La ciutat retratada a l'estil francès

Maxó Rennella és cordobès, de la Córdoba argentina. Però és un enamorat de Barcelona. Hi va arribar fa 10 anys. Va sortir del seu país camí d’Europa pensant que el que li agradaria seria Alemanya o Itàlia. Però, no. Va caure rendit a aquesta ciutat: «Em va agafar perquè no és ni gran ni petita, té bon clima, i té mar i muntanya, i gent d’arreu del món. Un lloc amb tan sols catalans o cordobesos pot ser un avorriment i un fàstic. No inspira». I això, la inspiració, és fonamental per a un artista com ell. Com fonamental ha sigut la seva visió comercial. Característica que una no sap si ha cultivat a la ciutat o ja la portava a dins abans d’aterrar a la riba del Mediterrani. El cas és que en té. L’explota. I li funciona. Aquí hi ha les seves tres galeries i les seves 4.000 fotografies tridimensionals sobre Barcelona que ven com xurros.

    La gràcia de l’assumpte no està en la tècnica, que també en té, que no és cap altra que la superposició de dues o tres instantànies, tallades, inclinades, plegades… per donar perspectiva i sensació de volum. Vaja, «un collage amb fotografies també denominat art francès», apunta Maxó. Sinó que la gràcia està en el tema: haver retratat des de fa més de cinc anys «les botigues, els bars i els restaurants emblemàtics de Barcelona, sobretot els que sabia que acabarien tancant»; i després haver-ne construït la seva versió tridimensional. Bingo. Agrada tant a forans com a locals.

    Per als de fora és un record per emportar-se de la molt turística ciutat. Per als d’aquí és un remei contra la nostàlgia. Davant un atac d’enyorança per la Barcelona dels comerços amb solera, aquells que tenien molt d’original i poc de franquícia, molt d’especial i poc de vulgar, n’hi ha prou de situar-se davant  de les parets d’una de les seves galeries (Petritxol, Carders i Portal Nou) per superar-lo. Que un troba a faltar la decoració modernista que Vilaró i Valls va realitzar per als magatzems El Indio o el desordre ordenat de la històrica llibreria Canuda, cap problema. Allà estan, a la paret, al costat de la filatèlia Monge, la xocolateria Fargas i el London Bar.

    Tots tancats com l’antic Colmado Quílez, que llueix no gaire lluny del nou. Maxó els ha retratat tots dos. El primer perquè la seva desa-parició estava cantada i el segon perquè està convençut que tard o d’hora correrà la mateixa sort que el seu antecessor. Ja que així és Barcelona, una ciutat entossudida a carregar-se el seu patrimoni. També hi ha espai per als que resisteixen: l’Estamperia San José, una bonica raresa d’abans a l’ara molt lletja franquícia en què s’ha convertit el carrer de la Portaferrissa; i la Cereria Paulí Subirà, la que se suposa que és la botiga més antiga de Barcelona, data del 1761, i potser l’única que manté una luxosa decoració del 1847. A més de la curiosa J. Torrente Parallamps, que com el seu nom indica es dedica a això, a fabricar parallamps des de fa un segle i mig. I per als restaurants i bars de tota la vida, llegiu Los Caracoles, Can Culleretes, el Bar Pastís, el Cafè de l’Òpera i la Granja Viader. «La gent els compra perquè en uns es van conèixer els seus pares o perquè a altres els hi portava l’àvia a berenar», explica l’artista. 

El forn de la cantonada

Notícies relacionades

Pelai ressorgeix amb més diversitat de botigues i només un 3,7% de locals buits

Cunyades de luxe en la gala més top

Records, com records són les botigues de barri, encara que no siguin emblemàtiques. «Molts busquen el forn de la cantonada o el bar de sota de casa seva que han vist sempre». Maxó els plasma perquè li agraden, però també perquè l’hi demanen. «A vegades algun arriba una mica enfadat perquè tinc un local modern i no un de clàssic del barri en qüestió». El faig. Com va fer per encàrrec el Bar Joanet de la plaça de Sant Agustí Vell o la botiga Nino Álvarez, la de roba d’home que va usurpar la cantonada de l’històric Colmado Quílez.

    Encara que la seva fotografia preferida no és cap de les esmentades. Ell es queda amb la casa de les plantes. Nom que ha inventat per identificar un vell i anodí edifici sempre envoltat de flors que hi ha al carrer d’Allada-Vermell. No és emblemàtic, però també és Barcelona. I segur que també té història.