¿Què ha passat a les Glòries?

Vista des de la plaça de les Glòries, Barcelona continua sent una ciutat pasoliniana. Ho havia sigut, i ho explica molt bé el documental Pasolini a Barcelona, d’Hilari M. Pellicé; però aquí em refereixo a aquella poesia de Pasolini que es titula El llanto de la excavadora. Parla de la transformació de la ciutat, d’una manera més aviat pessimista, i pertany al seu llibre Las cenizas de Gramsci, que va aparèixer el 1957. La veritat és que les Glòries també tenen alguna cosa d’espai gramscià, i és que Cerdà en la seva concepció (la de la plaça) li va conferir un paper hegemònic.

    Ja fa molt de temps que està en obres, com a lloc i com a metàfora. Però les flamants màquines segueixen trencant el vell asfalt entre ferros oxidats, tanques de protecció, treballadors amb casc, armilla i ulleres de sol que controlen el circular dels vianants, casetes on els de l’obra es canvien de roba i guarden els materials, també ciclistes que passen amb un cigarret a la boca i altres que porten un gosset traient el cap per la motxilla, i la gent que carrega paquets portats dels Encants. Ha quedat un corredor per on passa tothom, i al seu voltant els cotxes transcorren per la Meridiana, la Gran Via i la Diagonal deixant de costat el no-res que divideix en altres no-res una zona crepuscular de l’Eixample.

    I sota la plaça inexistent, el terreny perforat, la terra remoguda, el fang, les estacions subterrànies, conduccions d’aigua, excavadores, piquetes, cintes transportadores per treure la terra i els obrers sorpresos davant del que una vegada hi van trobar: filtracions a dojo de ciment i bentonita als túnels ferroviaris. Un tren que passava va quedar cobert de formigó. Això va tenir lloc l’any passat, però s’ha sabut a principis d’aquesta setmana.

El metro de Londres

Ha sigut com a ¿Què va succeir llavors? (Quatermass and the Pit, Roy Ward Baker, 1967); no obstant a la pel·lícula, en lloc de filtracions de formigó, el que descobreixen els treballadors del subsol londinenc és una presència extraterrestre. També són unes obres al metro al que al·ludeix el pou del títol original. I quan el professor Quatermass diu que els alienígenes s’assemblen a les nostres representacions del diable, no queda més remei que recordar un altre pou: «El pou de l’abisme» citat a l’Apocalipsi, on estan castigats els àngels caiguts.

    Aquest any se celebra l’efemèride del 50 aniversari de la pel·lícula i adquireix una lectura actual, ja que al final la cinta mostra uns londinencs posseïts per una maldat estranya, arribada de molt lluny, que «destrueix tothom que sigui diferent».

    Una altra idea que té Quatermass és que l’ésser humà podria ser resultat d’una evolució originada artificialment per éssers d’un altre planeta. Com que des que existeix Darwin sabem que la vida és una espècie d’evolució, hem omplert el temps de miralls i els anomenem efemèrides. Va ser Víctor Márquez Reviriego qui va dir que la nostra memòria era un retrat de Dorian Gray. Entre altres mil periodismes, Márquez Reviriego ha sigut redactor en cap de Triunfo. En aquella revista de paper, les seves cròniques parlamentàries van explicar la transició com s’explica la vida a El bosque animado, la novel·la de Wenceslao Fernández Flórez, així mateix cronista parlamentari, a ABC, on va rellevar Azorín de la seva tasca quan la política la protagonitzaven Romanones, Maura, Dato i Cambó.

El miratge d’escriure

La crònica parlamentària és una dimensió desconeguda en què els literats es creuen periodistes i els periodistes es creuen literats. Però és que escriure és un miratge. I Márquez Reviriego, que actualment inventa «autèntiques entrevistes falses» a la revista Leer, és el Lawrence d’Aràbia d’aquests miratges, un aventurer que va escollir el desert, terra d’horitzons infinits i d’escorpins, on tot és més abrasiu i on més es lluita fins i tot per una gota d’aigua. En l’escriptura de Márquez Reviriego hi ha el principal (una manera d’escriure) i l’imprescindible (la cultura; però no la que es va acumulant amb el temps, sinó la primera, la que reflecteix com li ha provat a un el batxillerat. Un batxillerat és un vestit que quan es fa es portarà tota la vida).

Notícies relacionades

Medalla d’Or a Clos, Hereu, Trias i Colau pel seu llegat com a alcaldes

TMB licita l’assegurança del Tramvia Blau per 30.000 euros

    Al cap de poc de publicar Las cenizas de Gramsci, Pasolini va advertir en una carta al seu company de la revista cultural Officina, l’escriptor Francesco Leonetti, que el mesquí ambient literari en què el seu amic es movia era com «un pou profund però estret». La literatura està plena de pous, començant per la coneguda novel·la El pozo, d’Onetti.

    També és famós el conte El pou i el pèndol, on Poe incideix en el fet que el pou és el «símbol típic de l’infern». El relat comença amb la cita d’un text expiatori en llatí que, suposadament, figurava a la porta d’un mercat de París que s’havia erigit sobre les ruïnes del Club dels Jacobins (aquí es veu que Poe era més de Fouché que de Robespierre). Barcelona també és una ciutat dialèctica on no existeixen les Glòries sense pou.