Els ocells del riu

El març és el mes de la primavera com el maig havia sigut el de la classe obrera, i ara tot això és poca cosa més que una rima en desús. Potser resulta que el canvi climàtic incideix més ràpid sobre la història que sobre la naturalesa. Avui, cada vegada que els sindicats anuncien una tardor calenta es fon un glaçó en un gintònic. Els drets retrocedeixen i la primavera s’avança. I cada any arriben abans les aus migratòries als nostres parcs urbans, i fins i tot periurbans. Al parc fluvial del Besòs hi comencen a aparèixer un altre cop els ocells aquàtics que durant l’hivern eren a terres més càlides.

Aquest riu, que als anys 70 i 80 era una claveguera industrial tan contaminada (en bona mesura per les químiques del Vallès), tan morta que en les seves brutes i espumoses aigües no hi havia ni vida bacteriana, s’ha convertit ara en el lloc on fan parada, entre altres aus: agrons rojos, àguiles calçades, bitxacs, camallarges, botxins, xivites i rossinyols (només el fet de llegir els noms ja és una cosa al·lucinant). I tot això es pot veure, senzillament, baixant al riu per qualsevol de les rampes que hi ha cada mig quilòmetre. (O potser no es tracta ben bé de veure quan no sabem posar nom al que veiem, vaja, això és el que se m’acudeix; però almenys sí que podem disfrutar i sentir-nos màgicament acompanyats).

Per observar les aus, és molt millor anar per la riba de Barcelona que per la de Badalona, per dir-ho d’una manera municipalista encara que no del tot pròpia, ja que Badalona no té riba al riu, i Barcelona només en té al pas del riu pel Bon Pastor. També l’economia del llenguatge és una qüestió d’imperialisme.

Al riu hi viuen, a més, molts conills, descendents dels que es devien escapar quan fa uns anys van deshabitar les velles i artesanals cases de la Catalana per fer-hi pisos. Si baixa una riuada de les grosses, la majoria dels conills moren ofegats. La meva mare em va dir que en una d’aquelles ocasions en què el riu se surt tant, va veure un conill pujat a les branques d’un arbre envoltat d’aigua per tot arreu. Però de seguida repoblen el seu territori i, una vegada més, les boletes negres i brillants dels seus excrements, com diamants de la diversitat zoològica, indiquen que tornen a campar per on volen.

En altres ocasions es pot veure la terra remenada pels senglars que han baixat a la nit i han estat per allà barrigant. Hi ha qui s’hi ha topat de dia. I fins i tot alguna colobra ha passat amb el seu veloç zig-zag entre l’herba del riu. (Un mostrari molt complet de la fauna que pobla el Besòs apareix curosament exposat al blog parquefluvialbesos.blogspot.com.es del fotonaturista Santiago Argemí Sobrevilla).

Entre les aus més fàcils de descobrir-hi durant una passejada (habiten el parc més o menys de forma permanent i acostumen a estar prenent el sol en un illot, xipollejant a l’aigua o sobrevolant la zona), hi ha els bernats pescaires, els martinets blancs, els corbs marins, les cueretes i diferents espècies d’ànecs i gavines. ¿He dit gavines? ¿Segur que no he volgut dir corb?

Des dels Andes i Sibèria fins a la platja de la Barceloneta es coneixen un munt d’espècies de gavina. Fins i tot alguna ha acabat formant part del nostre ecosistema polític. Però la que va inspirar la icona del PP no se l’ha de buscar en els manuals de zoologia. La gavina pepera (Avis fraguensis, si s’admet aquesta taxonomia, perquè va néixer arran de la conversió d’AP en PP) ve del Reader’s Digest.

Se situa entre la cosa cursi i la falta d’escrúpols. És la gavina pomposa (Avis Concomplejusdeliderazgus) que protagonitzava aquell llibre ple de frases pròpies del mestre de Kung Fu i que en castellà es va traduir amb el títol de Juan Salvador Gaviota. Després van fer una pel·lícula plena d’ocasos daurats com el caramel del flam Dhul, i Neil Diamond li va compondre la banda sonora en la mateixa escala cromàtica.

Dreta depredadora

En política tot és llenguatge, encara que es disfressi d’ornitologia. Quan el Partit Popular argumenta que no se sent identificat amb el caràcter carronyer de les gavines, està actuant com fan sempre els que manen. Utilitzen paraules reflexives, que són els dolors reflexos de la sintaxi. En realitat no es refereixen a carronyer. Anomenen la gavina i assenyalen els carronyers perquè no es vegi la trila, però la boleta està en depredadors.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Això és realment el que volen ocultar: la seva autèntica condició social, política i històrica. Perquè amb el llenguatge la dreta (l’espanyola i les seves companyes de viatge, ja que totes van per camins convergents) fa com amb tot, és a dir, és molt depredadora, molt gavina, i quan pot li pren el lèxic a l’esquerra, la simbologia, el santoral.

Aquesta usurpació fa creure que la distinció entre dretes i esquerres ha quedat obsoleta, però existeix més diferència entre la dreta i l’esquerra que entre un corb i una gavina. La naturalesa és sàvia, i per això al parc fluvial del Besòs el que hi abunda és la gavina reidora.