Batalla medieval a Barcelona

Aveloc Twiceborn, diu que s’anomena el capità de l’equip nord-americà de lluita medieval. Suat, traspuant fatiga després d’haver-se entrenat un parell d’hores amb l’espasa, aprofita un moment de descans per desplomar-se a l’arena de la Monumental, de la manera que es desploma un cavaller medieval: amb el caòtic estrèpit de l’acer de la seva armadura. Al seu voltant la majoria van vestits com si fossin normands a punt d’emprendre el camí a Hastings, tot i que també hi ha èmuls de Little John, disfressats com subversius de l’època, i cortesanes que es desplacen amb elegància i de tant en tant fan alguna reverència. Sir Aveloc, en la vida real Harvey Palmer, té 53 anys i està casat amb una dona de l’Exèrcit nord-americà que acostuma a passar llargues temporades a fora. «Jo soc cavaller i cuido els nens a casa».

Palmer ha viatjat 8.000 quilòmetres des de Seattle, a la costa oest dels EUA, disposat a posar-se durant tres dies la disfressa de cavaller medieval i batre’s a cops d’espasa amb qui se li posi al davant. Hi deu haver qui pensi –potser amb raó–, que és un estrafolari. Però Palmer té un discurs per sustentar-ho. 

DESFILADA D’ÈPOCA

«Crec en aquest esport. Aquí saps quina mena d’home ets realment, si tens coratge, si ets capaç de vetllar per la integritat del teu company, si pots aguantar els atacs de l’adversari i mantenir el teu equip sencer. Deixant de banda la guerra, és l’enfrontament per excel·lència». No és el discurs d’un marginal. A la Monumental i voltants és fàcil trobar aquests dies cavallers armats que asseguren que l’única diferència entre els seus combats i la guerra és que les seves espases són esmussades.

Palmer / Twiceborn és una de les estrelles d’aquesta disciplina a nivell mundial i una de les prop de 2.000 persones que s’han desplaçat a Barcelona amb motiu del campionat internacional Battle of the Nations que organitza l’Associació Internacional de Lluita Històrica Medieval (HMBIA, en les seves sigles en anglès). Hi participen 27 equips nacionals que ahir al matí van desfilar amb els seus uniformes i banderes per la sorra de l’antiga plaça de toros, davant un públic escàs però entusiasta. Després hi va haver una desfilada de vestits d’època («du un bonic vestit del segle XIV…», deia el mestre de cerimònies) i de seguida van començar les justes. La selecció espanyola la componen els integrants de tres clubs: el Valentia Victrix de València, el Born Combat Medieval de Barcelona i l’Urna Regnum aragonès. El que seria l’elit del combat medieval local.

XILE MEDIEVAL

El cap de tot això és l’ucraïnès Sergei Tsimbal, vicepresident de la HMBIA i organitzador de la cita de Barcelona. «La lluita medieval va viure fa anys un ressorgiment en alguns països de l’antiga Europa de l’est, principalment Rússia, Ucraïna, Polònia i Bielorússia. Allà ja fa 20 anys que lluiten. Al principi era una mena de joc cruel. De vegades hi corria la sang». La pràctica va créixer: van sorgir lligues nacionals a diversos països d’Europa i van començar a arribar notícies que hi havia equips en indrets ignots com ara l’Argentina, Xile i Mèxic. Van aparèixer les divisions femenines. Es van crear un parell d’associacions internacionals, la HMBIA i la Federació Internacional de Combat Medieval (IMCF). El primer Battle of the Nations va tenir lloc el 2010: van participar-hi set seleccions. «Hi ha qui pensa que això és com una mena de Joc de Trons, però no és el cas –diu Tsimbal–. Aquí es lluita tal com es lluitava al segle XIV». Però amb espases esmussades.

Hi havia gent passejant pels carrers adjacents a la Monumental que, al topar amb l’equip danès dinant en una terrassa, es preguntava si no estava tenint lloc una versió medieval del saló del còmic en algun lloc pròxim. A la plaça els protegia el context, però a fora semblaven extres que no havien apuntat bé l’adreça del rodatge. És la primera vegada que té lloc una cosa com aquesta: les edicions anteriors s’han portat a terme en castells, i la posada en escena incloïa un campament medieval on els participants menjaven, dormien i feien vida mentre duraven les justes. Eren lluny, apartats, dedicats a les seves coses. El que aquesta edició urbana fa possible és que els veïns a l’entrar a la botiga de la cantonada corrin el risc de topar amb un paio vestit com Mel Gibson quan es dedicava a segar caps anglesos, o pitjor, amb la cara desencaixada que posava quan executava proeses d’aquestes.

UNA «SALVATJADA»

Notícies relacionades

"Has de picar a l'altre amb tota la teva força"

Jaume Collboni: "Seria bo que Sánchez continuï endavant i no es rendeixi"

Els lluitadors medievals moderns acostumen a haver d’explicar que això no és com la lluita lliure mexicana: un muntatge. Perquè ho pot semblar. «Això és real, full contact», diu Jordi Martínez, membre de l’equip espanyol, guàrdia urbà de Barcelona quan es desposseeix de l’armadura i autor del volum Bohurt, la melé del antiguo deporte del combate medieval; és a dir, un intel·lectual del tema. «D’això en surts almenys masegat», explica. Sota les armadures acostuma a haver-hi professionals d’esports entre els quals  no abunden precisament les carícies, com la boxa, el kickboxing i, sí, la lluita lliure. «L’estrella número u és Sergei Ukolov, que és expert en arts marcials i wrestling», explica Tsimbal. Hi va haver barcelonins que es van acostar a la plaça amb una idea una mica més pacífica del que anava seria l’espectacle, i que en van sortir qualificant-lo, sense embuts, de «salvatjada».

Ja sigui en termes d’esport (els organitzadors ho consideren com a tal) o salvatjada, el clímax de la jornada va tenir lloc al vespre. El moment de les batalles massives. Saltaven a l’arena els equips al complet –21 lluitadors per bàndol– i es posaven definitivament medievals, o tal com diria aquell espectador, «salvatges». Aleshores cobrava tot el sentit la frase que havia pronunciat la vigília el capità espanyol, quan deia: «Les armes no poden tenir ni tall ni punta perquè en cas contrari ens mataríem».