Cine de barri

Esteve Riambau era cirurgià, nefròleg, però un dia ho va deixar tot per dedicar-se al cine i des del 2010 és el director de la Filmoteca de Catalunya. El seu director adjunt, Octavi Martí, havia sigut abans periodista i també realitzador de televisió. A vegades se’ls veia junts, però no embolicats, en els debats cinèfils del canal Cineclasics, en una d’aquelles plataformes de pagament que van omplir els blocs de parabòliques. 

Octavi Martí era qui col·laborava en aquell canal presentant velles cintes amb el seu bust en blanc i negre sobre una cortineta de color que no parava d’onejar. Esteve Riambau sortia al canal Cinematk, és a dir, a la competència. Hi donaven detalls, explicaven coses del cine durant només uns minuts, però feien que haguéssim parlat amb algú en la soledat col·lectiva de les famílies, dels amics, de les parelles, dels solitaris que es posen davant la tele a veure una pel·lícula probablement bona. Aconseguien que l’espectador sentís que el cine era un fet molt profund que es veu a fora, però que passa a dins.

Doncs bé, precisament avui, diumenge, 19 de febrer, es compleixen cinc anys de l’obertura al Raval d’aquest santuari: la Filmo. Esteve Riambau pare ens ho explicaria bé, ja que també va traduir molta cosa de l’anglès; ens diria que santuari, sanctuary, és més convenient traduir-ho com a refugi (però això ho saben tots els faulknerians). Llavors, ¿la Filmoteca és un refugi o un santuari? És una mola de formigó amb vidres enormes i portes pesades d’empènyer, en una plaça que porta el nom d’un anarcosindicalista llegendari, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, ja que en aquest lloc va ser assassinat pels pistolers de la patronal.

Ara ja no hi és el carrer de la Cadena, ni altres carrers, on va passar tot això. Ara en lloc de pobresa es diu multiculturalitat. Darrere la Filmo, una altra nova plaça porta el nom de Manuel Vázquez Montalbán. En aquesta àrea del Raval s’hi concentra el més roig del nostre segle XX als peus d’un hotel lounge de 4 estrelles. Als bancs de la plaça de Vázquez Montalbán la gent s’hi queda asseguda al sol com si cada dia fos dilluns. 

Curiositat per ‘Mamma Roma’

Per l’altra banda, a Robador, la prostitució fa el carrer en tots els sentits. Algunes de les dones que treballen a les voreres també són públic fidel de la Filmoteca. N’hi ha una que ja no hi ve, però que va ser de les primeres a apuntar-s’hi, i que s’hi va habituar, així ho explicava ella, arran d’un cicle dedicat a Pasolini. Va veure que feien Mamma Roma (la pel·lícula en què la Magnani fa de prostituta), va sentir curiositat i hi va entrar. Fa temps que no se la veu pel Raval. A tots dos els perd (cosa que ja és triomfar) la seva passió pel cine francès.

Potser ajuda a contextualitzar aquesta inclinació saber o recordar que durant anys Octavi Martí havia sigut corresponsal a París i que Esteve Riambau era fill d’un gran traductor de Simenon al català i al castellà, anomenat Esteve Riambau. És un detall molt cinematogràfic el dels dos amics que han somiat el mateix, amb visions equiparables, i que al final junts inauguren un flamant temple del cine. No és el mateix la cosa cinematogràfica que la cosa pel·liculera.

I com a La rosa porpra del Caire, també hi ha personatges que han sortit de la pantalla per passejar-se pels carrers del barri, i viceversa. És el cas de la Mónica del Raval, la protagonista del meravellós documental de Francesc Betriu, la qual, des que van passar la seva pel·lícula, apareix pel bar de la Filmo oferint còpies pirates a la clientela. Betriu treu foc pels queixals. El director mexicà Arturo Ripstein i la seva dona, la guionista Paz Alicia Garciadiego, també es van quedar fascinats amb l’entorn de la Filmoteca. En la projecció de l’última entrega de Mad Max s’hi va presentar un grup de noies amb vel. I una vegada un col·lectiu sikh va llogar una sala per projectar-hi una pel·lícula patriòtica. El Raval és el barri que aporta més espectadors a la Filmoteca, i Gràcia és el següent, amb molta gent jove.

Notícies relacionades

La bandera groga oneja en l’inici de la vaga dels socorristes

El rescatador viral del patrimoni

El cine transcendeix les cultures, ja que per si mateix és una cultura. Quan la Filmo ha programat pensant en col·lectius ètnics i nacionals, únicament han tingut èxit les sessions de cine alemany. En la resta dels casos, cap grup s’hi ha sentit cridat d’una forma massiva. De manera multitudinària, per sobre de qualsevol mena de col·lectiu, l’èxit més gran durant aquests cinc anys de Filmoteca al Raval ha sigut el cicle de cine nazi i propaganda. I un dels grans fracassos, molt a pesar d’Esteve Riambau i Octavi Martí, ja que adoren aquest còmic, va ser el cicle dedicat a Jerry Lewis. Però això, millor que per dibuixar el gust del públic, potser serveix per mostrar què senten els cinèfils de forma més urgent, o més pròxima, o més imminent, en aquests foscos anys de crisi que estem suportant.

Dimarts que ve, el director francès Robert Guédiguian (el de Marius y Jeanette) presentarà a la Filmoteca la preestrena de la seva última pel·lícula, Una historia de locos. El seu cine té molt de contingut social i polític i explica coses com les que passen al Raval i a Barcelona.