyols], es van reduir al mínim perquè hi van morir veïns del barri», enumera el fotògraf i especialista de la festa major de Gràcia.

INDEPENDÈNCIA DE CUBA / També el 1896 els veïns de la part més pròxima al mar es van plantar i van decidir suspendre les celebracions perquè hi havia veïns que tenien pares i fills lluitant a la guerra de la independència de Cuba, la tercera i última dels cubans contra el domini espanyol.

Fornés afegeix que en la contesa contra l’exèrcit franquista el pressupost de les festes es va destinar a «excavar refugis antiaeris», com el búnquer 202 de la plaça del Diamant. Durant la dictadura la festa va tornar. «Però es va prohibir la impressió de cartells en català», lamenta l’antropòleg i director del Museu Etnològic. Abans de morir Franco, un concert de Raimon a la plaça del Sol va acabar, l’agost del 1975, amb 27 detinguts per vendre senyeres amb la petició Pena de mort no.

La Unió Solar era un col·lectiu que entre el 1984 i el 1986 va programar els concerts de les places del Raspall i del Sol. «Llavors es va produir la modernització de les festes després de la Transició», afirma Víctor Nubla, que s’autodefineix com a indígena. «Un dels pocs que queda», fa broma un dels fundadors d’Unió Solar i també de Gràcia Territori Sonor.

FITES DESTACADES / Nubla destaca els grans moments viscuts: «Una de les primers Accions de la Fura dels Baus a Barcelona va ser l’any 1985 a la plaça del Raspall. La van seguir la Bel Canto Orchestra de Pascal Comelade, que va debutar a la ciutat el 1986 just a la plaça del Sol; l’actuació de Sora (Sol Rojo de África) a la plaça del Raspall el 1999; la d’Ashwini Bhide Deshpande a l’Oratori de Sant Felip Neri; la del grup marroquí The Master Musicians of Jajouka el 2004, dins el Fòrum de les Cultures, i la de Mushka, a la plaça del Diamant, tres anys després».

Fornés i Nubla coincideixen que la festa es va començar a massificar a inicis dels 90, just abans dels Jocs Olímpics. «Barcelona es va posicionar al mapa internacional i van començar a sortir ressenyes de les festes a les guies turístiques», indica el pioner de la Unió Solar.

La periodista Imma Sust va declarar l’any passat com a pregonera «la independència» de Gràcia i va reclamar a Ada Colau, «l’alcaldessa del poble del costat», un tren directe de la plaça de Catalunya al parc Güell: «Per estalviar-nos els turistes». Cada estiu, Gràcia es transforma en una torre de Babel sobrepoblada. Encara que plogui, els barcelonins i els turistes participen massivament a les festes atrets pel bullici i la desimboltura, pels bars i balls oberts fins a la matinada i per la singularitat dels seus carrers. Alcohol, música i dissipació fan d’aquest territori comanxe un lloc irrepetible que atrau locals i estrangers, però no tant els veïns que suporten la cridòria fins a altres hores de la matinada. «Ja som com els Sanfermines. Amb la part bona i la dolenta», diu Nubla.

Unes festes amb codi ètic

ESSÈNCIA MEDITERRÀNIA

La Fundació de la Festa Major de Gràcia té, fins i tot, un codi ètic en què assegura que les festes són un clar reflex de la personalitat de Barcelona i de la seva manera de fer. "D'essència mediterrània, disfrutem de la vida al carrer, de la companyia i l'associacionisme, donant valor a la col·lectivitat per sobre de les individualitats"

COHESIÓ SOCIAL

Gràcia és un clar exemple de la importància i respecte per l'espai públic, del qual es fa un ús com a generador de cohesió social. "El que fa especial la nostra festa és la capacitat de mantenir els valors inicials i el caràcter veïnal dins la dimensió i la voràgine diària que suposa la vida actual".

PARTICIPATIVA

Sense la participació dels veïns i veïnes, sense la seva il·lusió, el seu temps i la seva feina, la festa no existiria. "És la nostra manera de contribuir en la construcció de la Barcelona que volem, participativa, cohesionada i igualitària"